GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Patrícia Gabancho. Federalisme? Tampoc!

Patrícia Gabancho. Federalisme? Tampoc!


L'estat autonòmic recula perquè la mentalitat espanyola ha madurat prou per reclamar-ho

 
 

Patrícia Gabancho

 
 
 

La senyora de la Vega no menteix quan diu que es poden recuperar competències de l'Estatut després de la sentència del Tribunal Constitucional. El que diu el TC és que Catalunya no es pot atribuir aquestes competències, sinó que ha d'anar-les a buscar, cada vegada, negociant amb el govern, que té la virtut de no donar. L'estructura autonòmica del poder judicial serà el que el govern d'Espanya decideixi en la seva llei. Aquesta mena de tracte deixa en mans del govern central la potestat de donar, de no donar o de retallar les competències amb un llei de més rang. Sempre tindrem oberta l'escletxa del cove del peix: amb això, hauríem d'estar contents. És una situació humiliant, lenta, enutjosa i poc eficaç —sobretot poc eficaç quan, com diu l'honorable, cal treure el país del sot.

Ara bé, hi ha un seguit d'aspectes, els que toquen el nucli dur de la identitat nacional, que no tenen aquest tracte. La llengua, sense anar més lluny. Les competències lingüístiques tenen un sostre claríssim: la prevalença del castellà, pel fet de ser “llengua comuna” i perquè en la mentalitat espanyola, el castellà és més universal, més útil i més tot. El parament de lleis espanyoles que imposen el castellà és operatiu a Catalunya i per tant el català no pot anar més enllà d'una supeditació que el converteix en llengua optativa. Cada avenç legislat a favor del català és pres com un greuge al castellà, perquè lògicament li treu espai. Si el 50% de les pel·lis han de ser doblades al català, el 100% de les pel·lis no seran doblades al castellà. Aquí el Tribunal no deixa opció: és així i punt. I més que en veurem.

La sentència, doncs, tradueix a llenguatge oficial la mentalitat espanyola que s'ha fet forta i s'ha legitimat durant la democràcia. Si l'estat autonòmic recula és perquè la mentalitat espanyola ha arribat a un punt de maduresa que així ho reclama. Durant trenta anys, el projecte espanyol –que no contempla ni les necessitats ni les ganes de Catalunya— s'ha anat consolidant, i això s'ha traduït en aeroport centralitzat, inversions garrepes, corredor “mediterrani” a través de Saragossa, català supeditat i potser una llei superior per rescabalar els toros de la grapa del Parlament. No és un problema de legislació sinó de mentalitat. I això fa inviable qualsevol esquema federal, inclús en el cas hipotètic que Espanya volgués ser federal, que ara mateix no li fa cap falta.

Dit d'una altra manera, com que canviarien les formes però no el fons (la mentalitat), podria molt ben ser que s'estructurés un estat federal, amb més competències transferides, però que les coses en mans de l'estat funcionessin igual de malament. Per exemple, la llengua. En els països europeus plurilingües, les llengües es corresponen als territoris. Els conflictes apareixen allà on part de la població monolingüe s'estableix en territori de l'altra llengua, sense canviar d'hàbit. Us imagineu un català territorial? Les inversions importants continuarien sent de pressupost federal, i l'eix atlàntic seria més prioritari que cap altre, perquè travessa Madrid. No diguem el finançament: continuaria sent un joc de 14 contra 1 (deixem fora el País Basc i Navarra?) i, Catalunya no revertiria el seu dèficit, perquè ningú diu que un sistema federal sigui just. Depèn de quina és la mentalitat que l'estructura.

Els estats federals funcionen si són homogenis en cultura i model econòmic, com Alemanya; altrament, cal una confederació (Suïssa), que a Espanya hauria d'articular quatre nacions entre si i prou. A Espanya no hi ha 17 “estats” específics per coordinar-se en un projecte comú. Hi ha un projecte espanyol, compartit per les diferents regions, i un parell de projectes nacionals madurs —catalans i bascos–, que tampoc tenen el mateix grau d'estratègia, cohesió o animadversió. Si Catalunya negociés de 16 a 1, l'Estat federal s'assemblarà molt a la sentència del Tribunal Constitucional. Per tant, no es tracta de veure si és possible o no: en una Espanya federal, ens castigarien en inversions, drets lingüístics i culturals, model econòmic i finançament, és a dir, en espai vital, exactament igual com ara.

Davant d'això tenim un independentisme certament fraccionat. Tinc la sensació que una sola candidatura emergent, que fóra del tot desitjable, no serà possible. No ve a tomb si és degut a qüestions personals o a problemes d'estratègia: segurament a una suma de les dues coses. He advocat per la candidatura única emergent (no parlo d'ERC) com qui més, però ha arribat el moment de deixar-ho estar i canviar de tema. El que compta és que aquest independentisme que ho té clar entri al Parlament i hi entri amb possibilitats de fer-hi alguna cosa més que testimonialisme. Això vol dir que calen vots. Molts vots. Deixem de pensar en la unitat, perquè llavors la no-unitat ens afebleix, ens desestimula. Pensem en la independència, en la construcció d'una majoria social necessària i en mantenir viva la consciència que s'ha escampat de forma transversal per la societat tota.

Que ningú deixi de votar desestimulat per la manca d'unitat; mentre hi hagi opcions independentistes per triar, hi ha vida. I després, que la societat civil no flaquegi. No n'hi haurà prou amb la feina feta pel partit o partits independentistes en el Parlament: no n'hi haurà ni per començar. Cal que la societat civil mantingui un cert grau d'organització, de xarxa i de voluntat de tirar endavant el moviment que, entre tots, hem sabut crear (amb l'ajut inestimable de la realitat espanyola). En continuarem parlant.

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici