Memòria històrica > Articles i documents

Xavier Aliaga La dama que es fa pregar

Un llibre valencià de finals del segle XV, obra de Francesc Vicent, va canviar el joc dels escacs per sempre amb la introducció de la totpoderosa figura de la reina. Se sap per les petjades deixades per un llibre desaparegut i buscat amb tenacitat des de fa dècades. La dama es fa pregar. El cercle, això sí, s’estreny sobre els Estats Units.

Es considera el sant greal del joc dels escacs. I la seua història, que ha fet córrer rius de tinta i fins i tot està recollida en un documental, La dama dels escacs (2014), d’Agustí Mezquida (també el programa Dossiers de Canal 9 se’n féu ressò), és tan excèntrica i alambinada com la novel·la de misteris bibliòfils més esbojarrada que se’ls puga acudir. El llibre, un incunable escrit en el català de la València del segle XV que canvià la concepció del joc de taula per excel·lència, es troba en parador desconegut des dels inicis del segle XX, amb un recorregut absolutament novel·lesc abans i després d’aquella data. I continua en parador ignot.

Amb tot, els investigadors que n’han resseguit el rastre, amb l’incansable José Antonio Garzón (Xelva, Serrans, 1963) al capdavant, en saben cada vegada més coses. La influència del llibre de Francesc Vicent, nascut a Sogorb (Alt Palància), publicat originàriament el 1495 com a Llibre dels jochs partitis dels schacs en nombre de 100, ja no és matèria de discussió. I fins i tot s’està més prop de trobar algun exemplar del llibre, segurament als Estats Units. Per resseguir millor la història, tanmateix, millor serà començar des del principi.

Una parell de dècades abans de la irrupció d’aquest manual, s’escriu, també a València —entre 1475 i 1477, segons els càlculs de Garzón—, una composició poètica de 64 cobles, Scachs d’amor, que narra una llarga partida entre dos prohoms de la ciutat de València, Francesc de Castellví, poeta, i Narcís Vinyoles. El llibre és cabdal perquè es tracta de la primera partida que documenta la presència de la dama (“Reyna ‘b gran potencia”) en el joc. Fins aleshores, els escacs introduïts pels àrabs en Europa tenien com a peça clau l’alferza (firzam, en àrab), a la qual se li reservaven moviments curts en diagonal. La introducció de la reina, una peça que podia realitzar tots els moviments amb l’excepció del salt en angle del cavall, canviava de facto els escacs, gairebé fins al punt de crear un joc nou. Pel potencial —involuntàriament feminista, se suposa— de la nova presència en el tauler. I pel nou paper que, gràcies a això, adopten els peons, un altre moviment de democratització la magnitud del qual —un peó podia ocupar el lloc de la reina— potser també passaria desapercebut. O no.

Fet i fet, el llibre de Francesc Vicent es constituïa en el primer manual que abordava la figura de la reina i ensenyava les implicacions i els canvis de la nova modalitat. Dit d’una altra manera, un llibre escrit a València, en català, hauria estat el punt de partida formal del joc de taula més important del planeta i tal com el coneixem actualment. En aquest punt, el lector no introduït en la història es preguntarà com un llibre del qual no hi ha a hores d’ara exemplars localitzats pot haver tingut una empremta tan significativa.

Les claus, bàsicament, estan contingudes en dos llibres publicats per José Antonio Garzón, En pos del incunable perdido (Biblioteca Valenciana, 2001) i el més complet El regreso de Francesch Vicent (Fundació Jaume II el Just, 2007), investigacions ampliades i actualitzades en el volum col·lectiu NEBEA. Nuevo Ensayo de Bibliografía Española de Ajedrez (Romeu, 2012) i en diversos articles en revistes especialitzades.

A grans trets, la influència del tractat de Vicent queda recollida en un llibre imprès a Salamanca el 1497 i que sí que s’ha conservat, el signat per Lucena (Repetición de amores y Arte de ajedrez con CL juegos de partido). En el volum es fa una referència bibliogràfica a un llibre imprès a València el 15 de maig del 1495, amb pistes sobre els impressors, Lope de Roca Alamany i Pere Trincher. El conegut com a Lucena és una edició de Leonardo Hutz. En el seu taller valencià treballava tot just Lope de Roca. I quan Hutz tornà a Salamanca, es va emportar material que serví per a la impressió del llibre de Vicent. L’anàlisi de l’incunable, a més, ha conduït els investigadors a concloure que el volum era una traducció de l’original valencià.

La pista borgiana

Comptat i debatut, a Castella i la Corona d’Aragó es viu una ràpida expansió al segle XVI de la nova modalitat, però també a Itàlia, que alguns estudiosos consideraven el bressol dels nous escacs, per la publicació d’importants incunables sobre la matèria. Però això té a veure amb els trets biogràfics de Francesc Vicent: el nostre escaquista, jueu convers, desapareix de València, poc després de la publicació del llibre, segurament fugint de la Santa Inqusició: el fet que l’esmentat impressor Pere Trincher patís un procés per “judaïtzant” reforça aquesta hipòtesi. I els fets donen a entendre que Vicent reapareix el 1506 a la cort de Ferrara: el 1999, l’estudiós Alessandro Sanvito va exhumar un document administratiu que parla d’un “Maestro Francesco Spagnolo maestro di scachi”. Una figura que cobrava un important sou per donar lliçons d’escacs a Lucrècia Borja.

Cal apuntar que el seu germà, Cèsar Borja, era un gran aficionat als escacs. Garzón suggereix que Vicent podria haver estat preceptor també de Cèsar, segurament a Cesena, ciutat que el fill d’Alexandre VI estableix com a capital de la Romanya. La dada no és banal, perquè a Cesena aparegué un important manuscrit amb problemes d’escacs, farcit de termes en català. La comparativa dels problemes amb el que sabia de l’incunable valencià, en molts casos un desenvolupament del que s’exposava en el llibre del 1495, portaren Garzón a determinar que el manuscrit de Cesena era “el segon treball de Francesc Vicent”.

Una investigació recent aporta dades encara més apassionants. L’any 1512 es publica a Roma un breu tractat d’escacs, signat per un tal Damiano portuguese, que esdevé un autèntic èxit de vendes, amb moltes edicions, i suposa tot un renaixement del joc d’escas a Itàlia. La nostra dama, no cal dir-ho, hi és en aquest llibre. Però no es tracta d’un volum original, atès que els problemes que planteja ja eren presents en el còdex de Cesena. Encara més: l’estudi tècnic del manuscrit de Cesena i de les enigmàtiques portades de successives edicions demostra, a criteri de Garzón, la participació de Francesc Vicent en aquesta influent obra, realitzada amb la col·laboració d’un jueu d’origen portuguès.

L’explicació tècnica excedeix les possibilitats d’aquestes ratlles, però l’estudi de les portades és fascinant: en una tercera edició sense datar, hi apareixen dos jugadors, “un humanista o un cortesà i un religiós”, amb un gran tauler decorat amb una estrella hebrea. Una representació que implicaria una “autoria mancomunada” de l’obra. La coberta de la segona edició, datada el 1518, du a una conclusió encara més fascinant: a l’encapçalament figura ben destacada la paraula “QVESTO” (“aquest”), amb la V, la S i la O ressaltades en negre (la resta de l’encapçalament és en roig). Garzón interpreta que aquelles lletres podrien correspondre a l’acròstic “Vicent Scriptum Operum”. De nou, al darrere d’una obra decisiva en la transformació que viuen els escacs, hi haurà la mà de l’enigmàtic estudiós valencià.

On és el llibre de Vicent?

Amb engrunes de pa deixades ací i allà els estudiosos poden reproduir amb bastant exactitud el contingut del volum de Vicent. Com explica Garzón, “tenim l’ADN del llibre”. I referents del món dels escacs com els enemics íntims Garri Kaspàrov i Anatoli Kàrpov coincideixen a admetre que la gran innovació que canvià la història dels escacs nasqué a València i s’expandí a través del treball de l’escaquista de Sogorb. Per tancar definitivament aquesta història, tanmateix, i per l’interès indubtable que tindria la descoberta, trobar l’incunable de Vicent continua sent tota una obsessió compartida pel món dels escacs, bibliòfils, filòlegs i historiadors. El sant greal del joc i la seua dama esquiva. Garzón té cada vegada més clar que hi ha d’haver algun exemplar als Estats Units, mal catalogat i inserit en una altra publicació. Abans d’explicar això, però, farem un llarg viatge, amb moltes derivades i personatges.

Un itinerari que, en època moderna, comença al monestir de Montserrat. L’any 1796 se sap que hi havia un llibre a la llibreria custodiat pels monjos. Cap a la meitat del XIX, quan uns editors alemanys s’interessen per l’exemplar, l’explicació dels monjos és que les tropes de Napoleó havien cremat la biblioteca el 1811. El llibre de Vicent, oficialment, no estava disponible. Sortosament, el monjo Benet Ribas pogué salvar alguns incunables i, el ben cert és que, amb el temps, fins un terç d’aquells exemplars han pogut tornar a Montserrat, com apunta Garzón. Però el monjo va morir i es perdé durant anys la pista del llibre de Vicent.

L’interès combinat al segle XIX pels escacs i els incunables generà una important recerca, sobretot a Catalunya. Però no sols. El baró i diplomàtic alemany Thassil von Heydebrand under der Lassa —després hi tornarem, a aquest nom— posseïdor d’una de les col·leccions més importants a Europa de llibres d’escacs, mobilitzà els bibliotecaris del Principat a la recerca de l’incunable. Fins i tot, l’escriptor Josep Pin i Soler mantingué contactes amb Menéndez Pelayo, aleshores cap del cos estatal de bibliotecaris i arxivers, per crear un premi oficial per trobar el llibre. A més de tot això, es va crear a Barcelona una revista d’escacs amb el nom de Francesc Vicent.

Josep Pin i Soler, retratat per Ramon Casas.

Pin i Soler tornarà a ser protagonista de la història. En una carta que el llibreter Antoni Palau i Dulcet dirigeix a un català resident a Nova York, Joan Ventura i Sureda, el 1952, apareixen pistes molt importants. “El meu malaguanyat amic Josep Paluzie i Lucena, es passà tota la vida escrivint lletres, urbi et orbi, per localitzar algun exemplar del Vicent, però morí sense aconseguir res. Jo he conegut el que referiré de J. Pin i Soler i P. Font de Rubinat, ambdós difunts, els quals tingueren a les seves mans un exemplar del llibre en qüestió”.

Palau i Dulcet prossegueix la carta explicant que el llibreter de Barcelona Salvador Babra va oferir aquest exemplar a un col·leccionista dels Estats Units que, suposadament, arribaria a Barcelona en un iot, pagaria el preu i marxaria. Una venda que degué produir-se sobre el 1913. Babra envoltà tota aquella operació d’una aurèola de misteri. Però hi havia un personatge, el milionari John Griswold White, propietari de la biblioteca d’escacs més nombrosa del món i aficionat a la navegació a vela, que s’ajustava perfectament al perfil. L’investigador Michael Negele, a més, localitzà la correspondència que White i Babra mantingueren per tancar l’operació i que inclou la mediació d’un antiquari de Londres, Bernard Quaritch, que ha de donar fe que el preu demanat pel llibreter català, 2.000 francs, era ajustat. Després d’un estira-i-amolla, Babra exigeix al milionari que es presente a Barcelona amb els diners.

Passa que el llibre de Vicent no figura a la Biblioteca Pública de Cleveland, que acull els fons de White. I que, en algun moment de les cartes, el milionari considera “absurd” el preu que se li demana. Un fil trencat?

Nous fils americans

Les darreres investigacions, en tot cas, han proveït la història d’un nou tomb, igualment nord-americà. En escena entra un altre mecenes, Gustavus Adolphus Pfeiffer, que va donar una valuosa col·lecció de llibres d’escacs a la Biblioteca Pública de Nova York. Entre aquests llibres, un exemplar desconegut de l’obra de Lucena, trobat al Metropolitan Museum, i un manuscrit en llatí venuts per Salvador Babra, directament o a través d’un intermediari. Garzón no considerava a priori estrany que el llibre de Vicent formara part de la venda. O fins i tot que arribara a mans de Pfeiffer via White. El cercle, en tot cas, s’estreny. Cobra força la hipòtesi que el llibre de Vicent estiga als Estats Units, “en alguna biblioteca, mal catalogat”.

Per acabar-ho de reblar, Garzón avança en EL TEMPS una nova troballa, encara no publicada, i que s’ha donat a conèixer el cap de setmana passat a Sogorb: l’exemplar de Lucena trobat al Metropolitan estaria als Estats Units des del 1906, un exemplar que hauria pertangut a Josep Brunet i que no tindria res a veure amb la venda de Babra. “Això ens faria tornar a la història consolidada que sobre el 1913 es va vendre un exemplar del llibre de Vicent”, resumeix Garzón.

“La història, per tant, seria la següent: Pfeiffer i White, el primer perquè li compra un manuscrit medieval i el segon perquè manté correspondència, tenien un vincle amb Babra. I un d’aquests dos col·leccionistes va comprar el llibre de Vicent. Aquell llibre és als Estats Units”, conclou l’estudiós. I confia que, tard o d’hora, aquest incunable d’incalculable valor apareixerà.

Hi ha no poca gent remant en aquella direcció. L’any 2012, promogut pel mateix Garzón, els llibreters i antiquaris Rafael Solaz (pare) i Rafael Solaz (fill), els ajuntaments de València i Sogorb i uns altres particulars i institucions, es va promoure el Premi Internacional Von der Lasa —en record del col·leccionista alemany que volia instaurar un guardó semblant— per a la recerca del llibre de Francesc Vicent. La iniciativa, dotada amb 18.000 euros per a qualsevol persona que poguera facilitar una còpia del llibre —l’adquisició seria gairebé prohibitiva, tot i que s’intentaria— ha caducat. Però durant aquest temps, investigadors nord-americans i europeus s’han implicat en la recerca. I, en tot cas, “si tinguérem notícia de l’aparició del llibre, tornaríem a convocar els promotors originals. Volem que l’esperit de Francesc Vicent es mantinga viu”.

La història de la dama (valenciana) continua. •

Eltemps.cat

17/07/2017

Xavier Aliaga La dama que es fa pregar

Política de cookies