GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Col·labora

Diccionari
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR

Ramon Freixes. La relació entre ètnia, nació i estat (1)


La forma d’identitat anomenada ètnica o nacional és rellevant per entendre la configuració històrica i present de la humanitat. L’ésser humà ha anat adaptant-se als distints hàbitats del planeta, interrelacionant-s’hi fins a donar lloc a un conjunt de costums i institucions específiques de les col·lectivitats segons l’indret. Aquestes han viscut en evolució constant, incloent, a la fi, la seva pròpia desaparició, compensada pel naixement d’altres.

En canvi, per a l’estudi científic de les societats occidentals actuals el factor ètnic no ha rebut gaire atenció. Rebutjat, majoritàriament, per la historiografia marxista o l’hereva d’aquesta, ha estat també abandonat per científics socials que han partit de la idea que la mateixa existència del sentiment ètnic o nacional ha causat bona part dels enfrontaments violents del segle XX. Aquesta visió ha dut sovint a rebutjar de pla l’oportunitat de considerar en tota la seva amplitud els fenòmens nacionals; ja sigui els que en termes generals poden ser considerats de caire imperialista, exercits des d’un estat o una estructura política i militar amb voluntat expansionista, o bé els de caire d’alliberament, amb l’objectiu d’aconseguir un estat propi o, si més no, el reconeixement de la capacitat d’autoadministrar-se. En aquest sentit, resulta molt pertinent la següent afirmació del filòsof Xavier Rubert de Ventós posant en qüestió la crítica, per se, respecte un o altre tipus d’identitat (ètnica o nacional, de gènere, religió…), però pensant especialment en la que ens referim:

Sembla (…) que les nostres necessitats d’identitat i pertinença són tan constitutives del que som com sovint perilloses pels nostres semblants. Si això és així, no té cap mena de sentit criticar o blasmar aquestes tendències –pel mateix preu, podríem criticar la reproducció sexual o la posició bípeda. El que cal, per contra, és aprendre a comptar-hi i, si es pot, a civilitzar-les. (Xavier Rubert de Ventós, Catalunya: de la identitat a la independència.Barcelona: 1999, pàg. 35)


El concepte d’identitat

Des de l’antropologia s’afirma que tot individu experimenta la necessitat de pertànyer a un grup bàsic d’identitat. Com afirma Joan Francesc Mira, la posició de l’individu en el món sempre es fa en termes de grup; “sóc x” o “un x”: japonès, musulmà, militar, pallarès, fuster… Amb unes característiques compartides que altres persones no tenen. Sempre, en definir-nos d’una o altra manera, marquem límits de pertinença en què quedem inclosos i som distingits. (Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura. València: Tres i Quatre, 1984)

Però no hi ha un sol tipus d’identitat, i és més, aquests no han de ser excloents entre si. Podríem fer-ne una classificació en funció de gènere, edat, poder econòmic, aficions, professió, ideologia, pràctiques sexuals, aspecte físic, creences religioses, entre d’altres, que un individu pot experimentar de forma simultània i sent algunes més rellevants que d’altres per a la seva existència. En aquest sentit, les primeres i bàsiques són les derivades de la sexualitat atribuïda a l’individu al néixer a partir dels caràcters genitals, que l’encotillarà dins un gènere específic amb uns condicionants molt marcats, i la que ve donada per la filiació familiar a través del nom i cognoms, que li donarà una primera i decisiva posició social.


La identitat ètnica

L’eminent antropòleg Claudi Esteva Fabregat considera que “una cultura” és constituïda pels comportaments específics d’una comunitat humana en l’espai i el temps. Al seu torn, una ètnia és la consciència històrica de la personalitat cultural que tenen els membres d’una cultura a través de la seva adscripció a una “manera de ser” (Claudi Esteva Fabregat, Estado, etnicidad y biculturalismo. Barcelona: Península, 1984, pàg. 5). Per tant, la concepció d’ètnia és aplicable a cadascuna de les cultures definides com a tals, sense que, com sovint es diu, aquest fet tingui a veure amb una unitat de raça (concepte abandonat definitivament per la biologia i l’antropologia per a la distinció entre els membre i les col·lectivitats humanes) ni de fenotips (aspecte exterior dels individus), ni tan sols de lligams de parentiu entre els membres d’una ètnia. Tampoc no té a veure amb un o altre tipus de model econòmic, polític o social, sinó amb elements culturals i simbòlics.

Per definir el concepte d’ètnia, trobem, doncs, elements com la llengua, el territori propi, la història i costums compartits, etc, però sense que cap d’ells sigui indispensable ni que, sovint, sigui decisiu per distingir com a tal una ètnia respecte una altra. Per això, són més determinants les construccions simbòliques i d’autorreconeixement que els sostenen. Així, la consciència de “ser” i la voluntat de manteniment i projecció com a col·lectivitat, els individus de la qual s’identifiquen entre ells –i identitat que alhora també redefineixen i veuen redefinida per d’altres-, sembla ser allò que marca l’existència efectiva d’una ètnia com a tal. Parlem, per tant, de l’existència d’un imaginari basat en símbols de significat compartit entre els individus d’una col·lectivitat; símbols escollits d’entre la base material existent (llengua, territori…), que exerceixen una funció de diferenciació d’una col•lectivitat respecte les altres.


BIBLIOGRAFIA CONSULTADA


Claudi Esteva Fabregat, Estado, etnicidad y biculturalismo. Barcelona: Península, 1984.
Joan Francesc Mira, Crítica de la nació pura. València: Tres i Quatre, 1984.
Xavier Rubert de Ventós, Catalunya: de la identitat a la independència. Barcelona: 1999.

Ramon Freixes
22 de juny de 2009


Claudi Esteva i Fabregat

Joan Francesc Mira

Xavier Rubert de Ventós



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici