GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional

Actualitat

Articles i documents

Publicacions

Autors

Col·labora

Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Joan Cavaller. Modesto Lafuente, Ibers i celtes, un sol poble: celtibers

Joan Cavaller. Modesto Lafuente, Ibers i celtes, un sol poble: celtibers


  En l'article Modesto Lafuente, la historiografia nacionalista d'un nou Estat hem examinat la irrupció d'una nova historiografia en concordança amb la realitat d'un nou Estat nascut al 1714: Espanya. Aquesta nova historiografia tenia un element bàsic fonamentador: la creença en la realitat nacional del poble espanyol (entenent per espanyol el conjunt dels habitants de la Península Ibèrica) i l'evolució dels fets antics en favor de la constitució d'aquesta realitat nacional i finalment política d'una Espanya unitària.
 
Eren molts els historiadors espanyols que s'esforçaven per construir el discurs històrics espanyol adaptat als nous temps però totes les veus coincideixen a destacar la persona de Modesto Lafuente com a referent principal.
 
En aquell article també hem subratllat un segon paràmetre important a destacar en l'obra dels historiadors espanyols del segle XIX com ara la superació de la mitologia bíblica que buscava avantpassats espanyols en Noè i els seus descendents. Després de la Il·lustració, la ciència del segle XIX es definia per una forta tendència contrària a l'idealisme que va culminar en plantejaments positivistes, marxistes, liberals, etc.
 
Fruit d'aquesta tendència materialista, i a manca d'una ciència arqueològica, els historiadors espanyols van admetre també (després de rebutjar la vinguda dels descendents de Noè) que els pobles preromans de la Península Ibèrica eren aquells que les fonts gregues antigues havien detallat, bàsicament: ibers, celtes, etc. Així, un historiador com ara Antonio Cavanilles reconeix la seva ignorància al respecte i es manté fidel als textos clàssics:
 
Del Asia, que fue la cuna del linaje humano, emigraron varios pueblos á la parte. de Occidente, siguiendo en su marcha el curso del Sol. Los Iberos que moraban al pié del Cáucaso avanzaron en su emigracion y fueron, si no los primeros, de los mas antiguos pobladores de España. Ocuparon la parte Oriental. Más tarde los Celtas les disputaron el territorio, y unidos posteriormente ambos pueblos con el nombre de Celtíberos, habitaron el centro de la Península. Mucho despues los Cántabros, Astures, Vascos, Galaicos y Lusitanos, tribus celtas, ocuparon, poblaron y dieron nombre á estas respectivas comarcas. ¿En qué tiempo sucedieron estos acontecimientos? La historia es muy jóven para conocer hechos tan remotos.
  
Coincidint amb Lafuente, Cavanilles reconeix que tampoc no sap què va passar amb els descendents de Noè:
 
Profunda oscuridad oculta el origen de la poblacion de España. Quién fué el primer poblador, por dónde vino, cuál fué el primer punto poblado, qué aumento progresivo tuvo la poblacion, lo encubre la impenetrable noche de los tiempos. En vano para lisonjear el orgullo nacional se hizo remontar el origen de España á las épocas más antiguas: costumbre general de todos los pueblos, buscar sus blasones en sucesos fabulosos, y basar sus glorias en deleznables fundamentos.
Jafet, uno de los tres hijos de Noé, pobló la Europa; Tubal, su hijo, se dirigió á los paises mas occidentales, yTársis, su nieto, pobló una isla: hechos indudables, consignados por Moisés en el primero y mas sublime de los libros; empero de aquí no podemos deducir que ninguno de los tres viniera á España, que la isla estuviese en la embocadura del Guadalquivir, ni que se llamase, de su fundador, Tarteso, dando nombre á los pueblos de la Bética. Sobre un suceso cierto la imaginacion ha acumulado otros ideales, v de un principio constante se han deducido consecuencias menos legítimas. Noticias vagas, no seguras, posteriores con muchos siglos á los sucesos, carecen de apoyo en la tradicion y los monumentos, y no pueden ser acogidas por la crítica. (Ibid)
Des d'aquest plantejament materialista que es tradueix en una evident proposta de prudència, els historiadors espanyols del segle XIX entenen que els celtibers són només una barreja localitzada en la frontera on van coincidir ibers i celtes. En la primera cita anterior, Cavanilles escrivia que “más tarde los Celtas les disputaron el territorio, y unidos posteriormente ambos pueblos [iberos y celtas] con el nombre de Celtíberos, habitaron el centro de la Península.”
El centre de la Península i no pas, com afirmava antigament Juan de Mariana, el conjunt de la Península.
L'historiador Antonio Alcalá Galiano (Cádiz, 1789-Madrid 1865) ofereix una solució al problema nacionalista espanyol de l'extensió de la Celtibèria que els grecs reduïen a un espai específic dins la Península. En la seva Historia de España desde los tiempos primitivos hasta la mayoría de la reina doña Isabel II, Antonio Alcalá resol que Celtibèria va ser, al començament, una regió petita dins Castella i que, amb el temps, va convertir-se en el conjunt d'Espanya:

La región habitada por la gente mestiza así llamada no fue siempre la misma , pues al revés , según parece, fue teniendo en diferentes períodos muy otras y diferentes dimensiones. En los tiempos mas antiguos, cuando se juntaron en uno los iberos y celtas, hubieron de. poblar la mayor parte de España , si ya no toda. Pero cuando Celtiberia era nombre solamente de la región habitada por gente del centro ó de tierra á dentro, como sucedía en tiempo de la invasión romana, se componía de ambas Castillas, y después cuando se ligaron sus tribus, capitaneadas por Viriato, para sacudir el yugo de los romanos, era todavía de menos extensión. (Antonio Alcalá Galiano, Historia de España..., Vol. 1, Imprenta de la Sociedad Literaria y Tipográfica, 1844, Madrid, p. 15).

Entre Alcalá i Cavanilles, Modesto Lafuente admetia també que, tal com van escriure els antics grecs, els celtibers ocupaven un espai específic a l'interior de la Península Ibèrica:
Habitaba el centro de la Península la raza mixta los celtiberos sus principales tribus segun Estrabon, eran los arevacos los mas poderosos de todos, al Sur del Duero; los carpetanos, en la comarca de Toledo, por donde corre el Tajo; los vaccéos, por la parte donde está hoy Palencia; los oretanos, en lo que riega el alto Guadiana: siendo los límites de la Celtiberia, por el Norte las sierras de Urbion y de Oca, por el Sur el Orospeda, por el Este las sierras de Segura y de Alcaráz, habiendo variado mucho por Occidente, hasta llegar en una época cerca de las costas del Mediterráneo.
 Tanmateix, malgrat les clares i contundents declaracions de principis, la febre nacionalista espanyola havia de supurar per algun lloc en la necessitat de legitimar el nou Estat nascut al 1714 i, per tant, havia de trair aquells sòlids fonaments procedents de la ciència europea. Veiem a continuació com, incorrent en flagrants contradiccions i subrogant-se als interessos de la propaganda nacionalista, Modesto Lafuente ensopega en la mitologia d'uns celtibers d'abast peninsular i ja, llavors, espanyols: 

Los primeros moradores de que las imperfectas y obscuras historias de los más apartados tiempos nos dan noticia, son los iberos. Pero otra raza de hombres viene a turbar a los iberos en la pacifica posesión de la Península: los celtas, hombres de los bosques, que no tardan en chocar con los iberos, hombres del río. Mas o demasiado iguales en fuerzas para poderse arrojar los unos a los otros, o conocedores en medio de su estado incivil de sus comunes intereses, acaban por aliarse y formar un solo pueblo bajo el nombre de celtíberos... Los iberos y los celtas son los creadores del fondo del carácter español. ¿Quién no ve revelarse este mismo genio en todas las épocas, desde Sagunto hasta Zaragoza, desde Anibal hasta Napoleon? (p. 15)

Sagunt i Saragossa, ciutats iberes i més tard de la Corona d'Aragó que Lafuente, en l'ocupació castellana des de 1714, considera plenament espanyoles. L'historiador més influent de la Espanya del segle XIX ha escrit en contra de les fonts clàssiques i al servei dels interessos de la realitat política imperialista dels castellans. Calia promocionar una nació espanyola fictícia en època preromana per a així legitimar el procés colonialista castellà exercit sobre Aragó, Balears, Catalunya i València. 
 

12 d'octubre de 2009



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici