GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Cartografia

Col·labora

Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (Part II)

La descoberta catalana d’Amèrica: culminació de l’expansió de l’estat català (Part II)


En el capítol anterior vam fer un repàs dels fonaments navals i tecnològics que atresoraven els catalans i que constituïen un dels pilars imprescindibles per bastir un imperi marítim. La història de l’expansió catalana per tota la Mediterrània és ben coneguda i no cal que en parlem aquí. No són tan coneguts, tanmateix, alguns altres episodis exploratoris que van protagonitzar els catalans i que, sense els quals, no es pot entendre la posterior aventura americana.

 

  • Tradició exploratòria

 

Un camí alternatiu per arribar als mercats orientals l’oferia la circumnavegació del continent africà. L’interès dels catalans per la costa occidental africana és conegut gairebé únicament per l’episodi del viatge del mallorquí Jaume Ferrer que el 1346 que arriba a l’anomenat riu de l’Or, a l’actual costa de Gàmbia. Aquest viatge, però, no va ser un fet anecdòtic sinó que formava part d’una política d’exploració plenament conscient i planificada de la monarquia catalana que es concretaria en l’establiment d’un “protectorat” a les illes Canàries durant la segona meitat del s. XIV.

 

Tampoc no és gaire coneguda la política catalana d’acostament al regne d’Abissínia. En un darrer intent desesperat per aturar l’avanç irresistible dels turcs sobre Constantinoble, cal destacar l’esforç del rei català per establir una gran coalició entre els grans poders del moment: l’emperador bizantí, l’emperador de Trebisonda, el khan mogol de Pequín i el negus d’Abissínia.

 

Les relacions de la monarquia catalana amb el mític regne cristià d’Abissínia són un dels episodis més desconeguts de la història del nostre país. En trobem un primer testimoni en la curiositat de Joan I que delerós per conèixer de primera mà les notícies de viatgers que havien conegut països llunyans, demana, l’any 1391, al seu cosí, el comte de Foix, que li enviï un framenor que havia passat molts anys a Etiòpia.

 

El 1428, Isaac, negus d’Etiòpia, envia una ambaixada al rei Alfons el Magnànim. L’ambaixada és rebuda a València. Isaac proposa al rei català una aliança contra egipte i un doble casament: el d’Isaac amb una germana del rei i el d’una princesa etiòpica amb l’infant Pere, germà d’Alfons.

Aquell mateix any, Alfons nomena ambaixadors prop del negus els catalans Felip Fajadell i Pere de Bònia amb l’encàrrec de pactar l’aliança. Quant a les propostes de casament, havien d’acceptar la primera i simular que no coneixien la segona. A més, havien de presentar al negus “los maestres de les sèquies”. Segurament es tractava d’especialistes en treballs de regatge. No se sap si van arribar a Etiòpia.

 

Anys més tard, cap al 1450 hi ha un nou intercanvi d’ambaixadors. En aquest cas, entre el negus Jacob i Alfons el Magnànim. Sabem que el rei català va enviar a Abissínia alguns mestres artesans –uns 13 segons sembla- com a resposta a una demanda del rei etíop. Tampoc no coneixem la sort d’aquesta expedició. S’ha de tenir en compte que els viatges a Etiòpia eren perillosos, sobretot perquè els soldans egipcis feien tot el possible per interceptar les ambaixades i els viatgers cristians occidentals que volien fer cap a Etiòpia o l’Índia, temerosos que els cristians concertessin aliances amb els etíops i que malbaratessin el monopoli comercial d’Egipte en aquelles regions.

 

La imminent caiguda de Constantinoble en mans dels turcs va motivar l’enviament, l’any 1452 de l’ambaixador Miquel Desideri per negociar una gran aliança amb altres potències. La caiguda de la ciutat el 1453 i la mort d’Alfons , l’any 1458, van significar –segons sembla- la fi dels contactes de la nostra monarquia amb el país africà.

 

L’any 1521 una ambaixada portuguesa (els portuguesos passen per ser els primers europeus en haver establert relacions continuades amb Etiòpia) va arribar a la cort abissínia. Segons explica el cronista de l’expedició, el jesuita Francisco Alvares, encara hi va trobar dos catalans. També ens explica que quan els visitants europeus expressaven la seva admiració per les esglésies d’Axum, els amfitrions etíops exclamaven: “Això és obra dels blancs”.

 

  • El pilar institucional

 

Un imperi comercial i marítim que podia dur a terme els “experiments” africans que hem descrit, havia de tenir al darrera una política de suport ferm de la monarquia i les classes dirigents del país. Trobem abundants testimonis d’aquesta política en la creació d’una xarxa institucional pensada per a la desfensa i maximització de les possibilitats que oferia l’imperi: consolats de mar, duanes reials, cases de contractació, taules de canvi, instruments jurídicofinancers com les assegurances marítimes, rutes comercials, escoles cartogràfiques i drassanes.

 

La política mediterrània i les mesures proteccionistes dels reis catalans, ja des de Jaume I (cèdula de Jaume I, del 1227 prohibint a les naus estrangeres de prendre càrrega per a Síria, Egipte i Barbària, mentre hi hagués naus nacionals disposades a emprendre aquella ruta) van afavorir l’activitat comercial i van permetre superar la rivalitat de francesos i italians.

 

Les Corts Generals de Montsó de 1362-1363 estableixen una xarxa de duanes terrestres i marítimes. El comerç exterior de la monarquia catalana era prou important com per establir uns límits administratius i econòmics que protegissin el mercat nacional (un clar precedent de la creació de mercats nacionals protegits per duanes i aranzels dels s. XIX).

 

El comerç marítim havia assolit un nivell que feia necessària l’existència, a banda de marins destres i de les tècniques de navegació més avançades, de codis reguladors de les activitats comercials, normes de conducta i tribunals. Difícilment, es podrà trobar una legislació tan abundosa i perfecta com la catalana. Les Ordinacions ripariae, elaborades el 1238 pels prohoms de la ribera de Barcelona, contenen disposicions referides a la defensa de les naus. El 1354, l’almirall Bernat de Cabrera va compilar una mena de codi marítim intitulat Ordinacions sobre lo feyt de la mar que és, en realitat, una llei penal marítima (vigent fins a mitjans del s. XVIII a l’armada espanyola). I, a mitjans del s XIV, es compila el Llibre del Consolat de Mar, col·lecció d’ordenances i de costums marítims i comercials, que es transformaria en el codi de legislació marítimocomercial de la Mediterrània i que va esdevenir el dret comú en aquelles matèries arreu del món occidental. Un text amb un prestigi tan gran que , ja en el s.XVI, va ser traduït a la majoria de llengües europees i, fins i tot, va superar el Decret de Nova Planta i va ser vigent a Espanya fins al 1829, any que es va promulgar el codi de comerç espanyol, d’inspiració francesa.

 

El Consolat de Mar és una institució que va nèixer el s. XIII per defensar els interessos dels mercaders i, alhora, era un tribunal per jutjar els plets entre mercaders. Joan I concedí el 1394 als cònsols de mar el privilegi de cobrar el dret de pariatge, i els autoritzà a disposar de béns per a l’organització i el funcionament de la institució. A finals del s. XIV, els consolats de mar estenen l’àmbit d’actuació als afers mercantils no marítims, expansió reconeguda per un privilegi de Martí I, el 1401.

 

A la fi del s. XV, Barcelona tenia més de 80 representacions, nomenades pel Consell de Cent, totes per delegació de l’autoritat reial, amb autoritat sobre tots els súbdits de la Corona. A la darreria del s. XV, el model català va inspirar la creació del Consolat mercantil de Burgos per impuls dels Reis Catòlics (1494). El consolat de Sevilla no es crearia fins el 1554.

 

Instruments financers i jurídics com les assegurances i els guiatges marítims o les avaries, sense els quals el comerç marítim no pot funcionar, eren molt habituals als ports catalans des del segle XIV (i, en algun cas, sembla que l’origen és català). A Castella eren, en canvi, desconeguts o d’ús molt escadusser, la qual cosa indicaria la precarietat del seu comerç marítim.

 

D’altra banda, els monarques catalans eren conscients que els coneixements científics eren indispensables per al desenvolupament econòmic i comercial. Per això, sempre van mostrar un gran interès per la navegació i les ciències que hi estaven relacionades El regnat de Pere III constitueix un veritable renaixement cultural. El Cerimoniós, poeta ell mateix, protector de les arts (fa un elogi de l’acròpolis d’Atenes que precedeix i supera els hel·lenistes del Renaixement i n’ordena la protecció), impulsor de l’arquitectura i de les obres públiques (el Tinell, l’ampliació de les drassanes, la llotja de mercaders de Barcelona, etc.) mostra un gran interès per tot allò relacionat amb l’astronomia i les ciències nàutiques.

La cort de Joan I va arribar a ser la més fastuosa d’Europa. Envoltat de joglars catalans i estrangers, bibliòfil i gran lector, es neguitejava per l’obtenció de llibres, donava impuls a les traduccions i va arribar a formar una veritable escola de traductors, humanista fervent, interessat pels coneixements geogràfics, protector dels cartògrafs mallorquins, en seguia l’obra i procurava tenir notícies de terres llunyanes de primera mà dels viatgers que hi havien estat.

  
Armand Sanmamed
Barcelona, 7 d'abril de 2009



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici