GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Antoni Dalmau. Al voltant de la sentència

Antoni Dalmau. Al voltant de la sentència


El més urgent és salvar la nostra unitat davant el retorn d'Espanya al centralisme

 
 

Antoni Dalmau

 

Sembla que ja està tot dit al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional. En el moment d'escriure aquesta col·laboració, no coneixem encara el text complet del veredicte, que haurà d'afectar els altres 23 articles i les 4 disposicions addicionals. Tot fa pensar que aquesta reinterpretació no obrirà precisament més clarianes, sinó que acabarà de rematar d'alguna manera les supressions dels 14 articles ja retallats en major o menor grau. En l'espera, doncs, de la segona falconada, val la pena d'ocupar-se d'alguns serrells que poden semblar més tangencials, però que ajuden a completar la visió de l'incert panorama polític d'aquests dies.

Per exemple: crida poderosament l'atenció la pressa dels dos grans partits estatals i de la premsa espanyola per girar full d'un cop i per declarar clausurada la via estatutària o autonòmica. És un desig il·lusori, esclar, perquè ningú no podrà impedir que, en qualsevol moment, una comunitat autònoma, començant per Catalunya, vulgui tornar a encetar, si vol, un meló constitucional que ens ha deixat tan mal regust. Però és revelador del gir que ha anat quallant en els darrers anys en la política espanyola. Vist en perspectiva, el tomb és espectacular. Allà on havia existit, almenys en els sectors anomenats progressistes, una simpatia inicial per les reivindicacions autonòmiques o per les llengües minoritàries de la perifèria estatal, ara domina el panorama una incomoditat manifesta, unes ganes terribles de tancar amb pany i forrellat un assumpte que, davant la nostra persistència, se'ls ha tornat francament enutjós.

La intemperància d'un vell ‘aliat' com ara Gregorio Peces Barba en les seves darreres declaracions en dóna probablement la mida exacta. Els nostres antics còmplices aparten la vista ara mateix dels nostres ulls, perquè ja fa dies que troben impertinent i carregosa la nostra obsessió. L'altre dia, en una tertúlia de la ràdio, dèiem irònicament que ja només ens quedaven dos solitaris amics a les Espanyes: un polític veterà, Santiago Carrillo, i un jurista quixotesc, Javier Pérez Royo. No gaire més tard, un oient malhumorat va queixar-se del que considerava un simplisme abusiu, o fins i tot una broma de mal gust, però estic segur que tots els altres oients, més enllà de la caricatura intencionada, van entendre perfectament el nostre comentari. És indiscutible que, ara com ara, els nostres hipotètics aliats han esdevingut l'agulla introbable del paller i, pel camí, sembla que hem perdut fins i tot algun polític del país, com ara una ministra. Així, doncs, la via autonòmica o federalista es marceix i s'aprima cada dia que passa, i la presumpta Espanya plural retorna, de manera pertinaç, a la vella matriu centralista i unitària.

I els catalans? Empesos per les circumstàncies, ens palpem el cos cercant la resposta més adequada i més justa, la més intel·ligent. Com que, d'alguna manera, i per culpa de la ruptura del pacte constitucional de 1978, ens falla el terra sota els peus, ens assalten les temptacions centrífugues, el desig impetuós de buscar cadascú pel seu compte la pròpia recepta, la “solució definitiva”. I als partits, naturalment, els ataca el virus de l'electoralisme, de manera que tots i cadascun, des dels extrems més oposats, mesuren amb càlcul com treure alguna mena de rèdit d'unes aigües tan revoltes. És un error, esclar, un tacticisme de poca volada, perquè si alguna cosa ens haurà de permetre consolidar la voluntat d'autogovern de Catalunya, en aquests moments tan tèrbols, això és sens dubte la unitat. Una unitat confegida a base d'accents i de matisos, de projectes diversos i plurals, però una unitat de pedra picada al voltant d'un Estatut votat pel nostre poble i objecte d'una agressió política i jurídica realment demolidora. Tothom té dret a voler guanyar les eleccions, a imaginar tots els futurs possibles i a aixecar tota classe de banderes, però ara mateix la resposta que Catalunya ha de donar passa per mantenir l'estreta unitat de tot el catalanisme polític.

Així, doncs, i en els dies que queden fins a la manifestació de dissabte, la feina més urgent que tenim entre mans no és treure pit ni esbravar-se per la boca, sinó salvar aquesta unitat per damunt de les temptacions particularistes, que solen germinar fàcilment quan les coses van mal dades. No es tracta de fer callar ningú, ni de convertir la nostra marxa pels carrers de Barcelona en un clamor uniforme i monolític, sinó de fer possible que tots els qui rebutgem la sentència puguem sentir-nos còmodes en el caràcter de la manifestació. Més enllà de les alternatives partidàries, de la diversitat que batega entre nosaltres, hi ha un mínim comú denominador que ens representa a tots i on tots nosaltres podem cabre. Si no, si ens barallem internament, si fem passar al davant la nostra personalíssima veu, si no parem de calcular com podríem treure partit d'aquesta mar tan remoguda, farem un mal considerable a la causa catalana. I, naturalment, els qui observaran el nostre guirigall o la nostra feblesa tindran dret a creure que, en efecte, “los catalanes amagan pero no dan”, que és el que, en el fons del fons, sempre han pensat de nosaltres. En definitiva, la nostra desunió i la nostra covardia són l'esperança i el desig inconfessable dels qui tenen aquesta pressa sospitosa per girar full, per cloure d'una vegada per totes aquest invent, que ara troben tan infortunat i verinós, de les autonomies...

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici