GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Boix. Crònica d

Carles Boix. Crònica d'una mort anunciada


El sistema constitucional i l'acció política dels partits catalans ens han dut al fracàs

 
 

Carles Boix

 
 
 
 

Potser la batalla estatutària era necessària: calia perdre-la per adonar-nos de la impossibilitat de fer encaixar Catalunya dins d'Espanya. No ho sabrem mai, això. Jo, personalment, ho dubto. Ara bé, els que la van dirigir i, per descomptat, els que la van comentar ens haurien d'haver estalviat la retòrica, amplíssima, gairebé barroca, amb què van embolcallar tot el procés estatutari i els seus alts i baixos constants: el pacte que havia d'acabar amb tots els pactes, la superació de l'orteguisme i de la conllevancia, la federalització de la Península i un llarg etcètera de metàfores i al·legories que fan de mal recordar. Qui deia que els catalans som d'ànima calculadora i pragmàtics de mena? La nostra ràtio de poetes per càpita, segurament una de les més altes del món civilitzat, sempre ha tingut, tant per transmissió genètica directa com per contacte quotidià, un efecte directíssim sobre els nostres representants.

Al final, tot aquest excés poètic ha estat probablement la causa d'aquesta mena de tedi melancòlic amb què el ciutadà de carrer ha tendit a seguir el procés estatutari, si més no la seva part institucional. Un cop, però, la mirem amb ulls prosaics, la derrota estatutària era la crònica d'una mort anunciada. Per dues raons: el sistema constitucional espanyol i l'acció política dels partits catalans.

La constitució espanyola, construïda a la Transició per estabilitzar Espanya, un territori de tendències anarquitzants i cantonalistes, i per controlar una perifèria sempre sota sospita, va organitzar el sistema polític a l'Estat en forma de piràmide, on, a mesura que es puja un nou graó de la jerarquia institucional, el poder de decidir s'allunya cada cop més dels interessos dels catalans. El Senat, de pretensions territorialitzants, és un òrgan completament banal. El Congrés de Diputats, amb dos diputats com a mínim per província, fets per sobrerepresentar l'Espanya central, encongeix el pes de Catalunya. El president de govern governa com un dictador electiu, sempre al servei dels interessos de la seva sobirana, la nació espanyola. La moció de censura constructiva el fa gairebé indestructible i li permet disciplinar, amb l'amenaça del diluvi universal, els seus diputats. Finalment, formen el Tribunal Constitucional uns membres elegits per majories qualificades que només poden produir els dos grans partits espanyols (i que, a causa de la majoria absoluta del Sr. Aznar i de la manca de renovació del TC, arrossegaven l'esbiaix antiestatutari del PP). Davant d'aquest engranatge institucional, la demolició del text estatutari era previsible. Per la mateixa raó, qualsevol nova proposta d'encaix polític (com la promesa, frívola, de recuperar articles assassinats pel TC per la via dels decrets) patirà el mateix trist destí.

Evidentment, la constitució sola no ho explica tot. Els representants catalans, amb el sentimentalisme propi dels partidaris de l'aliança de les civilitzacions, devien creure que la seva prèdica bonhomiosa i evangèlica i els copets tàctics a l'espatlla dels col·legues espanyols farien passar l'Estatut (o una part suficient per enredar-nos a tots amb cinquanta anys de plets) i que aquest contenciós multisecular s'arreglaria gràcies a les complicitats (paraula màgica i boirosa que convindria desterrar del manual de polítics) del progressisme espanyol. Sembla, pel que veiem ara mateix, que els conservadors i els progressistes espanyols només es diferencien en el tipus de producte folklòric català que compren: els primers, la paella sense favotes i una ceràmica vítrica (millor si du alguna esquerda) de la Sagrada Família; els segons, les obres de teatre d'Espriu (tot i que, de forma molt convenient, els siguin incomprensibles). La inacció (voluntària o no) del govern català va deixar via lliure a la política espanyola i a la lògica freda d'un Estat de jacobins. ¿El tripartit va prendre cap mesura per redreçar l'atzucac institucional pel qual va transitar l'Estatut? ¿Quan va amenaçar el PSC de manera creïble amb una votació contrària als interessos del govern espanyol si no es regenerava el TC (i ja no parlo de fer-ho abans per conservar l'Estatut aprovat al Parlament de Catalunya)? ¿Quan va anunciar un dels seus socis menors la seva sortida del govern si el PSC no amenaçava amb el seu vot decisiu a Madrid? Per molt que es parli de separació de poders a Espanya (una altra de les exageracions que solen repetir-se als textos de dret constitucional redactats per catedràtics que aspiren a culminar la seva carrera professional amb un seient al TC), el control de l'executiu (del dictador electiu) sobre el TC ha estat sempre un fet des de la Transició. Si realment volien evitar la sentència, tenien certs mitjans a la seva disposició per aconseguir-ho o, almenys, intentar-ho. I no consta públicament que ho fessin.

El problema del viatge que hem fet fins ara és que l'excés poètic dels nostres representants produeix basarda quan el projectem cap al futur. De moment, Deo gratias!, tenim la manifestació del 10-J, aquest retrobament d'un país que semblava, tot just el dia abans, una col·lecció de miralls trencats. Aquella festa tan serena ens ha salvat temporalment del caos de dos períodes legislatius. Tanmateix, la resposta dels nostres polítics, almenys els que tenen representació parlamentària, ha començat a conformar un paisatge estrany, una mica lunar, fet de tota mena de proclames (les del PP) taxatives i irracionals, de proposicions (les de PSC i IC) il·lògiques, d'alumnes que no han après la lliçó, d'anuncis (els d'ERC) poc creïbles i difícils de complir per qüestions legals, i d'ambigüitats estranyes que convindrà aclarir (les de CiU). En parlo amb més detall d'aquí dues setmanes.

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici