GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR

Ramon Freixes. La constitució de l'Havana


Introducció

Coincidint amb la commemoració, enguany, del centenari de l’aparició de la bandera de l’estel solitari -o bandera estelada- com a símbol de les opcions polítiques que han promogut des de l’inici del segle XX la plena sobirania de Catalunya, ens sembla bo recordar un fet rellevant dins el procés de creixement d’aquesta opció política. Parlem de la Constitució Provisional de la República Catalana, realitzada i aprovada a l’Havana, l’any 1928, per diversos prohoms de l’exili català americà. Com que la bandera estelada s’havia inspirat en la bandera dels independentistes cubans, els quals, com és sabut, l’any 1898 ja havien assolit el seu objectiu, no és estrany, doncs, que els articles 3 i 4 de l’anomenada "Constitució de l’Havana" proposin el següent:


"La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc; amb addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix."

"L’escut nacional de Catalunya és anàleg a la bandera anterior."

 

I és que, com intentarem explicar a continuació, amb aquesta Constitució es definia ben clarament el projecte polític que el separatisme presentava al poble de Catalunya, ni que fos amb les dificultats de fer-ho des de l’exili; un exili forçat per la repressió practicada per la dictadura de Primo de Rivera. Ho veurem a continuació en tres capítols en els quals parlarem, en aquest ordre, del separatisme català organitzat a l’illa de Cuba, del text de la Constitució i de l’artífex principal del seu redactat.

 

 

El separatisme català a Cuba

El 2 d’octubre de 1928, ara farà 80 anys, s’aprovava a l’Havana l’anomenada Constitució Provisional de la República Catalana. Era el resultat d’un dels dos grans acords a què havia arribat l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, reunida a la capital cubana aquells dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre. L’altre acord era la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que tindria la missió d’assolir el poder en el territori català mitjançant l’acció armada i la utilització dels procediments polítics i diplomàtics necesaris que duguessin a la proclamació d’independència. En aquest escenari, l’esmentada Constitució havia de ser el text legal que provisionalment regularia la vida del nou estat fins que es constituís un parlament plenament sobirà.

L’Assemblea que prenia aquests acords era presidida per Francesc Macià i Llussà, enginyer, exmilitar de l’exèrcit espanyol, polític català a l’exili i president de l’organització separatista insurreccional Estat Català, amb la qual ja havia intentat alliberar el país el 1926 (fou l’episodi conegut com a Fets de Prats de Molló). L’acompanyaven a la mesa 10 persones, bona part de les quals quals eren catalans residents a Cuba, i hi participaven 25 delegats acreditats. Nombrosos catalans no assembleïstes els acompanyaven.

L’Assemblea havia arribat a ser una realitat gràcies al suport entusiasta que prestava la comunitat catalana de l’illa al separatisme català i, especialment, a Macià. Sense anar més lluny, el redactor principal de la Constitució va ser Josep Conangla i Fontanilles (Montblanc 1875 - L’Havana 1964), president del Centre Català de l’Havana i cofundador de La Nova Catalunya, revista degana de l’ideari nacionalista català a Amèrica. A més, Conangla havia enviat un qüestionari amb 36 preguntes a totes les comunitats catalanes del continent americà per a recollir les seves opinions respecte el projecte de constitució que s’havia de presentar a l’Assemblea. A partir de les respostes que li foren trameses, elaborà un Dictamen on exposava els motius que havien dut a la voluntat de reorganitzar l’independentisme i a elaborar un text constitucional per a Catalunya. Hi expressava la convicció que no era suficient enarborar conceptes com independència, llibertat o democràcia, sinó que calia dotar-se d’unes bases jurídiques sòlides per a l’assoliment de la independència real. La legitimitat de l’Assemblea era defensada evocant el record de processos revolucionaris que havien comportat, en altres països, la celebració d’assemblees constituents abans de l’accés a la independència efectiva. Havia estat el cas del congrés separatista nord-americà de 1765, la primera assemblea constituent de les províncies unides del Riu de la Plata (1813), o les assemblees constituents cubanes de Guaimaro (1860), Jimaguayú (1895) i Yaya (1897), entre d’altres.

No era casualitat, doncs, que el lloc de celebració de la trobada fos l’illa de Cuba. Milers de catalans hi havien anat a viure des de feia dècades per motius econòmics. En iniciar-se el segle XX, un nombre creixent d’aquests va apostar pel separatisme català. Mostraven el seu desengany per la frustrada via autonomista dels partits catalanistes tradicionals i ho feien inspirant-se en el procés que pocs anys abans havia dut Cuba a la independència. En aquest sentit, farem bé de recordar que, si bé hi hagué catalans en el bàndol reialista espanyol, alguns altres havien participat de forma destacada en el bàndol independentista cubà en la lluita contra l’ocupació espanyola de l’illa. És el cas, entre d’altres, de Josep Miró Argenter, que arribà a ser cap d’Estat Major, Tomàs Gener, diputat i defensor de les tesis independentistes, Josep M. Sardà, benefactor de l’heroi cubà José Martí, o Ramon Pintó, periodista i polític, detingut i executat l’any 1855 per haver encapçalat una famosa conspiració independentista. Per altra banda, la senyera estelada, o bandera de l’estel solitari –tal i com era coneguda a l’època-, havia estat creada inspirant-se en la bandera revolucionària cubana de l’estel blanc i el triangle vermell. La primera bandera independentista catalana, amb l’estel blanc i el triangle blau, pogué veure’s per primer cop a París l’any 1908, fa precisament 100 anys (tal i com la Comissió 100 anys d’estelada commemora enguany amb molta força). A partir del que hem dit, doncs, no ha de resultar estrany que a Cuba hi hagués fins a tres centres catalans de tendència política separatista: el Centre Català de l’Havana, el Catalunya Grop Nacionalista Radical de Santiago de Cuba i el Bloc Nacionalista Cathalonia de Guantánamo. A més, el 1922 s’hi creava el Club Separatista Català nº1 de l’Havana, societat de caire secret que preparava i encobria la celebració d’actes polítics compromesos com ara l’Assemblea de 1928.

El suport cubà no s’acabava, però, aquí, sinó que es distingia especialment en dos camps de gran importància. En primer lloc, l’econòmic, en relació al qual, serveix d’exemple dir que prop de la meitat dels diners rebuts des de l’exterior pel partit de Macià, Estat Català, havien provingut dels catalans de Cuba. En segon lloc, el nacionalisme català de l’illa es preocupà en tot moment de donar ressò internacional a les reivindicacions de Catalunya. Sense anar més lluny, l’any 1924, el Club Separatista Català nº1 de L’Havana havia fet arribar una petició al president de la delegació que la República de Cuba tenia a la Societat de Nacions perquè es fes càrrec de la defensa de Catalunya.

Avui sabem que la història posterior a la celebració d’aquella Assemblea Constituent del Separatisme Català no va anar de la manera que els seus impulsors pretenien; el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya no arribà a funcionar mai com a tal, Macià no pogué sostenir la República Catalana que havia proclamat el 14 d’abril de 1931 i els catalans de Cuba expressaren el sentiment d’haver estat traïts pel cabdill català. Així i tot, si la independència del país s’hagués consolidat, la Constitució Provisional de la República Catalana hauria estat una eina pràctica per dotar el nou estat d’un marc legal adequat a les circumstàncies, potser fins i tot per afrontar la ruptura social existent en la societat catalana de les primeres dècades del segle XX. I és que conèixer la trajectòria d’aquella generació d’independentistes demostra, si més no, que la política de veritat la fan les persones audaces, conscients que no pot existir un marc polític nou si en un moment determinat hom no talla amarres amb la legalitat vigent. Ho haurien de tenir present els polítics d’avui en dia si el que volen és fer realitat el somni que ja tenien, fa 80 anys, els separatistes catalans de Cuba.

 

 

Un text modern per a un país avançat

L’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a l’Havana el 30 de setembre, l’1 i el 2 d’octubre de 1928, aprovà l’anomenada Constitució Provisional de la República Catalana. La redacció fou obra de Josep Conangla i Fontanilles amb la col·laboració puntual d’alguns altres catalans d’Amèrica. Era, com veurem, el reflex d’un pensament modern immers en la voluntat de resoldre els desequilibris socials que una societat industrialitzada com la catalana patia; sabent, a més, que Catalunya seguia sotmesa pel poder espanyol (des de 1923 sota la forma de dictadura militar). Deu ser per això que del text es desprèn la convicció que la solució passava per tenir un estat propi plenament democràtic, des d’on serien assegurats drets individuals i col·lectius amplis, al mateix temps que serien aplicades polítiques socials avançades. És a dir, els redactors i els qui la van aprovar pensaven que permetent unes condicions de vida dignes i assegurant oportunitats de futur a tothom qui volgués prosperar, el país avançaria. Amb la visió d’ara, podem creure que, talment, perseguien posar fi a la ruptura social existent a Catalunya, que a inici de segle XX havia esclatat de forma violenta en moltes ocasions (la Setmana tràgica, vagues durament reprimides i obrers assassinats amb impunitat…). Al seu torn, era evident que aquests conflictes eren utilitzats pels governs espanyols per impedir que avancessin les reinvindicacions nacionals catalanes (des del suport governamental al lerrouxisme, fins a la connivència de les autoritats amb el pistolerisme dels primers anys 20 per tal de frustrar les possibilitats d’accés a una autonomia); constatant al mateix temps com tot símbol de catalanitat o activitat considerada catalanista eren reprimits amb duresa (Llei de Jurisdiccions, tancament de publicacions, detencions i tortures a activistes catalanistes…) i prenent consciència que aquesta havia estat una constant en l’actuació del nacionalisme espanyol davant el fet català al llarg de la història.

La resposta que aquests homes que treballaven des de l’exili donaren a la situació, la trobem, en una part important, en allò que redactaren. Passem, doncs, a descriure el text en qüestió.

La Constitució Provisional de la República Catalana es compon d’un preàmbul, 36 títols i 212 articles. Té diverses mancances tècniques fàcilment observables, tant pel que fa al redactat, com a la inclusió d’aspectes que en situacions normals no haurien de ser en un text d’aquest tipus. Ara bé, aquest desplegament d’ideari polític que conté, ens pemet conèixer millor el model d’estat promogut i el tipus de legislació que eren considerats adequats. Fem-ne un repàs.

Pel que fa al règim polític, Catalunya es situava en l’àmbit de les democràcies liberals, amb l’elecció popular dels representants polítics i la separació dels poders legislatiu, executiu i judicial, en base a un sistema republicà. Cal recordar que a finals dels anys 20 ben pocs països del món gaudien d’aquest model polític (Anglaterra, Estats Units i pocs més i ben comptats). L’elecció del President de la República es reservava per a un sistema indirecte amb la intenció de supervisar l’accés al càrrec.

Heus aquí un resum:

· El poble de Catalunya (...) es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern la República tècnico-democràtica-representativa (art. 1).

· Separació de poders (art. 57).

· Els diputats al parlament són escollits per elecció directe en base a les comarques (art. 61).

· El President de la República és escollit per compromissaris comarcals (art. 82).

 

El català era considerat com a única llengua oficial. El territori de la República quedava limitat a la Catalunya estricte i la comarca era la nova unitat administrativa supramunicipal:

· L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana (art. 2)

· Territori de la República catalana: les quatre províncies del moment (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) (art. 5).

· Abolició de les províncies i institucionalització de les comarques (art. 7).

 

La llista de drets individuals i col·lectius reconeguts per la Constitució mereix una atenció especial. Segurament, cal fer-se a la idea de la situació política a Catalunya i el món en aquells moments per entendre el guany que hauria representat el reconeixement d’aquests drets. Alguns eren tan avançats al seu temps com el d’equiparació entre l’home i la dona, l’abolició de la pena de mort o l’estricte igualtat davant la llei. Altres eren més obvis, però no menors ateses les circumstàncies, ja que, de fet, Catalunya havia estat la major part dels dos segles anteriors en estat d’excepció per un o altre motiu i, per tant, amb els pocs drets presents a la constitució espanyola de torn, en cas d’existir, del tot conculcats:

 


· Dret de propietat (art. 14).

· Les possesions considerades com a bàsiques no poden ser subjectes a embargament per deutes. Són: sou, eines de treball, llibres, animals domèstics, armes de defensa, vestits, robes de llit, la pisa (o, dit altrament, els utensilis de cuina) i els coberts de taula (art. 13).

· Dret de reunió i associació (art. 16).

· Llibertat d’opinió (art. 17) i d’impremta (art 19).

· Llibertat religiosa (art. 20).

· Igualtat davant la llei: no admissió de títols nobiliaris ni de privilegis de cap mena (art. 23).

· Igualtat entre home i dona que inclou dret a elegir i ser elegida: S’estableix a Catalunya la igualtat de drets civils i polítics entre l’home i la dona; i les lleis seran refetes a base d’aquesta equiparació (art. 27).

· Els detinguts hauran de ser davant del jutge com a màxim a les 48 hores de ser detingut (art. 33). És prohibida la tortura i els presos tenen dret a la reinserció social i a facilitats per a l’estudi (art. 42).

· Ni la pena de mort ni la cadena perpètua no són admeses (art. 36).

 

Segons els títols XVII i XVIII es crearien unes forces armades del nou Estat:

 

· Un exèrcit professional (art. 119), una escola d’aeronàutica (art. 122) i una marina militar (art. 126).

 

 

Pel que fa al règim productiu i el sistema contributiu, la proposta de text constitucional volia complir criteris de redistribució de la riquesa i d’afavoriment del treballador

 


· Impost progressiu sobre la riquesa i la renda (art. 170).

· Exempció d’impostos sobre els articles de necessitat i per a les persones amb sous baixos (art. 172).

· Exempció d’impostos per a les cooperatives de qualsevol ram (art. 176).

 

 

L’ensenyament, amb una concepció pedagògica moderna, era una altra de les prioritats:

 

· Ensenyament primari obligatori i gratuït (art. 188).

· Promoció d’un ensenyament actiu: L’ensenyança no podrà ésser de caràcter memorista o passiu, sinó d’orientació i despertament de la intel·ligència dels alumnes, perquè aquests aprenguin a formar-se conceptes propis sobre les coses i els assumptes (art. 189). Per a tal fi també es promourien excursions i colònies escolars (art. 195).

 

 

Finalment i com a qüestió molt rellevant, la Constitució incloïa el que anomenava Programa mínim socialista, és a dir, l’establiment de drets socials i laborals avançats (horari de vuit hores, baixa maternal i vacances pagades, entre d’altres). Un primer assaig d’estat del benestar que, com expressa la disposició final d’aquest programa que resumeixo, s’aniria ampliant i perfeccionant:

 

· Jornada de vuit hores (art. 201: 1).

· Jornada de sis hores en mines i treballs insalubles (art. 201: 2).

· Setmana anglesa: dissabtes només treball de mig dia (art. 201: 3).

· Establiment de salaris mínims (art. 201: 4).

· Un mes de vacances pagades (art. 201: 7).

· Baixa maternal pagada per espai de 8 setmanes abans i 8 setmanes després del part (art. 201: 8).

· Guardaries pels infants de les famílies obreres (art. 201: 9).

· Temps per a l’alletament dels infants en l’horari laboral (art. 201: 10).

· Inspeccions laborals i sanitàries (art. 201: 11).

· Creació d’un sistema de seguretat social (art. 201: 13).

· Dret de vaga (art. 201: 15) i de sindicació (art. 201: 19).

· Participació dels obrers en els beneficis de les empreses de tamany mitjà o gran (art. 201: 17).

· El programa social de la República catalana (…) quedarà obert a les millors innovacions que els corrents del socialisme modern, les necessitats i els avenços de la civilització vagin reclamant.

 

 

La Constitució aprovada per l’Assemblea reunida a l’Havana inclou també referències i ressonàncies històriques interessants de fer notar:

· La històrica lluita contra els allotjaments militars que havia castigat les famílies catalanes quedava recollida en l’article 12: La casa catalana està exempta d’allotjaments.

· A l’article 48 s’evoca el referent de la Constitució històrica de Catalunya, és a dir, els drets històrics en base a les Constitucions de què gaudia el Principat fins a la fi de la Guerra de Successió, l’última compilació de les quals datava de 1702.

 

 

Fent balanç, és probable que repassar aquest gruix de bones propostes que avui sortosament podem conèixer i valorar, pugui deixar més d’un lector amb una sensació d’impotència. Qui sap si en part semblant a la que experimentaren els redactors d’aquesta Constitució nonada, o la d’aquells catalans que als anys trenta intentaven a marxes forçades aplicar alguns dels remeis que Conangla i tants altres havien proposat. Ara bé, 80 anys després el regust sembla un xic més amarg. Per una banda, degut a la sensació de poder pensar –segurament amb prou fonamentació- que si la generació de catalans i catalanes d’abans del 1939 hagués pogut construir el país en llibertat, la seva vida i la de totes les generacions posteriors hagués estat clarament millor. Per altra banda, roman la frustració de veure que els catalans i catalanes segueixen sent expoliats econòmicament, mentre el mateix Estat -d’abans i ara- continua intentant anorrear-los nacionalment i la classe dirigent catalana sembla no voler liderar cap projecte alternatiu viable. Resulta fàcil, doncs, creure que, si bé són molts els drets i el benestar assolits en les darreres dècades gràcies a l’esforç que s’hi ha destinat, són també constatables els dèficits socials creixents del país, al mateix temps que la dificultat incessant per viure normalment la catalanitat. És en aquestes circumstàncies quan un referent històric de la naturalesa i característiques de la Constitució Provisional de la República Catalana guanya en força i exemplaritat.

 

 

Josep Conangla i Fontanilles: heroi en l’exili

 

"Deixem que els homes porucs d’esperit, de consciència buida o esbravada, malparlin el que vulguin contra la política. Els qui coneixem els nostres deures individuals i la nostra missió social, seguim pel camí polític que Catalunya ens assenyala: fem política, ben honrada, a mida de nostres respectives facultats i oportunitats; els uns amb la ploma, els altres en la paraula, els uns en públic, els altres en privat; uns i altres produint-nos, sempre, de manera digna, donant proves inequívoques de conducta exemplar, exercint la nostra comesa, la nostra professió o el nostre ofici amb el major escrúpol, mestratge i honradesa possibles; atraient i mantenint així no sols el respecte i les simpaties per a nosaltres, sinó respectes, prestigis, devocions i estimacions creixents pel caràcter català i per la causa de Catalunya."

Qui escrigué aquestes línies no era polític, però cap polític actual no sembla saber fer una defensa més sincera de la política. Josep Conangla i Fontanilles fou periodista, publicista, home de prestigi i el principal artífex de la Constitució Provisional de la República Catalana. Però, molt especialment, fou una persona compromesa amb el seu temps i el seu país. Des de Cuba estant, esdevingué un activista infatigable per la independència del país, sempre amb la més absoluta honestedat en els seus actes. I és que, probablement, Josep Conangla ha estat el més il·lustre català de Cuba.

Nascut a Montblanc el 1875, traspassat a l’Havana el 1965, era fill de l’advocat i notari Antoni Conangla i Balcells, i de Maria Dolors Fontanilles i Voltas, filla del procurador de la capital de la Conca de Barberà. Sentí sempre una gran admiració pel seu pare, que l’instruí en qüestions jurídiques i humanístiques. Afavorit per aquest fet i per la seva excel·lent capacitat intel·lectual, començà a estudiar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona abans del que per edat li hauria pertocat; pretenia seguir l’estel·la del seu pare i la de set generacions de Conangla dedicats a la jurisprudència. Ho hagués fet sense dificultat si la crisi econòmica de finals de segle no hagués afectat greument Montblanc, on hagué de retornar per ajudar la família. Però, sobretot, la seva vida féu un tomb decisiu quan fou cridat a quintes pocs mesos abans de l’inici de la definitiva guerra de Cuba. En aquella situació excepcional, l’assegurança que la família havia contret per alliberar-lo del reclutament forçat els fou cancel·lada. D’aquesta manera, l’any 1895, i malgrat els intents del pare per evitar-ho, Josep Conangla fou enviat a Cuba com un més dels aproximadament 345.000 homes que l’exèrcit espanyol hi embarcà durant el període 1887-1898 amb l’objectiu de contenir l’anhel independentista cubà. Com que de les quintes, les classes altes en quedaven exemptes en el moment de pagar el preu establert per deslliurar-se’n, els companys de viatge de Conangla eren els nois de classe humil i mitjana que, Cánovas, el cap de govern espanyol, prometia que faria romandre a l’illa fins que vencessin o fins que fossin anihilats. En aquest sentit, es calcula que la despesa global del conflicte costà a Espanya 2.000 milions de pessetes juntament amb desenes i desenes de milers de morts. Conangla evità el mal pitjor, però, a més dels horrors que visqué, no perdonà mai que no li fos permès anar a enterrar el pare, que havia mort el mateix any de la seva partida.

Aquella guerra també fou l’inici de la seva presa de partit a favor de Cuba. En el llibre Memorias de mi juventud en Cuba. Un soldado del ejército español en la guerra separatista, acabat l’any 1955, Conangla féu un relat escruixidor, descriptiu i valoratiu de la guerra i el seu context. Retornat a Barcelona, sent la independència de Cuba un fet, i després de casar-se, l’any 1901, amb Maria Tomás i Guarro, filla d’un capità de l’exèrcit que havia conegut durant la guerra, Conangla procurà integrar-se en el món cultural de la Barcelona de l’època. Escriví a les revistes literàries "La Renaixença" i "Joventut" i exercí de periodista a diversos diaris de tendència republicana federal. L’any 1904 publicà el recull poètic Elegia de la Guerra, obra inspirada en els fets de Cuba, que li valgué elogis de Carles Rahola i Antoni Rovira i Virgili, que li trobaren afinitats amb Maragall, Emili Guanyavents i Ignasi Iglesias. A aquesta obra pertanyen els versos següents:

"Nissaga de Nerons, casta envilida

que afarten vostras ansias destructoras

en actes criminals: quin és el premi

que us empeny en la ruta miserable

de la Guerra sens cor?"

També per aquells anys Conangla mantingué correspondència amb Joan Maragall, a qui demanà parè i consell en relació als seus escrits.

Malgrat tot, Conangla no estava a gust amb la situació que vivia al seu país, per la qual cosa, el 1905, decidí exiliar-se voluntàriament a Cuba acompanyat de la seva dona i els fills que ja havien tingut. Fou a Cuba on trobà la llibertat i les possibilitats de prosperar que mancaven a Catalunya. Mica en mica s’hi féu nom com a periodista i les seves possibilitats d’opinar i moure’s lliurement foren envejades pels seus amics i coneguts de Catalunya. Treballà en alguns dels diaris més prestigiosos de l’illa i fins esdevingué cap de redacció i director d’alguns d’ells. D’entre la llarga llista de càrrecs que exercí i entitats on s’integrà, Conanglà destaca per ser un dels fundadors de l’Associació de Reporters de l’Havana. Però alhora, fou corrector d’estil del "Diario de Sesiones" del Congrés de Diputats cubà entre 1909 i 1932, titular de la Societat Geogràfica de Cuba, membre de la Societat d’Autors de Cuba i, tot i no tenir cap títol universitari, entrà a formar part de la prestigiosa Acadèmia de la Història. A nivell internacional, fou membre del Consell Directiu d’Escriptors i Artistes Americans i membre de la Comissió Nacional de Cuba a la UNESCO, entre d’altres responsabilitats que el govern cubà li oferí.

Des de la seva arribada a l’illa caribenya, Conangla retrobà la simpatia cap a la causa cubana i, per això, l’any 1909 aconseguí obtenir-ne la nacionalitat. Alhora, també des de bell inici, Conangla participà activament en la vida de la comunitat catalana de l’illa, fins a esdevenir-ne un dels seus principals dinamitzadors. Durant anys, intervingué en tots els debats que s’hi generaren a l’entorn de Catalunya i hi exercí de fervent defensor, teòric i publicista de la causa catalana. Ben aviat es féu membre del Centre Català de l’Havana, entitat històrica de l’illa fundada l’any 1881, de la qual esdevingué president a la dècada dels vint. En aquesta faceta, Conangla, juntament amb alguns il·lustres socis del Centre, tals com Claudi Mimó i Josep Murillo, tingué una influència determinant en el fet que l’entitat aprovés l’any 1911 uns nous estatuts que instituïen l’ensenya de les quatre barres i l’estel solitari i que en aquella dècada el Centre Català passés de donar suport a l’autonomisme, a jugar fort per l’independentisme.

A la revista principal de l’entitat, "La Nova Catalunya", Conangla publicà regularment articles on donava per fallit el procés d’intentar una entesa amb Espanya, al mateix temps que construia un discurs nou i engrescador sobre les possibilitats d’una Catalunya independent. Aquesta activitat de Conangla s’accentuà a la dècada dels vint amb la fundació d’una branca del Centre anomenada Club Separatista Núm. 1, i, sobretot, amb la denúncia en tots els fòrums d’opinió de l’illa de la dictadura de Primo de Rivera, al mateix temps que ajudava a difondre les activitats de Macià i a cercar-li finançament. L’aportació de Conangla culminà el 1928 amb la preparació de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, on aportà un Dictamen elaborat a partir de qüestionaris tramesos a tots els casals catalans d’Amèrica, així com el redactat de la Constitució Provisional de la República Catalana que hi fou aprovada.

Han arribat fins al dia d’avui alguns dels articles i textos de diverses conferències que Conangla realitzà per donar a conèixer entre la població i la intel·lectualitat cubana i internacional la situació, massa sovint, tràgica que es vivia a Catalunya. En aquest sentit, la conferència Catalunya, passat present i futur, que pronuncià el 31 d’agost de l’any 1924 al Centre Català de l’Havana, ens dóna mostres interessants del seu pensament i de la seva anàlisi de la realitat. Com es pot veure, tot plegat sona ben actual:

Tothom sap que la nació i l’estat són diferents, no es poden confondre; ni són conceptes sinònims. Cadascun té un significat divers i ben característic. Cap home mitjanament cultivat, sense haver fet dret polític, sap que la nació és diferent a l’estat. Els polítics civils del règim monàrquic ja les van començar a entendre, tals diferències. Les campanyes insistents i laborioses dels publicistes i dels parlamentaris catalans, van deixar en el magí dels funestos oligarques espanyols, alguna impressió educadora, perenne, sobre tals coses.

Però els mandarins de la dictadura actual, no es limiten a rebutjar la diferència entre la nació i l’estat, sinó que als documents oficials d’aquesta prosa detestable amb què imiten la xerrameca dessaborida dels reials decrets clàssics del centralisme espanyol, es provoquen a ells mateixos i a la cultura espanyola, el greuge i la vergonya de negar a Catalunya el caràcter de nació, de desmentir que la ideologia catalana tingui cap aportació específica en la ciència i en el dret polític i de negar tota consideració, respecte ni mera tolerància als sentiments i a la voluntat generals del nacionalisme català, que és igual a dir a la del poble català.

No ens cansarem de repetir que Catalunya no és cap abstracció, sinó una realitat viva, diversa, per molts conceptes, del que es coneix per Espanya. L’uniformisme clàssic de l’escola política castellana pretén negar la realitat específica i ben objectiva a Catalunya. Però com que amb la simple i reiterada negació no ha pogut anihilar-la, li llança en contra un devessall de prohibicions i de persecucions, a fi d’esborrar els trets nacionals catalans, trets del fet biològic de la seva personalitat nacional.

Ens els seus escrits, Conangla mostra uns destacables coneixements històrics, que utilitza amb la convicció que la presa de consciència sobre la pròpia història duu indefectiblement a l’acció:

Ompliríem un infòlio ben voluminós amb el recull de tots els greuges espanyols perpetrats contra la vida de Catalunya. A través de les successives èpoques de la seva història nacional, a partir de l’entronització d’una dinastia estrangera, castellana, en l’estat català, la Corona d’Aragó. Persecucions, ofenses, insídies, odis i prohibicions de tota mena, han plogut damunt de l’esperit i de la dignitat de la terra catalana.

La guerra dels Segadors (o de Separació), en temps de Felip IV va tenir per causa l’acumulació de tals greuges i persecucions dels virreis i de l’exèrcit castellà contra el poble català. Portugal, més afortunat, va aconseguir fer secessió d’Espanya. Catalunya, per bé que mutilada, car li van usurpar les comarques septentrionals del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Capcir, el Vallespir i el Conflent, no es va retre. Anys després va reprendre el combat contra Felip V, en la guerra de Successió i Catalunya n’hagués sortit victoriosa, si l’exèrcit espanyol borbònic no hagués rebut el massiu i oportú concurs de l’exèrcit francès.

El Decret de Nova Planta va ser el segell de l’esclavatge imposat per l’obstinació absorbent de l’unitarisme castellà contra la terra catalana. D’aleshores ençà, els monarques espanyols tracten Catalunya a baqueta, com a terra de conquesta. D’aquí surt la brutal guerra a mort de l’Estat espanyol, contra la llengua i l’espiritualitat catalanes.

Un cop vençuda Catalunya i Barcelona ocupada l’11 de setembre del 1714, els tribunals dels vencedors van imposar l’ús de la llengua espanyola i per tant l’idioma català hi fou substituït. Van confiscar tots els llibres i manuscrits catalans de les biblioteques oficials i privades; els van cremar a les places públiques. Van clausurar totes les universitats catalanes (Barcelona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa i Solsona), només van deixar la de Cervera. [Puntualització: la de Cervera fou creada expressament l’any 1717, una vegada eliminades totes les existents fins aquell moment].

Felip V no es va limitar a fer vinclar l’esquena de l’indòmit esperit català, sinó que el va voler fer passar per l’adreçador dels motlles raquítics del nacionalisme espanyol. També va prohibir que els estudiants catalans continuessin els estudis a universitats estrangeres; va condemnar a la pèrdua de graus obtinguts a Cervera als estudiants catalans que es graduessin en universitats que no fossin de l’Estat espanyol.

La persecució contra la llengua i la cultura catalanes va continuar immutable durant el regnat de Carles IV. Per decret va prohibir la impressió o reimpressió de cap llibre, paper ni fulla sola en català ; sense la llicència expressa del Consell de Castella, sol·licitada per conducte de la Reial Audiencia.

I d’inici a fi dels seus textos, mostra determinació i optimisme davant l’esdevenidor del país:

"Catalunya té la ferma voluntat de restaurar la independència nacional. És un afany no sols de la nació catalana, sinó de tot home reflexiu i mentre no la recuperi, de grat o per força, Espanya no podrà viure en pau. Un paral·lel esbossat a grans trets, una incursió breu entre el passat i el present, ens ajudarà a esbrinar quin ha de ser l’esdevenidor inevitablement gloriós de Catalunya.

En aquest cicle de conferències que avui vinc a cloure, hem partit del passat independent de Catalunya i ens orientem cap al futur en què sense cap dubte serà restituïda la sobirania de Catalunya. Hem partit de la història i anem cap a la història. Semblantment a la teoria dels vasos comunicants, el passat i l’esdevenidor de les nacions s’anivellen.

La nació que ha estat lliure, podrà perdre durant anys, àdhuc segles, la independència. Però si recobra la comunicació entre el seu passat i el seu present, si recupera la consciència de si mateixa, dels seus drets, de la seva dignitat; també restablirà el reconeixement de la seva personalitat i el ple gaudi de la seva sobirania. Per tant, doncs, a Catalunya, allò que va ser, retornarà. Amb motiu de més, quan la seva consciència nacional va acompanyada de la més ferma i determinada resolució de tornar a ser estat independent, dintre del concert de les nacions lliures. En la vellúria Catalunya fou lliure i ho tornarà a ser."

En els anys trenta Conangla seguí participant en tot moment en el debat polític existent a Catalunya. En aquest sentit, la distància no semblà ser mai un inconvenient per ell, sinó un estímul i una oportunitat de veure amb major claredat els conflictes del país que duia al cor.

Amb l’inici de la dictadura franquista, Conangla seguí fidel a la seva actitud irreductible, exercí, des de tots els àmbits on tenia veu, una crítica ferotge a les atrocitats que eren comeses contra els catalans i catalanes i intentà elevar el conflicte a instàncies internacionals.

Actiu fins als seus últims dies, morí a l’Havana, el 1965, a l’edat de 90 anys. Al llarg del llarg temps del seu exili voluntari a Cuba, Josep Conangla féu poques i breus visites a Catalunya: des de la distància havia après a vetllar per la sort dels catalans i catalanes. Per això, avui, molts catalans i catalanes, amb modèstia però amb constància, segueixen el combat de Conangla ajudats per les seves paraules: Catalunya fou lliure i ho tornarà a ser!

Ramon Freixes

 

Selecció Bibliogràfica

 

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Elegia de la guerra. Tipografia Catalana. Barcelona, 1904.

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Memorias de mi juventud en Cuba. Un soldado del ejército español en la guerra separatista. Ediciones Península. Barcelona, 1998.

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, La Constitució de l’Havana i altres escrits; edició a cura de Joaquim Roy. La Magrana. Barcelona, 1986.

CONANGLA I FONTANILLES, Josep. La conspiración y el martirio de Pintó; Conferència pronunciada al Centre Català de l’Havana. Imp."Graphical Arts". L’Havana, 1921. A internet: http://pds.lib.harvard.edu/pds/view/2574673?n=1

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Catalunya, passat, present i futur; traduccció al català d’una conferència pronunciada al Centre Català de l’Havana. Revista La Nova Catalunya. L’Havana, 1924. A internet: http://jppujol.club.fr/CONANGLA.htm

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Paladines catalanes. En defensa de los derechos y la libertad de Cuba; conferència pronunciada al Centre Català de l’Havana. Imprenta Nuestra Señora de Montserrat. L’Havana, 1925. A internet: http://pds.lib.harvard.edu/pds/view/2576610?n=1

CONANGLA i FONTANILLES, Josep, Dictamen acompanyatori de la ponència de la Constitució provisional de la República catalana presentat a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català reunida a L’Havana els dies 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre de 1928. L’Havana, 1928. A internet: http://jppujol.club.fr/CDICTAME.htm

CONSTITUCIÓ PROVISIONAL DE LA REPÚBLICA CATALANA. Aprovada per l’Assemblea Constituent del Separatisme Català.

FERRAN OLIVA, Joan M., La Constitució de l’Havana. Pagès Editors. Lleida, 2005.

ROY, Joaquim, Catalunya a Cuba. Barcino i Fundació Jaume I. Barcelona, 1988.

ROY, Joaquim, Josep Conangla i Fontanilles: Montblanc, 1875 - L’Havana, 1965: patriarca del nacionalisme català a Cuba. El Mèdol. Tarragona, 1999.

ROY, Joaquim, Una Constitució catalana. Al Quadern d’El País, 11 de setembre de 2003. A internet: http://www.iesmartilhuma.org/departaments/CSocials/Santi/PortalHistoria/BLOC3/Apunts/lassemblea_de_lahavana.pdf

L’Havana, 1928. A internet: http://webs.racocatala.cat/estelada/c1928.pdf

 

 

Per citar aquest article feu servir aquesta referencia:

Ramon Freixes, "La Constitució de l'Havana". Seleccions Histocat - Setembre 2008 (ISSN 2013-3324. Dipòsit Legal B-5789-2010). Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, Barcelona, 2008. pp. 84-104.


 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici