GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Josep Maria Solé i Sabaté. Burgesia catalana durant el franquisme i la transició (AVUI, 03.10.2009)

Josep Maria Solé i Sabaté. Burgesia catalana durant el franquisme i la transició (AVUI, 03.10.2009)


LA BURGUESIA CATALANA DURANT EL FRANQUISME I LA TRANSICIÓ

Fèlix Millet, útil coartada

 
Josep Maria Solé i Sabaté / Catedràtic d'història contemporània a la UAB

 

 

L'últim favor que Fèlix Millet i Tusell fa, de forma involuntària en aquest cas, per esborrar el passat d'ignomínia d'un sector significatiu d'una classe social lliurada al franquisme i després al centralisme espanyol és voler personificar el gruix de la burgesia catalana en la seva persona. Si de cas de la majoritària dels burgesos de Barcelona, i encara.

LA BURGESIA CATALANA BARCELONINA, no tota la del país, provinent del món de la indústria i dels grans propietaris, com a classe social, des del final de la Guerra Civil mai no va comprometre's amb l'Orfeó Català. Va ser franquista i com a tal fins al final del règim hi va col·laborar, o com a mínim va deixar fer, amb l'intent de genocidi cultural contra la seva llengua i la seva cultura. Els burgesos catalans barcelonins franquistes van renunciar a la seva pròpia llengua i van arribar a evitar-la fins i tot en l'àmbit familiar: llegiu per exemple les memòries de l'Oriol Bohigas, en què ho denúncia, o les de l'Esther Tusquets, membre i partícip ideològic d'una fanàtica família franquista guanyadora de la guerra, en què fins i tot esmenta un petit museu propi dedicat a la ideologia, els triomfs i els símbols nazis. Tots ells van abominar de la cultura catalana. Ras i curt. La resta és voler confondre la gent.

LA MALA INTENCIÓ D'UNS, el partidisme sectari d'altres i la ignorància de massa ha fet coincidir en una general confusió mediàtica els qui odien Catalunya i els qui viuen en l'autoodi i engeguen el ventilador de la porqueria per així sumar-hi els enganyats pel desconeixement o la ignorància, tot en un objectiu comú. Atacar el fet nacional català. En aquest cas, el fet cultural català i totes les institucions i persones que li donen suport.

EL JULIOL DEL 1936, PER SALVAR LA VIDA que corria perill sota la revolució desfermada, per poder recuperar la propietat en un futur de victòria militar junt amb el consegüent botí de guerra i, també, per un error cabdal irreparable de la Lliga Catalana de no veure el concepte no democràtic de les dretes i esquerres espanyoles, el gruix de la burgesia catalana va fugir fos a Burgos, a Sant Sebastià, Sevilla, Itàlia o París. L'ànima la tenien, però, al costat del franquisme més ferotge. A la Catalunya en guerra l'esquerra catalana i la revolució social es van fondre com neu sota el sol en mans del republicanisme estatalista i el comunisme estalinià.

EL PREU HA ESTAT QUE D'ALESHORES fins al present mai més ha jugat un paper capdavanter en la societat catalana. Fou titella només autoritzada a fer negocis en el franquisme, en democràcia està a mercè dels partits espanyols que res han fet ni fan, ho han demostrat des del franquisme ençà, per defensar-la com a classe social i generadora de riquesa.

LA BURGESIA CATALANA BARCELONINA hegemònica, castellanitzada, estava al Liceu, al Círculo Ecuestre i al Polo. Allí va exercir sense límits a ser infidel al país que els havia fet rics i classe hegemònica. L'Orfeó era el refugi dels catalans de carrer, de la gent sense nom, de la gent vulgar que parlava "en català", de la gent de comarques i d'aquells quatre, quatre gats, no més, "traïdors de classe" mig bojos que no volien recordar-se del 36 i que, ves per on, defensaven la cultura catalana tot i ser empresaris de debò. Els Carulla, Cendrós, Riera i pocs més.

ELS QUI EN FEIEN ESCARNI, Boadella i companyia és la cua dels bufons, i els qui li van riure les gràcies i ara ho amaguen d'allò més, hi van sumar el Montserrat refugi cultural i antifranquista, per així tapar-se les vergonyes del seu espanyolisme tronat. Aquí també hi trobaríem molts marxistes locals, ara reciclats sembla que de debò en haver de governar i trobar el país real i no el que havien imaginat des de Sarrià i l'"Ensanche" barceloní.

PARLAR DE L'ORFEÓ CATALÀ ÉS FER-HO d'una societat coral fundada l'any 1891 per Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives. Lluís Millet es va lliurar plenament a l'obra de l'Orfeó. Religiós i conservador, actuà a favor de l'home i del poble, dels senzills i els humils. Com ho eren, i ho són, els Cors de Clavé, l'ombra allargada i origen de la idea inicial de l'Orfeó. L'Orfeó Català tenia per objectiu prioritari enlairar culturalment i humanament el poble català amb el cant coral i projectar el país al món. També una triple finalitat que sempre féu present en tot el que va fer: ambició artística, moral i patriòtica.

FÈLIX MILLET I TUSELL AMB ELS SEUS DELICTES de tota mena ha insultat els seus avantpassats, la seva família, el seu país i, a més a més, en jugar amb cartes marcades, és l'excusa ad hoc que permet que passin per avaladors de la cultura catalana molts dels qui, sobretot a Barcelona, en foren absents, llunyans si no col·laboradors més o menys directes dels genocides.

En arribar la transició democràtica, els burgesos barcelonins nacionalment asexuats necessitaven rentar el seu passat, Fèlix Millet, procedent d'una de les famílies que sí que va comprometre's amb el país, per conviccions i fets, fou l'encaix per fer-ne un magma en què res es demanava a ningú.

ELS ERA GARANTIA DE SENY, de tranquil·litat de classe, un Ajuntament de Barcelona presidit a finals dels 80 i els 90 per un socialista darrere un altre d'origen burgès de famílies nostrades amb boirós passat franquista i una Diputació que feia de contrapoder a la Generalitat en què manava un catalanista enragé que, malgrat tot, això és, haver estat banquer, no creava prou confiança. La Generalitat en mans del centre català volia atraure vers el país uns burgesos encara enyoradissos del franquisme nostàlgic reviscut amb el PP, al qual votaven, i voten. Ajuda a explicar aquesta olla barrejada en què remena Fèlix Millet les febleses de tots, polítiques i institucionals, per actuar com un màgic rei Mides de cuiner de cinc estrelles.

ARA SURTEN MISÈRIES PERSONALS de tota mena, auditors cecs, una allau de trampes. Una justícia de pena. Si mirem una mica més amunt, veurem que tot això té una lògica. Guanyar o perdre una guerra civil té conseqüències en dues o tres generacions, però aquí cal sumar-hi els gairebé 40 anys de dictadura. Si a l'inici de la democràcia s'hagués fet creu i ratlla amb el passat, això no hauria succeït. De tramposos n'hi ha hagut sempre, però convertir franquistes en demòcrates d'un dia per l'altre, ser còmplices amb el silenci de tot el tràgic ocorregut, explica la necessitat de trepes, com Millet i d'altres, per poder convertir oportunistes camaleònics en gent de bé de tota la vida.

 

Enllaç al diari AVUI

 

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici