Memòria històrica > Independències americanes

Marc Pons. Els catalans a la revolució americana

Dijous 13 d’abril. L'ambaixada nord-americana a Madrid fa públic un comunicat que defensa “una Espanya unida”. Destaca que l'aliança Espanya-Estats Units s'explica “per la història i els valors comuns”. I que el procés català és un “afer intern” espanyol. Quan el cap de premsa de l'ambaixada parlava d'història segurament no es referia a la guerra de Cuba —any 1898, els processos independentistes de Cuba, Filipines i Puerto Rico. Ni tampoc es referia, ben segur, a la II Guerra Mundial —any 1939, la tètrica trinitat Hitler-Franco-Mussolini. 1898 i 1939 són fites importants a la història espanyola i nord-americana. Fites comunes que marcarien camins oposats. Històries radicalment oposades. Valors radicalment diferenciats. I en la qüestió de l'“afer intern” no es referia, del tot segur, a la participació externa a la revolució americana —any 1776, els regnes de França i d'Espanya implicats fins a les natges en el procés independentista nord-americà.

La pretesa “història comuna”

És el que passa quan certes reaccions polítiques es volen legitimar amb el llustre de la cultura. Que es publiquen notes de premsa que són un sac de despropòsits. Per no dir una altra cosa. Hauria resultat més asèptic proclamar “ja ens estan bé les coses com són”. Com ja els estaven bé quan es va acabar l'últim gran conflicte mundial. Els exèrcits nord-americans van alliberar França, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Àustria i Alemanya. Tres quartes parts de la futura Unió Europea. Però es van oblidar d'Espanya. A Madrid governava un règim que havia fet dues guerres —la civil i la mundial— amb els nazis alemanys i amb els feixistes italians. A Eisenhower, president electe d'un Estat democràtic, no li va representar cap problema de consciència, ni personal, ni política, pactar els acords bilaterals —ull, cap de premsa!!!, la base de l'actual relació diplomàtica— amb un dictador antic aliat de Hitler, que era, però, un furibund anticomunista. Ni bo, ni bonic, però barat.

Catalans, menorquins i americans

La relació entre Catalunya i els Estats Units va molt més enllà de l'estrambòtica nota de premsa. Fins i tot va més enllà de la guerra de Cuba. No és un recurs metafòric. És una realitat històrica. La revolució nord-americana de 1776 —la de Washington, Adams, Jefferson i Franklin— té una relació física i política amb la revolució catalana de 1713. La que va venir a continuació del Tractat d'Utrecht: els britànics van abandonar els catalans a la seva sort i la Junta de Braços, l'equivalent a l'actual Parlament, va proclamar la resistència a ultrança. Catalunya foral i republicana contra França i Espanya monàrquiques i despòtiques. Una autèntica revolució. La derrota, que culmina amb la caiguda de Barcelona i de Mallorca, provoca una diàspora catalana que es projecta, també, a les colònies franceses i britàniques d'Amèrica. I quan esclata la revolució americana, unes dècades més tard, trobem aquesta gent establerta al sud: pagesos, pescadors i comerciants a Florida i a Louisiana.

Menorca i Florida

La revolució americana va tenir una especial incidència en els extrems del territori de la futura república de les barres i les estrelles. A l'extrem sud, la ciutat de Saint Augustine concentrava una colònia de 2.000 menorquins —la majoria de la població— que hi havien arribat durant la dominació britànica. Any 1763. Menorca i Carolina eren possessions britàniques i llavors viatjar de Maó o de Ciutadella a Saint Augustine era el mateix que avui pot representar fer-ho de Gibraltar a les Malvines. Quan va esclatar la revolució americana, la majoria dels menorquins de Saint Augustine es van inclinar a favor de la nova república que naixia. En aquella alba política sorgeix la figura de Jordi Ferragut Mesquida, nascut a Ciutadella, comandant major de l'exèrcit independentista, que va salvar la vida a George Washington a la batalla de Cowpens. I la del seu fill David Farragut-Shine, primer almirall de la història naval nord-americana.

Reus i Nova Orleans

Que romàntic, oi, senyor cap de premsa? Però com deia Mickey Mouse, el super-ratolí de la factoria Disney: “No se vayan, amigos, todavía, aún hay más”. Nova Orleans, la capital de l'Amèrica més profunda, els anys de la revolució americana concentrava una colònia de 2.000 catalans (la meitat de la població blanca) originaris de Reus i comarca, dedicats a l'explotació agrària i a la importació d'alcohols catalans. Durant la revolució americana, la Louisiana era, encara, una colònia que ballava entre París i Madrid. I es va convertir en una base d'aprovisionament dels exèrcits independentistes nord-americans. Els Borbons imperialistes i despòtics a favor del procés democràtic i llibertari nord-americà. Coses de la geopolítica. I de la internacionalització dels processos revolucionaris. I de l'alcohol i la guerra, dos elements inseparables. En aquell context, els reusencs de Nova Orleans haurien fet bona l'adaptació d'un vell proverbi català que diria “els catalans de les revolucions en fan pans”.

Locke, Catalunya i Amèrica

John Locke és un dels grans mestres de la filosofia moderna i contemporània, que no va tenir la sort de conèixer la revolució americana. Ni la catalana. Va viure al segle anterior. Però la idea central del seu discurs és la tercera pota de la relació entre Catalunya i els Estats Units. Si més no, entre les seves respectives revolucions: “els governs són legítims només en la mesura que compleixen el propòsit per al qual han estat establerts pels governats”. Ben actual malgrat el temps. Oi, senyor cap de premsa? Dit d'una altra manera, el nervi ideològic de la revolució catalana de 1713 i de l'americana de 1776 té un denominador comú lockerià. No s'argumenta “hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè som una nació diferent”, sinó que proclama “hem de governar-nos nosaltres mateixos per que estem mal governats”. El sentiment de repulsió que sentien els nord-americans pel rei britànic i la seva administració colonial és perfectament equiparable al que sentien els catalans pel Borbó hispànic i la seva corrupta administració castellana.

Els pretesos valors comuns

Una simple mirada a la història d'Espanya —no entrarem en anàlisis precises— revela que el discurs de Locke, que alimenta ideològicament els processos revolucionaris de mig món, no ha estat mai el llibre de capçalera dels líders polítics espanyols. Ni tan sols dels liberals i reformistes. L'adaptació dels contravalors tradicionalment hispànics —l'atavisme, la intemporalitat, el caciquisme— a nous escenaris nacionals i globals ha estat la constant que ha transportat Espanya a través dels segles. Amb Habsburgs i amb Borbons. Amb guerres sanguinàries i amb paus de plom. Amb contrareformes, revolucions, involucions, repúbliques i monarquies. Amb dictadures freqüents i amb transicions eternes. Un llarg i tràgic trajecte que ni explica una història comuna, ni tampoc uns valors comuns. Si bé és cert que un mal dia el té tothom. Sobretot quan es neda en les aigües tèrboles i llardoses de la ignorància. O quan la nota te la fan uns altres.

Elnacional.cat

13/04/2017

Marc Pons. Els catalans a la revolució americana

Política de cookies