Marc Bataller. Arenys de Munt, l'inici de tot

Es posen les bases

El germen d'Arenys de Munt es remunta al 2006, quan en una reunió en què es debatia sobre una consulta popular relacionada amb el cobriment de la riera, un dels símbols del municipi, va sorgir per primer cop la possibilitat de fer un referèndum independentista. La idea va anar madurant fins que un dels pares de la criatura, el regidor de la CUP i president de l'entitat Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació (MAPA), Josep Manel Ximenis, va portar al ple una moció en què s'instava a celebrar la consulta. Ximenis també volia aprofitar el ressò que havia tingut la presentació per part dels promotors de la plataforma Deumil.cat –els convocants de la manifestació independentista a Brussel·les– d'una iniciativa legislativa popular (ILP) al Parlament per fer un referèndum oficial –aquest procés va acabar fracassant.

L'acord municipal va tirar endavant i, a partir d'aquí, Arenys es va veure involucrada en una espiral d'envestides de la caverna política i mediàtica espanyola; resolucions judicials contràries i pressions de la judicatura i, fins i tot, una manifestació de la Falange. Aquests atacs, però, van fer créixer l'efervescència de solidaritat cap a aquesta població maresmenca i també el sentiment independentista, que va esclatar de forma espaterrant el dia 13 de setembre del 2009, quan milers de catalans van anar a Arenys de Munt.

Arriba el dia

L'organització de l'acte va ser modèlica, amb la creació d'una junta avaladora –presidida per l'exconseller Agustí Bassols–, que va donar més reconeixement a la consulta i en què van aparèixer alguns noms que després serien claus en aquest procés, com per exemple el jurista i llavors encara conseller nacional de CDC Alfons López Tena, o l'exdiputat d'ERC Uriel Bertran. Prop de 2.700 persones –un 41% de participació– van exercir el dret a vot, amb la novetat que, en comparació amb els comicis, l'edat legal per fer-ho era a partir dels setze anys i no dels divuit i els immigrants també s'incloïen entre l'electorat.

La pregunta de la consulta era clara i concisa: “Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea?”. El sí va guanyar amb una majoria aclaparadora, amb un 96,18% dels vots, mentre que el no amb prou feines va arribar al 2,3% i els nuls i blancs van correspondre a l'1,5%.

El camí ja havia començat. L'efecte es va anar estenent i va passar de ser d'un mer acte local a un de nacional. En un primer moment, els organitzadors d'Arenys confiaven que unes 30 o 40 poblacions seguirien la seva estela, però les expectatives s'han superat, i àmpliament. Es va crear la denominada Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, amb algunes diferències inicials entre els promotors, i persones com Uriel Bertran, Anna Arqué o l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra, es van començar a fer molt visibles i van adquirir un cert protagonisme.

Però la força principal ha estat la gent anònima que ha anat teixint assemblees locals en cada municipi. Un moviment transversal i democràtic en què el menys important són les afinitats polítiques i en què en una mateixa taula es poden asseure simpatitzants de gairebé tots els partits. Una altra cosa són les direccions nacionals de les formacions catalanes. ERC s'hi ha bolcat des del primer minut conscient que es tracta del seu electorat, CiU ha practicat l'ambigüitat que la caracteritza en aquest tema, ICV s'ha mostrat més aviat indiferent i els socialistes s'han posicionat en contra, en sintonia amb la seva política d'infravalorar el dret a decidir.

L'organigrama es va anar articulant i la primera prova de foc post-Arenys va ser la gran onada del 13 de desembre, amb unes 165 poblacions que s'hi van implicar. L'impuls va continuar latent i va haver-hi un 30% de participació dels 700.000 catalans cridats a les urnes i una victòria rotunda del sí.

Tensions que s'arreglen

L'esperit d'Arenys continuava ben viu, però no sempre tot són flors i violes i van aparèixer les primeres discrepàncies entre els promotors. López Tena, encarregat del procés a Osona, va censurar l'organització de la resta de llocs. “Quan les coses s'organitzen malament, surten malament”, va etzibar. Una tensió que venia de feia uns mesos i que va aflorar. Però, ves per on, la vida dóna moltes voltes: López Tena i Bertran van signar la pau i es van convertir en un tàndem inseparable, que ara treballa amb Laporta.

Les consultes s'han anat succeint a través de diverses onades i han arribat a ciutats com Sabadell, Girona, Reus, Lleida, Mataró, Granollers o Cornellà de Llobregat, entre d'altres. La participació ha anat baixant a mesura que les poblacions més grans sortien a la palestra, però des de l'organització sempre intenten evitar les comparacions entre les diverses tongades, perquè són municipis amb conjuntures diferents i recorden que, amb tots els vots a la mà, l'autodeterminació seria el primer partit del país.

De la teoria a la pràctica

Alguns dirigents polítics de primera línia, bàsicament d'ERC, també van voler exercir el seu dret a vot en les ciutats on estan empadronats. El de més rang va ser el president del Parlament, Ernest Benach, que va anar a Reus. José Montilla també tenia la possibilitat d'emetre el seu sufragi a Sant Just Desvern, però evidentment es va quedar a casa.

L'impuls d'aquests actes ha arribat fins al Parlament, que ha estat a punt d'endegar els tràmits per a un referèndum oficial. Després del fracàs de la ILP dels Deumil.cat, Carles Móra també va intentar-ho emparat per la força simbòlica que havia adquirit ser l'alcalde de la població que va iniciar aquest moviment, però va tornar a ensopegar.

El binomi López Tena-Bertran, per contra, hi va estar molt més a prop. Aprofitant la llei de consultes van presentar una iniciativa popular (IP), que va ser admesa a tràmit per la cambra catalana. L'eufòria es va desfermar i ja es començava a preparar la recollida de signatures –prop de 220.000– quan el Parlament va fer marxa enrere després que el Consell de Garanties emetés un dictamen contrari. Un pla B que tots dos havien preparat també va quedar desactivat i la frustració va ser tal que López Tena va dimitir com a conseller nacional de CDC i Bertran, d'ERC. Després van abandonar els seus partits per anar a Solidaritat. Bertran, però, també s'havia indignat amb ERC perquè el van posar en el número 14 de les llistes quan ell considerava que es mereixia un lloc molt més amunt per tota la feina amb els referèndums.

Però aquestes no són les úniques cares conegudes que han fet el salt de les consultes a la política més activa. Anna Arqué s'ha incorporat al projecte solidari de Laporta, mentre que Carles Móra o David Vinyals han fitxat per Reagrupament.

Ara, tots ells competiran per la mateixa part del pastís a les eleccions del 28-N, mentre que les consultes continuaran endavant esperant el colofó final de Barcelona, el 10 d'abril de l'any vinent.