GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Xavier Muñoz. Més estat per a Catalunya!

Xavier Muñoz. Més estat per a Catalunya!


La història ens porta cap a una forma o altra de federalisme

 
 
AVUI-EL PUNT
 
 

Uns dies enrere, en aquest mateix diari, Ferran Mascarell propugnava per a Catalunya una sortida de la situació actual a través de la seva transformació en estat. Deixava clar que això no significa necessàriament independència. Estic d'acord en aquest camí, que vol dir sobirania absoluta en el govern de l'Estat, encara que sigui amb altres participants en igualtat de condicions. Alemanya és un exemple d'estat sobirà, federal. Hi havia uns precedents històrics, quan els prínceps electors van unir els seus interessos per defensar-se dels adversaris, el papa inclòs, que, malgrat el trauma nazi, li van permetre recuperar les seves experiències com a länder.

Aquest és el model de la UE: tots diferents i tots junts. El federalisme segueix sent el model, al meu entendre, més apropiat per a un país com el nostre, que des del més cru centralisme ha avançat a través de les experiències col·lectives de l'Estat de les autonomies en un camí més igualitari. Per molt que bordin les minories hispàniques de sempre.

El federalisme és, segons les darreres estadístiques, l'opció del 50% dels catalans. La solució federalista resulta menys traumàtica, més fàcil d'aconseguir, més d'acord amb la realitat social pluriètnica i econòmica del nostre país. Fa pocs dies, Alberto Oliart advertia que encara que a Catalunya no hi hagi corregut la sang, com al País Basc, el nacionalisme català era el que els espanyols han de tenir més en compte.

En l'últim article que vaig escriure en aquest diari, en funció d'una sèrie de supòsits que segueixo trobant vàlids, demanava un grup parlamentari socialista català que fes visible no solament la defensa dels interessos de l'esquerra catalana directament al Parlament espanyol, sinó també, per ser coherents, l'esperit federalista que aquesta formació proclama.

Però amb l'estiu pel mig, i estudiant més a fons aquesta possibilitat, amb el reglament del Parlament a la mà, amb el protocol PSOE-PSC del 1981, i amb un informe del diputat Joan Marcet, dubto que aquesta via sigui en aquest moment la que més ens convé, a causa de les seves dificultats resolutives. Penso que seria ficar-se en un forat de llarga durada i incerta sortida.

La pressió del PSOE sobre el PSC, arran del cop del 23-F i del nou reglament del Parlament del 1981, va forçar a signar un protocol entre els dos partits en el qual el PSC es resignava a perdre el grup parlamentari. Això, d'una manera no oficial, ja que el protocol afirma que els dos partits són sobirans i que el PSC pot, en qualsevol moment, recuperar-lo, però el fet és que aquesta formació va quedar constituïda en un grup unitari marcat pel compromís d'una estreta relació i disciplina comuna com a grup socialista del Congrés, de difícil transformació o anul·lació.

D'on ve aquesta història? Repetim-ho: el PSC no s'hauria pogut enfrontar electoralment en el moment de la Transició amb el PSOE, ni tampoc immediatament després del fallit cop d‘Estat, i va haver de pactar signant un protocol que garantís que el socialisme a Catalunya es proclamaria en clau catalana, tal com ha estat, a canvi d'esdevenir corifeu a les Corts espanyoles. Si avui es volgués recuperar el grup parlamentari, s'hauria de presentar la proposta a la mesa abans de començar una nova legislatura, proposta que hauria de ser acceptada pel PSOE, cosa que significaria una voluntat política bastant imprevisible, ja que restaria 21 diputats a les seves files. En el supòsit que s'acceptés per majoria absoluta a la mesa, caldria comptar amb la interferència del PP. Altra vegada cap al Constitucional...?

A partir d'aquesta constatació, s'obren una quantitat de complicacions polítiques i jurídiques que fan pensar que per si soles resultarien dissuasòries per al PSOE. D'entrada, el PSOE deixaria de ser el primer partit espanyol i passaria a ser-ho el PP, i perdria la mesa en la qual es cuinen acords i desacords, polítiques i politiqueries, i, sobretot, on s'assabenten amb anterioritat d'aspectes que afavoreixen els partits que mantenen la majoria en la mesa. El PSOE podria perdre la coherència d'un gran partit que s'enfronta amb el més anticatalanista de l'Estat. Catalunya arriscaria la implantació del PSOE a Catalunya.

QuanT al PSC, tot fa pensar que la repesca del grup parlamentari no és rendible a nivell d'esforç i de desgast. S'hauria potser de recórrer a mesures legals però menys políticament correctes.

Pi i Margall, amb tanta correcció, va perdre una ocasió d'or respecte a implantar el federalisme a Espanya. Penso que corre una certa pressa fer-ho i que cal passar de la teoria a la política. Què passaria si els diputats catalans no votessin el mateix que el PSOE, en ocasions que s'ho valguessin? El vot és del diputat, i, a la pràctica, del grup real, del territori, del PSC. Què passaria si dins del Congrés, com diu Marcet, “se superés el tòpic reglamentari i es passés a explicar els elements més rellevants de les dificultats polítiques i pràctiques que oferís una alternativa forta i creïble de grup, dins el grup socialista?”. Prendre, en definitiva, una actitud combativa. O és que no sabem què és un lobby i ho esperem tot de les signatures solemnes?

La direcció del PSC sap més que ningú què passa als àmbits pròxims al poder i, per la professionalitat dels seus membres, quins són els millors camins per arribar allà on el president Montilla ha dit. “Els diputats del PSC, al Congrés, abans que tot serveixen Catalunya”. Servir Catalunya avui –el poble ho proclama amb diverses veus– és voler més estat. Cal escoltar aquesta voluntat abans que en el seu nom es produeixin noves frustracions. Penso que la història ens porta cap una forma o altra de federalisme, i la posició del PP ens hi ajuda. Tenim un adversari, i això sempre és encoratjador.

 

 

 
 
 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici