GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Editorial Agost 2009: Gibraltar i Catalunya

Editorial Agost 2009: Gibraltar i Catalunya


Dimarts passat, dia 21 de juliol de 2009, vam ser testimonis d’un fet històric: el ministre d’afers exteriors de l’Estat Espanyol, Miguel Ángel Moratinos, és a dir, un ministre de la monarquia borbònica hispànica visitava, en l’exercici del seu càrrec oficial, el penyal de Gibraltar, fet que no passava des del 1704, exactament 305 anys.

 

El fet ha generat prou expectació entre els habitants del penyal, la majoria dels quals no volen ni sentir parlar d’esdevenir espanyols, i una gran polèmica entre la classe política espanyola, una part de la qual considera una humiliació que un membre del govern espanyol visiti, amistosament, un territori que consideren espanyol colonitzat per un país estranger que, a més, es resisteix a abandonar l’enclavament i retornar-lo a la sobirania espanyola.

 

Però, per què i des de quan és britànic aquest punt tan estratègic de la Península Ibèrica?

 

L’any 1700, el rei Carles II, el darrer dels Àustries, va morir sense descendència. En el seu testament, que per cert cada cop genera més dubtes sobre la seva autenticitat, va nomenar hereu Felip de Borbó, nét de Lluís XIV de França. A gran part del regne, especialment els territoris de l’antiga Monarquia Catalana -i, sobretot, a Catalunya-, la majoria de la població preferia Carles d’Àustria perquè donava per fet que seria més tolerable un monarca d’una dinastia que ja coneixia el país i que era més o menys respectuosa amb les lleis de cada territori i les limitacions que al poder reial aquestes imposaven que no pas un Borbó, dinastia acostumada a manar d’una forma centralista i absolutista.

 

D’altra banda, a les potències europees, és a dir, Gran Bretanya, Prússia, Holanda i Àustria, no els feia cap gràcia que la mateixa família, que manava a França, controlés Espanya i el seu potent imperi colonial. Per tant, aquests països es van posar a favor del bàndol austriacista. Gran Bretanya, que liderava aquesta coalició, va signar un conveni d’aliança i ajuda amb la Generalitat, el Pacte de Gènova, signat el 20 de juny del 1705, per part britànica per l’enviat de la reina Anna d’Anglaterra, Mitford Crow, i, per part catalana, per Antoni Peguera Aimerich i Domènec Parera.

 

Aquesta situació va acabar originant una guerra, coneguda com a Guerra de Successió. La guerra va començar prou bé per als austriacistes, i el futur Felip V i els seus partidaris es van veure obligats a fer grans concessions a les potències aliades. A Àustria li va prometre les possessions catalanes a Itàlia: Sardenya, Sicília i Nàpols; i, a Gran Bretanya, Menorca, Gibraltar, alguns territoris americans i autoritzacions per comerciar amb Amèrica. Felip V no tenia res a perdre i sí molt a guanyar, amb aquest compromisos. Els efectes d’aquestes concessions es van notar aviat: se sospita que el poc entusiasme i i la manca d’eficiència de l’exèrcit britànic va facilitar prou la victòria borbònica a Almansa.

 

Finalment, aquesta traïció a Catalunya es va plasmar en el Tractat d’Utrech el 1713, que és, per cert, el darrer cop en què es parla formalment del poble català, en que els aliats van abandonar a Catalunya a la seva sort. Diuen que Roma no paga els traïdors, però Madrid sí que els paga, i molt bé per cert. Gran Bretanya va al·legar, amb tot el cinisme del món, la manca d’una formalitat per a donar com a no vàlid el Pacte de Gènova. Això ho varen repetir després de la I Guerra Mundial, quan els líders kurds que havien lluitat contra els turcs amb el recolzament britànic, un cop acabada la guerra els varen també abandonar a la seva sort. Quan algun líder kurd va apel·lar a l’amistat entre els kurds i els anglesos va rebre una altra resposta igual de cínica: “ Anglaterra no té amics, Anglaterra té interessos ”.

 

La guerra va acabar amb la derrota catalana l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta, que va fer desaparèixer, per dret de conquesta, les institucions catalanes i, amb elles, els darrers vestigis de l’estat català. No cal dir que Catalunya no ha rebut cap satisfacció ni disculpa per aquesta pèrfida traïció.

 

Ras i curt: el fet de que Gibraltar sigui ara britànic és part del preu que l’estat espanyol va pagar als britànics per a que traïssin als catalans.

 

El Telenotícies de Televisió de Catalunya del dia 21 de juliol va explicar que l’entrega de Gibraltar i Menorca als britànics va ser el preu que va pagar Felip V perquè els britànics l’acceptessin com a rei de les Espanyes. Això és mitja veritat, la veritat completa és que va ser part del preu de la traïció de Gran Bretanya a Catalunya.

 

Per què mai quan es parla del tema del penyal de Gibraltar s’esmenta aquest fet? Podem suposar que a ningú interessa, a l’Espanya centralista castellanocèntrica i borbònica, recordar que van donar un tros del seu país com a preu d’una de les més grans traïcions de la història europea, tot i recordant, de passada, que la resta de territoris entregats als aliats com a preu de la seva defecció eren de l’orbita catalana: les possessions italianes, Menorca, i, tal i com nosaltres defensem, les possessions americanes.

 

Un cop més les desinformacions, falsificacions i omissions històriques ajuden a vertebrar Espanya.

 

Per acabar, volem destacar, també, la gran diferència entre els intents tan militars, com polítics i diplomàtics duts a terme per l’estat espanyol per recuperar Gibraltar amb els nuls intents per recuperar els territoris de l’anomenada Catalunya Nord (tret d’una ofensiva no excessivament entusiasta liderada pel general Ricardos el 1798 en context de la Guerra Gran). Tret d’aquest cas, no hi ha hagut en 350 anys ni un sol intent seriòs, ni militar, ni polític, ni diplomàtic per recuperar els territoris perduts amb el Tractat dels Pirineus. Si algun polític espanyol visita la Catalunya Nord ningú en farà cap escarfall, fet que contrasta força amb el cas de Gibraltar.

 

Per què aquesta diferència? Podem suposar que Gibraltar el consideren seu, espanyol, com a part integrant del regne de Castella vertebradora de l’actual estat espanyol mentre que la Catalunya Nord, catalana, no la consideren seva.

  

Carles Camp



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici