Memòria històrica > Independències americanes

Marc Pons. Catalans que van anar a fer les Amèriques i van fer les repúbliques

La llarga i intensa relació entre Catalunya i Amèrica va molt més enllà de la internacionalització del procés. El president Puigdemont, en una recent visita oficial als Estats Units, declarava que “tenim un instrument nou que es diu Estat independent per millorar les relacions amb Espanya, amb Europa i amb el món”. Els catalans que, a les centúries del 1700 i del 1800, van anar a fer les Amèriques van travessar l'oceà per fer negocis. Per millorar l'estatus personal i familiar. Les fonts documentals els descriuen com a “laboriosos y emprendedores”. Però un cop arrelats a les colònies, emergia (perquè no l'havien perdut mai) la seva identitat diferenciada. Les mateixes fonts els descriuen, també, com a “muy arraigados a su lengua, a su historia y a sus costumbres”. Aquells catalans, fills i nets de la desfeta de 1714, van ser un dels motors dels processos independentistes de l'Amèrica hispànica. Van contribuir, decisivament, a construir unes noves repúbliques. Estats independents que s'autoafirmaven amb la voluntat de redibuixar les relacions amb l'antiga metròpolis colonial i amb el món. El vell somni de 1714 trasplantat a les Amèriques.

La història explicada

Any 1759. Carles III -el de la Puerta de Alcalá- quan va posar els peus a Madrid va comprovar que l'imperi que havia heretat estava sumit en la seva enèsima fallida. Aquell edifici polític era un gegant vell i decrèpit corcat per la corrupció i asfixiat per la Inquisició. La història revela que va recórrer al refrany castellà que diu “a grandes males, grandes remedios”. Va fer venir de Nàpols -el seu paradís perdut- Squillace, un reputat gestor que seria la versió il·lustrada de la troika comunitària. No cal dir que les oligarquies cortesanes de Madrid li van declarar la guerra i que el rei, finalment, li va donar el passaport. Però el canvi d'aire que va impulsar va deixar alguna cosa. Poc després arribaria la fi del monopoli comercial castellà amb les colònies americanes. Carles III, no per la gràcia, sinó per la necessitat, va autoritzar tots els ports peninsulars -els catalans, també- a comerciar amb Amèrica. Any 1778. Començava, de nou, la història entre Catalunya i Amèrica.

La història no explicada

Una història documentada. Perquè la interpretació de les fonts anteriors apunta clarament que el control oficial de l'emigració cap a Amèrica era un forat negre de corrupció. Que vol dir que les colònies s'havien convertit, també, en el punt de destinació de delinqüents fugitius i de minories perseguides. Als lladres de camins, als assassins en sèrie o als magnicides s'hi sumaven gitanos, cagots, xuetes i protestants. Catalans, també. Un quadre abonat a la tragèdia, que dibuixa amb precisió aquella Espanya pretesament il·lustrada de fàbrica borbònica. A partir de l'anomenada llibertat de comerç, les matrícules d'embarcats revelen un corrent migratori relativament important, que traça un eix entre Catalunya i l'Amèrica hispànica, sobretot cap a Buenos Aires, Montevideo, Asunción i Lima i les zones d'influència respectives. Els virregnats del Río de la Plata i del Perú.

Els catalans que van anar a fer les Amèriques

Els catalans que van anar a fer les Amèriques fugien de la misèria. No tenien cap relació amb els elements de l'aparell funcionarial. Catalunya patia la suma de les conseqüències de la crisi hispànica i de l'espoli fiscal iniciat el 1714. El preu de la derrota que es fa dir “reparació de guerra”. Amb un milió d'habitants era, juntament amb Andalusia i Galicia, el territori més poblat dels dominis peninsulars borbònics. I amb aquest paisatge, el drama de l'emigració va adquirir, com sempre ha estat, la categoria d'oportunitat. Les fonts confirmen que a finals de la centúria del 1700, a l'alba dels processos independentistes, les comunitats de catalans representaven, aproximadament, un 10% de la població de les principals ciutats colonials. Però amb la particularitat que exercien el control de l'aparell comercial i, en conseqüència, tenien un pes, en el conjunt de la colònia, molt superior a l'estrictament demogràfic. Allò de “laboriosos y emprendedores”.

L'emigrant català

L'emigració catalana tenia una curiosa relació amb la pàtria d'origen que es fonamentava en la qüestió comercial. Les fonts, altre cop, ens revelen que els catalans d'Amèrica van crear un eix d'intercanvi comercial -bàsicament- amb els productors tèxtils de Barcelona i els destil·ladors d'alcohols de Reus. Una rèplica àgil i discreta de les pomposes i maldestres Compañias de Comercio i les Reales Fàbricas patrocinades pels governs de Madrid. Exportació de llana, pell o cotó en branca cap als telers catalans i importació de tèxtils i d'aiguardents, que eren apreciadíssims per les elits colonials. Tant les criolles com les funcionarials. Un tastet del luxe europeu a les remotes Amèriques. Un cordó umbilical que va contribuir a mantenir la cultura catalana en aquelles comunitats de nous criolls. Si més no, en el més essencial: la llengua. I fins i tot la ideologia: la d’“el català de les pedres en treu pa”, originada a partir de la brutal repressió borbònica de 1714.

L'acudit d'Aranda

Quan Napoleó Bonaparte -a Baiona- va “comprar” la corona espanyola a Ferran VII, es van intensificar els moviments revolucionaris americans. Un malestar que tenia l’arrel en el segle anterior. Trenta anys abans, Aranda, ministre de Carles III i gran privatitzador -per dir-ho d'alguna manera- dels Monegres aragonesos (el bosc comunal més gran d'Europa), havia proposat convertir els virregnats colonials en monarquies de pa sucat amb oli, governades per la parentela del Borbó. Una mena de Commonwealth amb música sacra. Una pensada que li va costar el càrrec, i que delata que l'independentisme tenia una trajectòria. A l'acudit d'Aranda, però, li va passar com a tots els acudits. Que van i que venen. L'any 1806, després de l'operació Baiona, va sorgir un moviment polític que es feia dir “carlotista”, per Carlota, la germana de Ferran VII i candidata de les classes militars espanyoles arrelades a les colònies del sud i contràries a la independència.

Ni Bonapartes ni Borbons: independència

Allà on la presència militar espanyola era més feble, el debat va ser intens i encès. Independentistes contra carlotistes. Al virregnat del Río de la Plata (els estats actuals de l’Argentina, l’Uruguay i el Paraguay), els cabildos abiertos (la representació assembleària dels propietaris colonials) van votar l'expulsió del virrei hispànic. I van votar també el camí a seguir. En aquest punt és on entren en joc els catalans. Tant a Buenos Aires com a Asunción, els catalans es van posicionar decididament a favor de la constitució d'una república i van decantar la balança a favor de la independència. Que volia dir, explícitament, contra el Bonaparte de Madrid i contra el Borbó de Baiona. I que volia dir, també, contra un imperi que no tenia cap futur. A Buenos Aires, Matheu, fill de Mataró, i Larreu, fill de Balaguer, serien destacades figures que assolirien la categoria de pares de la pàtria argentina. La venjança de 1714.

Elnacional.cat

28 de maig de 2017

Marc Pons. Catalans que van anar a fer les Amèriques i van fer les repúbliques

Política de cookies