GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Editorial Febrer 2011. Sobre l

Editorial Febrer 2011. Sobre l'anomenada "Franja de Ponent"


La darrera reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense ha tornat a posar d’actualitat el litigi sobre la propietat de l’art de l’anomenada ‘Franja de Ponent’ que es conserva al Museu Diocesà de Lleida. El litigi, que es remunta al 1995 quan el bisbat de Barbastre-Montsó va reclamar al de Lleida un total de 113 peces provinents d’esglésies de la Franja que pertanyien a la diòcesi lleidatana, ha derivat en un conflicte administratiu i civil i en un front més d’atac i desgast contra una església compromesa amb el país i, per extensió, contra Catalunya. La Santa Seu ha fet costat al bisbat aragonès i, finalment, els bisbes catalans de grat o per força han acabat acatant la decisió vaticana. El problema de l’art de la Franja, com el de la majoria de les qüestions que ens afecten, no l’hem de buscar en aquella decisió del bisbat de Barbastre-Montsó. Té unes arrels antigues i profundes que ens convé tenir presents.
 
Amb el nom de ‘Franja de Ponent’ ens referim a aquella part occidental de Catalunya que està sota jurisdicció d’una o altra província aragonesa després de la iniqua i arbitrària divisió en províncies de l’estat Espanyol feta per Javier de Burgos, el 1833.
 
Aquest personatge, ja fos per iniciativa pròpia o perquè li ho van manar així, va aprofitar l’ocasió per fer una segona escapçada al que podríem anomenar la Catalunya administrativa, posant gairebé un 15% del territori català en mans d’una jurisdicció forastera, la ja llavors totalment assimilada i castellanitzada jurisdicció aragonesa. La primera escapçada havia ocorregut 174 anys abans amb el Tractat dels Pirineus, quan el rei de les Espanyes va regalar al seu cunyat Lluís XIV de França el 20% del territori català amb la segona ciutat del país –Perpionyà- inclosa. Fixem-nos-hi: amb aquestes dues males jugades es van sostreure a Catalunya un terç del territori i una cinquena part de la seva població.
 
Val a dir que l’agressió perpetrada per Javier de Burgos en aquesta part del territori no havia estat la primera. A començament del segle XVIII, Felip V de Castella (IV de Catalunya) va practicar una veritable neteja ètnica a la part més occidental de la Ribagorça. La població catalana de diverses zones va ser desplaçada per aragonesos traslladats allí per força. Va ser així a les zones d’Estadella, Fonts, la Pobla de Castre, etc., amb forta pressió sobre Montsó i Barbastre.
 
La divisió provincial de Burgos és la causa que als habitants d’aquelles contrades se’ls anomeni ‘aragonesos’ i que no se’ls reconegui l’ús del català que, amb prou feines s’ensenya a les escoles i que no és oficial en aquestes comarques. El cas és més greu encara si tenim en compte que el president d’Aragó, durant un bon grapat d’anys, ha estat un català, natural d’aquesta part del país, Marcel·lí Iglesias, que ha mostrat una nul·la sensibilitat per aquests temes, com ha fet i fa la majoria de la classe política aragonesa (inclosa la majoria de les elits polítiques locals de la Franja), amb una manca total de respecte vers el nostre idioma. A Fraga, per exemple, la retolació dels comerços rarament és en català i la de carrers, places i tota mena de retolació pública és en castellà. Quan hi vaig rejoveneixo perquè em recorda els temps de la meva primera joventut, quan en Franco encara era viu i als pocs anys de la seva mort: la gent parlava en català i la retolació era en castellà.
 
L’arbitrarietat d’aquesta escissió es va justificar i es justifica amb la suposada pertinença dels territoris de l’antic comtat de Ribagorça a Aragó. I amb aquesta excusa van passar a Aragó no solament gairebé tota la Ribagorça sinó també, com aquell qui no vol la cosa, la Vall de Benasc (1), el Baix Cinca, la Llitera, una part de la Terra Alta i el Matarranya. I com a traca final, hem assistit els darrers anys a l’escapçament del bisbat de Lleida, al qual li han estat sostretes totes les parròquies de la zona que hi pertanyien des del segle XII i que han estat entregades a un bisbat, inventat per a l’ocasió, el de Barbastre-Montsó, que ha tingut tot el suport de l’estat Espanyol i del Vaticà. No satisfets amb tot això, han engegat una forta ofensiva amb l’objectiu de saquejar el Museu Diocesà de Lleida.
 
Aquesta suposada pertinença de Ribargorça a Aragó és, senzillament, mentida. O, pitjor, una mitja veritat, la pitjor i més perversa de les mentides. És mitja veritat perquè, durant alguns períodes, en temps de Pere III o d’Alfons IV entre d’altres, per raons de conveniència política el comtat de Ribagorça va estar sota l’òrbita del regne d’Aragó. Això va passar en moments en què el rei era dèbil i havia de cedir, o de fingir que cedia, a les pressions de les corts d’Aragó, en moments en què els reis Trastàmara, que mai es van sentir còmodes amb les limitacions del poder reial per part de les institucions catalanes, (2) volien perjudicar Catalunya, o obeïen a jocs polítics del comte de Ribagorça, que s’apropava més a un o altre regne, segons les seves conveniències. Cal recordar que Ribagorça tenia els seus propis furs, els Furs de Ribagorça, fet que donava a aquest territori certa autonomia dintre de Catalunya.
 
Tots aquests intents, però, no han tingut mai validesa, perquè així ho va disposar Jaume I a mitjans del segle XIII, tal com explica Ernest Belenguer (3). Qualsevol modificació ha estat i és una violació flagrant de la legalitat.
 
El 1243, en un moment de feblesa política, conseqüència dels seus problemes amb el llavors primogènit Alfons, que conspirava contra el seu pare amb la col·laboració de bona part de la noblesa aragonesa, Jaume I va cedir davant les pressions d’aquesta i va incorporar la Ribagorça i el Pallars al regne d’Aragó. La reacció en contra de Catalunya i les seves institucions, i de la ciutat de Lleida i la seva Paeria, va ser tan forta, unànime i decidida que el rei no va tenir més opció que esmenar aquell disbarat.
 
Així ens ho resumeix Ernest Belenguer: “Les reivindicacions dels catalans eren justes, com es veia en els acords contrastats de les diferents constitucions de pau i treva celebrades durant molts anys. Perquè sempre s’havien fixat els límits de Catalunya entre el Cinca i Salses. I concretament Jaume I va fer marxa enrere en aquell acord de desembre de 1243 a Daroca. I, en una primera disposició, va consolidar la frontera catalana ja assenyalada, així com la del regne d’Aragó, entre el Cinca i Montsó fins a Ariza, al nord. Després, en un segon document, va assegurar que el jurament dels lleidatans [a l’acord signat] a Daroca no era vàlid, ja que tota la zona entre el Segre i el Cinca pertanyia a Catalunya ”. Més clar, impossible.
Disposicions posteriors en contra d’aquest criteri no tenen cap validesa. I això darrer es pot afirmar perquè aquestes disposicions no van ser fruit d’una inspiració de Jaume I, ni perquè aquest monarca fos abduït pels catalans, és perquè, com ens explica Ernest Belenguer, ja hi havia una tradició jurídica i legal que així ho disposava i ho afirmava contundentment, sense cap mena de dubte. Jaume I es va limitar, senzillament, a constatar aquest fet.
 
I que cap aragonès s’ofengui, si us plau. Els espanyols, per exemple, prou que consideren que Gibraltar és espanyol. Per molt que els Tractats d’Utrech el posin sota sobirania britànica, per molt que els gibraltarenys en referèndum hagin manifestat el seu desig de ser britànics, els espanyols estan totalment convençuts que Gibraltar és una part del seu territori nacional.
 
Doncs així mateix pensem els catalans, per moltes disposicions legals posteriors que hi hagi hagut, algunes encara en vigor, com la divisió provincial de l’ínclit Javier de Burgos el 1833, els territoris de l’anomenada Franja de Ponent són territoris catalans, i formen part de Catalunya.
 
 
Carles Camp
 
 
 
 
NOTES
 
 
(1)   Antoni Babia, La Franja de la Franja,  Barcelona, 1997
(3)  Ernest Belenguer, Jaume I i el seu regnat. Lleida, 2007, p. 161

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici