Ibers. Fonament nacional > Articles i documents

Joan Cavaller. Modesto Lafuente: els portuguesos haurien d'haver estat fets castellans

En articles anteriors hem comprovat com el principal representant de la historiografia castellana (esdevinguda espanyola) del segle XIX, Modesto Lafuente, va plantejar la continuïtat de les idees exposades al segle XVI per Juan de Mariana en favor d'una monarquia hispànica d'abast peninsular en clau castellana. La noció d'una monarquia d'abast peninsular procedia de l'Edat Mitjana on, a partir de la capitalitat de Toledo i l'extensió del regne d'aquells reis vinguts de Germània, els castellans pretenien ser-ne els hereus i disposar-ne del dret a governar els pobles veïns. Fruit d'aquest convenciment, els governants castellans van esforçar-se i s'han esforçat sempre a dominar els pobles no castellans de la Península, per a la qual cosa han fet servir l'estratègia de la violència (amb clars exemples a partir de l'Edat Moderna) i l'estratègia dels enllaços matrimonials. En aquest persistent propòsit, els monarques (dels) castellans van poder erigir-se reis d'Aragó, Catalunya, València i Portugal.

Totes dues estratègies, la violència i els enllaços matrimonials, es legitimaven per la creença en la realitat d'un territori unitari en els límits de la Península Ibèrica. Aquests límits definien tant l'abast del regne com l'abast de la nació o el poble. En l'imaginari castellà, Hispània era totes dues coses alhora. Aquesta és la raó per la qual els regnes peninsulars dominats per la monarquia no es consideressin entitats nacionals diferents a la castellana sinó divisions administratives que s'havien creat accidentalment en el procés de la Reconquesta i que calia unificar per a evitar la disgregació d'Espanya.

Con la conquista de Portugal se realizo por primera vez la completa unidad de la Península ibérica; y asi como Suintila fué el primer soberano godo que pudo llamarse sin contradiccion rey de la España entera [sic], asi Felipe II. fue el primer soberano de la edad moderna que pudo llamarse con verdad rey de toda España, pues no habia ya una sola pulgada de territorio desde Gibraltar á los Pirineos que no fuese del dominio del monarca español, y por primera vez al cabo de cerca de nueve siglos recobró España los límites naturales que le señalaba su geografía. Agregáronsele las inmensas y riquísimas colonias que los portugueses poseian en África, en América y en las Indias. ¡Cuán poco habian de durar aquellas importantes adquisiciones! En vez de un gobierno prudente, conciliador y benéfico, que hiciera olvidar á los portugueses su humillacion é identificarse gustosos u la gran familia española, la dura política de Felipe ofende su nacional orgullo, mantiene vivo el sentimiento de su independencia, y espiando la primera ocasion de sacudir el yugo español, España verá con dolor desprenderse otra vez ese rico floron de su corona antes de extinguirse la dinastía austriaca. (Modesto Lafuente, Historia General de España, Establecimiento tipográfico Mellado. Madrid, 1850. . Vol. I. p. 159)

Para nosotros lo importante de la conquista de Portugal fué haberse completado con ella la grande y laboriosa obra de la unidad de la peninsula ibérica, tantos siglos ansiada, é intentada por tantos'y tan heróicos sacrificios. Desde Rodrigo el Godo nadie hasta Felipe II. habia podido llamarse con verdad rey de toda España. (Ibid. Vol. 15. p.265)

És curiós que l'historiador parli d'Espanya entera en el cas de Felip (II de Castella) quan aquest monarca no va fer servir aquest títol sinó els corresponents als diferents regnes i possessions. També crida l'atenció l'expressió conquista de Portugal, quan sabem que Felip en va ser rei per herència. No va ser la invasió de Portugal per part del duc d'Alba sinó el dret d'herència allò que atorgava legitimitat a Felip a Portugal. Tot i així, el llenguatge de l'historiador (del més gran dels historiadors castellans del segle XIX) demostra quin tipus de conceptes fan servir els castellans en llur interpretació dels fets. I l'emotivitat d'expressions com ara "tantos siglos ansiada" o "tan heróicos sacrificios" transparenta el sentiment d'un historiador que, evidentment, va molt més enllà del que se suposa ha de ser la tasca analítica d'un científic. Lafuente es converteix en un propagandista del nacionalisme castellà.

El despertar de la historiografia castellana del segle XIX al nou panorama polític definit per la derrota de Napoleó i per la institucionalització del domini imperial dels castellans sobre aragonesos, balears, catalans i valencians imposat el 1714, va xocar amb el seriós problema de la independència de Portugal. Aquest regne s'havia independitzat de la corona dels Àustries el 1640 aprofitant les revoltes a Catalunya, i aquest fet, la independència d'un territori considerat "hispànic", generava problemes en la consciència dels castellans. Com calia interpretar aquesta independència en un nou segle definit per l'expulsió napoleònica i el domini colonialista sobre Aragó, Balears, Catalunya i València?

Vet aquí les paraules de Modesto Lafuente:

De la hija de un rey de Castilla habia venido en el siglo XII. la emancipacion de Portugal y su ereccion en reino independiente. De la hija de un rey de Portugal vino en el siglo XVI. á un rey de Castilla el derecho de reincorporar á su corona lo que en otro tiempo habia sido parte integrante de ella. La fuerza en esta ocasion no fué sino un auxiliar del derecho; y el derecho no hizo sino confirmar la ley geográfica que el dedo de Dios parece haber trazado desde el principio del mundo á la gran familiaibérica.

Hubiéramos no obstante preferido que esta reincorporacion de los dos pueblos destinados por su comun origen á ser hermanos, ó por mejor decir, á ser uno mismo, hubiera podido hacerse por medio de enlaces dinásticos, como lo intentaron con gran sabiduria y su admirable prevision, aunque con lamentable desgracia, los Reyes Católicos. Asi se habria hecho con acuerdo y beneplácito de ambos pueblos, que es la garantia de la estabilidad de estas anexiones. Asi no habrían quedado los resentimientos, las rivalidades y los odios que se mantienen siempre vivos cuando hay vencidos y vencedores. Asi no se hubiera herido y mortificado el orgullo nacional de un pueblo que se habia acostumbrado á ser independiente. Sin embargo, la politica habria podido suplir en gran parte esta falta de armonia entre pueblos que se conquistan y pueblos que sucumben. Pero Felipe II. y sus sucesores no tuvieron ni la prudencia, ni el tacto, ni acaso el propósito de captarse las voluntades de los portugueses, de identificarlos con la nacion antigua, de hacerlos castellanos y españoles, de dulcificar la pérdida de su independencia con el buen tratamiento y consideracion á que eran sin duda muy acreedores los naturales de aquel reino, de hacerles gozar las ventajas y beneficios de un gobierno benéfico, paternal y justo. Oprimiéndolos y vejándolos eu vez de halagarlos para atraerlos, aquellos hombres independientes y altivos no pensaron sino en sacudir el yugo de España, y la anexion de Portugal y Castilla que hubiera podido ser duradera y estable, no se pudo mantener sino por dos reinados incompletos. (Ibid).

Lafuente no té inconvenient a enunciar la seva enyorança pel fet que els portuguesos no van ser fets castellans pels Àustries i que, per causa d'un govern d'opressió, aquells van preferir la independència. Ja no es tracta aquí de dominar sinó convertir a la pròpia condició nacional. A mitjans del segle XIX, encara a mitjans del segle XIX, el més important dels historiadors castellans (i ho és d'important pel reconeixement majoritari del seu valor entre els castellans) es plany perquè els portuguesos no havien estat fets castellans.

Llegint aquestes paraules no ens ha d'estranyar que l'Estat espanyol s'hagi comportat com ho ha fet sempre contra aragonesos, balears, catalans i valencians. A manca d'una identitat pròpia, que ja no sap distingir en el seu propi cos perquè l'ha sacrificat en benefici d'un ideal peninsular, el poble dels castellans necessita colonitzar i crear monstres o fantasmes amb aspecte castellà per a reconéixer-se en una figura aliena.

Joan Cavaller

26 d'octubre de 2009

Joan Cavaller. Modesto Lafuente: els portuguesos haurien d'haver estat fets castellans

Política de cookies