Lluís Llort. Pugnes científiques

L'estudi d'Abel Soler, que atribueix l'autoria de ‘Curial e Güelfa' a un autor valencià d'adopció, provoca una certa polèmica entre el col·lectiu d'historiadors

A finals del febrer passat, l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va fer públiques les conclusions de la tesi d'Abel Soler, historiador i doctor en filologia catalana, sobre la seva recerca de l'autor de la novel·la Curial e Güelfa, del segle XV.

Segons Abel Soler, l'autor és Enyego d'Àvalos, “castellà de naixement, valencià d'adopció i fascinat per la cultura literària italiana”. Una troballa que “corona una línia d'investigació d'Antoni Ferrando, membre de la Secció Filològica de l'IEC i director de la tesi doctoral de Soler”, també llegim en el comunicat del febrer.

“La tesi de Soler està en procés d'edició per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, en coedició amb la Universitat de València. Per ara, se'n pot trobar una síntesi en un article de l'últim número de la revista Estudis Romànics, que publica l'IEC”, hi llegim.

Com que Curial e Güelfa és una de les grans obres de l'època i com que el col·lectiu d'historiadors inclou membres d'opinions diverses i contràries, no ha trigat a esclatar una polèmica sobre aquest fet. El comunicat de l'IEC ja adverteix que “si bé no hi ha cap document que certifiqui qui és l'autor de Curial e Güelfa, tal com passa amb quasi totes les obres medievals [...], segons Soler «hi ha poques obres que traspuïn tantes dades sobre el seu autor com el Curial»”.

La filòloga medievalista Lola Badia opina, amb estupefacció, que “sorprèn que es convoquessin autoritats i mitjans de comunicació per anunciar el resultat d'una tesi doctoral. Les tesis, habitualment, les aprova i corregeix un tribunal i, només quan se'n publica el resultat i la comunitat científica el pot llegir i analitzar, esdevé notícia, si realment s'ho val. En aquest cas ha estat a l'inrevés”.

Abel Soler, en canvi, afirma que “la tesi doctoral ha estat oberta, abans de la seva defensa, a la consulta pública de la comunitat científica en els terminis que marca rigorosament la normativa de la Universitat de València. Els qui s'hi van interessar, la van poder consultar lliurement”.

L'estudi es basa en pistes i detalls que, aplicats a 200 personatges de l'època, han donat com a únic resultat Enyego d'Àvalos. “És una hipòtesi. Les hipòtesis esdevenen teories sòlides quan han estat provades. Per elevar a teoria una hipòtesi d'autoria d'un anònim medieval hi ha dues vies: que tothom ho accepti o adduir proves irrefutables, com per exemple un document on es digui que el senyor Tal és l'autor de l'obra Tal”, afirma Badia. Per tant, per saber si és o no fiable la tesi de Soler, “per la via 1, cal esperar que la comunitat científica examini l'argumentació (cinc mil pàgines) i l'accepti majoritàriament: sense la prova documental continuarà sent, però, una hipòtesi no desmentida. Vol temps: s'ha de reflexionar”, opina Badia. I Soler es podria interpretar que està d'acord amb la base: “Soc historiador, medievalista i em limito a transmetre el criteri dels especialistes en cada matèria: lèxic, heràldica, numismàtica o el que sigui. És allò que cal fer. El que hi compta són les dades empíricament contrastables.”

En qualsevol cas, el que és important és que la notícia hagi tingut ressò, més enllà de la valoració de la hipòtesi, perquè reivindica la qualitat del Curial. “I tant que sí! És una magnífica obra de la literatura catalana, que no mereix el lloc secundari que ocupa en relació amb el Tirant. Benvingut sigui l'inesperat ressò mediàtic de la meva conferència si ha servit per donar-la a conèixer”, comenta Soler.

Què li passa al Curial que genera hipòtesis tan diverses i polèmiques? “Les obres anònimes, si són literàriament excel·lents com el Curial, estimulen la imaginació creativa. És un cas semblant al del Lazarillo de Tormes: periòdicament algú es desperta dient que ha trobat l'autor. Fins ara no ens hem cregut cap de les propostes. Al Curial, concretament, el que li passa és que hi ha un nucli valencià que des de fa dècades promou iniciatives entorn de l'obra destinades a tenir ressò mediàtic. Ho fan amb eficàcia, energia, perseverança i imaginació”, ironitza Badia.

Abel Soler té clar que la seva hipòtesi “està documentada i argumentada científicament, i demostra que els estudis històrics i biogràfics ajuden a contextualitzar com cal els nostres clàssics. El Curial reflecteix magistralment la síntesi cultural de la cort italiana del Magnànim, on el català era la llengua de prestigi, de govern i de literatura, i l'atribució d'autoria s'hi adiu perfectament. El 2010, en un article titulat Curial, entre Tristán y Orlando, Lola Badia i Jaume Torró concloïen: «conviene precisar que la obra [Curial e Güelfa] fue escrita en un ambiente ibérico relacionado con las cortes de los Trastámara». L'ambient de creació cultural de la novel·la no és la península Ibèrica, sinó la península Itàlica. M'alegro que hagin canviat aquesta asseveració i comencin a parlar ara de la cort del Magnànim a Itàlia, a conseqüència, lògicament, dels estudis propiciats des de València”.

I Lola Badia contraataca: “El director de la tesi d'Abel Soler, Antoni Ferrando, que ara proposa d'Àvalos, fa poc que apostava per Joan Olzina, secretari del Magnànim, en un article d'Estudis Romànics, que justament és on ara s'ha escampat la nova solució del misteri”.

Còpia inacabada

És tan important saber la identitat de l'autor? “Saber la identitat de l'autor d'una obra és fonamental per a la crítica històrica. Ara bé, la crítica històrica també sap que quan una cosa és inabastable, no és metodològicament admissible construir complexes compilacions de dades destinades a fer passar per certa una tria que té algunes possibilitats de ser certa però cap prova determinant. El manuscrit únic del Curial és una còpia de treball inacabada que ha perdut el plec inicial amb les dades de l'autor i del destinatari, la llista de rúbriques i la justificació inicial. L'Anònim, però, dona moltes pistes per construir una configuració del seu rerefons cultural”, detalla Badia.

No és una tasca senzilla aclarir el tema i, paradoxalment, entre especialistes encara és més difícil. El millor és quedar-se amb el fet que “vol temps: s'ha de reflexionar”, com proposa Badia, i “benvingut sigui el ressò mediàtic”, com celebra Soler. Tot per reivindicar una obra cabdal com Curial e Güelfa, sigui qui sigui el seu autor.

elpuntavui.cat
16/03/2017

Lluís Llort. Pugnes científiques

Política de cookies