Manuel Pérez Nespereira. Conferència 30 setembre 2009 (2a part)

En quant a l'estanc de la sal, és molt rigorós, de tal manera que lo fan prendre per força, de tal manera que la sal que ha presa lo nostre terme de Palafolls en lo any 1716 ha costat més de 1.000 lliures. Al fin, la gent estan atordits. No sé lo que serà. Apar que nostres pecats són molt grans. (...) Esta nota faig avui, els 15 d'abril 1717.

També advertesc que quan se començà la Ciutadella en Barcelona, deia la gent que una fàbrica com aquella no seria mai acabada, però en estos dies se veu ja quasi llesta, que causa admiració veure una fàbrica com aquella i tant enderroc de cases que quasi han espatllat lo terç de Barcelona. Quina cosa és lo rigor d'un Rei! Al fin, nostre Senyor se vulla apiadar de nosaltres, que veig la terra molt arruïnada. (...) M'ha paregut fer esta nota avui, dit dia 21 de desembre de 1718.

Com diu aquest català, molts van pensar en un primer moment que la fortalesa no es podria enllestir, entre d’altres coses per que molts diners vol dir molta temptació, i sobretot, per que es va dur a terme per part dels catalans allò que anomenaríem resistència passiva. Els llocs de fusters i manobres no es van poder cobrir amb gent que volgués treballar de grat, i van haver de ser reclutat per força, a sous miserables, i compartint espai amb els soldats castellans, per evitar sabotatges. La recollida de materials i bèsties van patir els mateixos problemes, i va haver de ser també imposat mitjançant la petició de determinades quantitats a cada municipi, i amb tot, no es van cobrir les expectatives dels constructors. Però, finalment, la fortalesa va acabar per ser enllestida, i el 1718 començava a estar operativa.

La Ciutadella era una fortalesa que abastava un perímetre de 1.155 peus amb cinc baluards, del Rei, de la Reina, de don Ferran, de don Felip i del Príncep, units per cortines i davant dels quals s’aixecaven amplis revellins (el primer recinte emmurallat exterior de les fortaleses), amb un camí cobert que envoltava tota la fortificació, amb les seves places d’armes corresponents. Es trobava rodejada de fossats, sobre els que hi havia ponts llevadissos per passar d’un recinte a un altre.

Al seu interior, s’hi trobaven les casernes per a la guarnició, pavellons per al governador, caps i oficials, arsenal, tres magatzems de pólvora, dos magatzems de queviures, i la Torre de Santa Clara que feia les funcions de presó. El seu destí no podia ser més infame. Aquesta mola, aïllada en forma de campanar, alçava al bell mig de la fortalesa i li donava la seva estampa característica.

Va ser presó militar i política alhora. A dins els seus murs, el primer empresonat fou el guerriller anti felipista Francesc Bernic, el 1719 . Els darrers executats, els tinents Mas i Ventura, l’any 1866. I a l’endemig...

De la primitiva Ciutadella queden dempeus l’església, l’arsenal, que per capricis del destí ara allotja el Parlament de Catalunya, i el palau del governador, ara Institut Verdaguer, continuador de l’Institut Escola de la Generalitat republicana.

Al llarg del divuit la seva va ser una funció, com ja s’esperava, de presidi dels resistents i de patíbul dels rebels. Al llarg e les alteracions que es podien produir a Barcelona, sempre hi havia present, amenaçant, l’ombra de la fortalesa, amb els canons que es giraven per apuntar la ciutat. Vull recordar aquí el primer moviment massiu de ciutadans barcelonins, de totes les classes socials, en contra de la tirania i el trencament de pactes amb la ciutat. L’any 1789 es van produir a Barcelona els rebomboris del pa iniciats a partir del 28 de febrer de 1789, i deguts l’increment del preu del pa d’un 50% en comparació amb el del mes d’agost anterior. L’esclat va ser espontani, i un pes decisiu al motí el portaren les dones. Es van cremar les barraques de venda de pa i el pastim ( la fleca municipal) i les cases dels arrendataris del pastim. El Capità General Comte de l’Assalt va haver de deixar el Palau i formar a la guarnició. Tot i que les autoritats van reunir als representants dels gremis i els col·legis a l’Ajuntament, i que aquests van acordar l'abaratiment del pa, les mesures foren considerades insuficients. No es tractava només, d’abaratir el pa; la subsistència exigia l’abaratiment dels altres productes alimentaris. Així, un grup nombrós de dones es van enfrontar a les forces de cavalleria, i la revolta es va generalitzar al toc de sometent, llançat des de la catedral. La resposta del Capità General va ser convocar una Junta de Comissionats en la que estaven integrats regidors i prohoms de la ciutat, decretar el toc de queda, expulsar els forasters, prendre mesures contra pobres, tavernes, hostals,... i encarar els canons de Montjuïc i la Ciutadella a Barcelona. Després d’uns dies de conflicte, i recuperada la pau rere els rebomboris , noblesa i gremis es van comprometre a mantenir el preu i millorar la qualitat. La resposta del govern va ser, però duríssima. A més de destituir el Capità General de Catalunya, el comte de l’Assalt, i a l’intendent Manuel de Teran, el Baró de la Linde, es va donar ordre al nou Capità General , el comte de Lacy, de no respectar les concessions fetes als revoltats. Francisco Antonio de Lacy i White nomenat Capità General de Catalunya quedarà a la història com el principal responsable de la repressió dels rebomboris del pa, tot i les promeses de perdó efectuades. Els procés contra els inculpats va ser plantejat com un procés a tots els ciutadans de la capital. Com a resultat, molts dels amotinats van ser deportats i el 6 de maig es van dictar sis penes de morts, entre els reus una dona, que serien penjats a la Ciutadella. El dia de les execucions, el 28 de maig de 1789, molts barcelonins, en senyal de repulsa, van abandonar la ciutat. Novament la capital quedava ocupada militarment, ara durant varis mesos.

El començament del segle dinou va venir marcat per la Guerra del Francès, i l’ocupació de Barcelona per les tropes napoleòniques, però tot i els condemnats a mort pels francesos, amb comparació amb el que vindria va ser un relatiu període de calma, dins la funció repressora de la Ciutadella. Vingueren després l’absolutisme, el trienni liberal, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, que al romandre a Barcelona la van lliurar en bona mesura de la repressió desfermada pels absolutistes...

Però a finals de 1827 va ser nomenat Capità General de Catalunya el Comte d’Espanya, i les tropes de la guarnició francesa van abandonar la ciutat. El seu va ser el període més cruel, inhumà, de vida de la Ciutadella. Dirigida Catalunya per un boig sanguinari, només el seu nom ja infonia terror.

Les seves primeres víctimes oficials, de les altres encara no saben prou, es van produir el 19 de novembre de 1828: 13 liberals són afusellats i els seus cossos penjats a l’esplanada. Entre els infeliços que van acabar en aquella data la seva vida s’hi comptava un pintor anomenat Porta, que va ser conduït al patíbul a darrera hora, per que el Comte d’Espanya s’havia entestat en que els ajusticiats havien de ser tretze. I com un s’havia escapolit fent-se valer del suborn, aquell desventurat va haver d’ocupar el seu lloc.

La cerimònia era dantesca: s’afusellaven als ciutadans, i es feia anunciar cada afusellament amb una canonada. Després, els cossos destrossats pels trets dels fusells eren traslladats a l’esplanada de la Ciutadella i penjats. El canó va anunciar aquell dia a la ciutat 13 morts. El 26 de febrer de 1829 , nou més, el 30 de juliol, nou més... Segons el Comte d’Espanya, en cada tanda d’execucions, uns quants infeliços eren “lanzados a la eternidad” .

Manuel Breton, aleshores tinent del Rei a la Ciutadella va enviar una carta al Superintendent de policia del Regne, denunciant la situació a Catalunya sota la tirania del Comte d’Espanya. El contingut no deixava lloc al dubte sobre les accions que perpetrava el Comte d’Espanya a Barcelona i Catalunya:

“El mando y permanencia del bárbaro conde de España en Cataluña insulta a la humanidad, ofende a la religión cristiana, cede en desprecio a la legislación española, exaspera la más acendrada lealtad, aburre a la misma virtud, hiere el pundonor individual excita el odio provincial y compromete la pública tranqilidad a todas horas.”

“Aparecerán muchos fusilados sin causa ni razón; hombres puestos como por diversión, y aún por equivocación, en capilla; casas de fiscales adornadas con los muebles de los pobres presos; caballos de los mismos montados y apropiados por generales; ricos hombres de buena fama y resposabilidad arrancados calumniosamente de sus honrados solares, rapadas a navaja sus cabezas, aherrojados con los malhechores, estivados como sardinas en un barco y transportados a Ultramar, tal vez sin habérseles recibido una corta declaración”.

El seu caràcter el feia intervenir fins a la censura dels diaris, amb arguments delirants. Així, va tatxar una Oda a la Lluna, amb el següent argument.

“Prohibo la impresión de esta oda, alusiva a no sé qué, ni para qué, y en su lugar insértese algún artículo de agricultura, algún remedio para curar almorranas, dolor de muelas, callos y otras enfermedades que afligen a la humanidad.”

Tot passa, i el Comte d’Espanya també. Rere seu arribà la Revolució Liberal, les Bullangues, la Jamància, , els bombardejos de Barcelona, el general Zapatero...

He fet únicament uns apuntaments del que ha estat i ha representat la Ciutadella. Per tenir sotmès un poble no hi ha prou amb vence’l, ha de ser conscient en cada moment del fet de la seva derrota, i aquell edifici era una icona que la reflectia a bastament. Per això, el seu enderrocament va ser fruit d’una lluita tenaç al llarg del dinou, fins la Revolució dita la Gloriosa de setembre de 1868 que va fer fora Isabel II. La marxa dels Borbons, responsables de l’erecció de la fortalesa, es percebia encara amb més força, de manera més gràfica, amb el seu enderroc.

És cert que, en aquell moment, la Ciutadella ja havia estat vençuda per la ciutat. Aquesta havia crescut i l’havia envoltat de fàbriques i habitatges, però el simbolisme romania, i per això el moment en que es van començar les obres per tirar-la a terra va ser dia de festa a la ciutat. Una data inesborrable per als barcelonins d’aquells anys va ser l’enderroc de la Torre de la Ciutadella, el 1871, el símbol més odiat per la seva condició de presó militar. Una de les idees que van circular en aquell moment era aprofitar els fonaments de la torre, per construir un memorial perpetu al més de segle i mig de repressió que va representar la Ciutadella.

Els catalans de començaments del segle divuit tenien la capacitat d’establir en bona mesura les relacions amb el Poder Real gràcies a tot un seguit de normes legals guanyades i establertes al llarg de segles. Ben cert que no tots hi participaven, i que en termes actuals la participació popular era inexistent; però en comparació amb els veïns, els Reis, a Catalunya, havien de donar comptes i negociar amb els seus súbdits. Les lleis de la terra no podien ser violades per ningú. Les constitucions establien garanties, encara que fóra en diferents graus, per tota la població, i marcava els límits de les actuacions reials. Enfront d’aquells que consideraven el Constitucionalisme català producte caduc d’una època passada, i que sostenen, encara avui, que el riu de la història havia donat pas als sistemes centralistes i absolutistes, com era el model francès del segle XVIII, se’ls pot posar davant els models anglès o holandès contemporanis. La història no és, en cap cas, un procés fatal, aliè a les voluntats dels homes. Els homes fan i desfan la història, amb la seva voluntat i, sovint, amb el concurs o l’oposició de les circumstàncies capricioses del destí. No hi ha un vent propi de cada temps al que els homes s’hagin de plegar, perquè així ho ha establert alguna llei inexorable. Són els homes els qui intenten amb el seu esforç establir les regles, tot i que determinats esdeveniments puguin venir condicionats per una cosa tan poc científica com la sort. La lluita de la civilitat contra la barbàrie, de la raó contra la força, ens pot menar a conclusions equivocades. Una primera victòria, per molt abassegadora que sigui, si enfonsa les seves arrels en la injustícia, tard o d’hora esdevindrà derrota. La imposició d’uns models polítics contràries a la manera de ser d’un poble, no duu més que a la incomoditat amb la situació, i a la rebel·lió periòdica. Barcelona, i Catalunya, van ser vençudes per les armes el 1714; però a la fi, la Ciutadella va ser destruïda pel creixement industrial i urbà , va ser derrotada per la ciutat i els homes i les dones que havien estat protagonistes del seu desenvolupament. Amb sort o sense, els catalans van vèncer la Ciutadella. Per què la història, a llarg termini, és producte de la voluntat i la determinació dels homes.