GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. Sant Jeroni de la Murtra i alguns catalans en la conquesta de les Canàries del segle XV

Carles Camp. Sant Jeroni de la Murtra i alguns catalans en la conquesta de les Canàries del segle XV


 

La conquesta de les Canàries ha estat una empresa que la historiografia ha vinculat tradicionalment a Castella.

 

Tanmateix, ja fa molts anys que els historiadors Serra Ràfols i Rumeu de Armas van destacar el paper principal de catalans i, sobretot, de mallorquins en la conquesta, colonització i evangelització d’aquestes illes al segle XIV.

 

L’any 1342, el rei Jaume III de Mallorca enviava expedicions de colonització i de presa de possessió d’aquest arxipèlag. Quan el regne de Mallorca es va reincorporar a la corona catalana, Pere III va continuar el procés de  colonització. Els primers bisbes de les Canàries, del bisbat de Telde, eren naturals de les Balears, fet que s’ha pogut demostrar només a partir de documents indirectes, ja que la documentació original d’aquest bisbat, fundat el 1351 o abans, ha desaparegut.

 

Com ha desaparegut la documentació relacionada amb la conquesta definitiva de les Canàries al llarg del segle XV. Tota la informació que es coneix es basa en còpies tardanes, la majoria del segle XVII o posteriors, algunes d’elles apòcrifes.

Totes les fonts de la història de les Canàries del segle XV i primeries del XVI són confoses, contradictòries, fosques o senzillament inexistents, la qual cosa crea molts problemes als historiadors per construir un relat coherent. Això explica que s’hagin assumint com a vertaders una sèrie de esdeveniments de dubtosa confirmació o versemblança, com ara l’existència d’una marina castellana que només existia sobre el paper i en la imaginació d’alguns historiadors imbuïts d’un apriorisme preestablert: que la conquesta de les Canàries va ser una empresa castellana.

 

Al meu entendre, la causa de tota aquesta desaparició documental i la confusió historiogràfica que aquest fet genera, rau en la voluntat d’amagar la catalanitat de la conquesta de les Canàries i d’elaborar una conquesta castellana com a alternativa.

 

Un bon exemple d’aquesta tergiversació el trobem en les circumstàncies i els personatges que envolten la conquesta de Tenerife protagonitzada per l’anomenat Alonso Fernández de Lugo o Alonso de Lugo. En el seu llibre sobre aquest personatge, Antonio Rumeu de Armas es mostra perplex pel fet que la cronologia de les activitats d’aquest conqueridor i governador de Tenerife està “farcida de contradiccions i misteris” que impedeixen fixar “el començament, desenvolupament i termini de la campanya militar” que va dur a la conquesta de Tenerife. Ens diu l’autor que si es vol fer “la seva localització en el temps, la confusió és, llavors, extraordinària”.

 

Alonso de Lugo ja havia participat en la conquesta de Gran Canària, participació que li va suposar l’obtenció d’una important concessió territorial. Però no en tenia prou i ambiciós com era, va firmar amb els Reis Catòlics unes capitulacions per emprendre la conquesta de Tenerife. No cal dir que aquestes capitulacions s’han perdut. Abans de continuar amb el nostre relat, hem de remarcar que les capitulacions (un contracte entre la corona i un particular per finançar i emprendre una determinada empresa on s’hi establien les condicions de finançament i el rapartiment dels possibles beneficis) eren un tipus de document legal que no existia a Castella. Eren un tipus de contracte específicament català.

 

Els finançadors de la conquesta de Tenerife, com veurem més endavant, van ser catalans o de l’àrea catalana i els intents de castellanitzar-los o italianitzar-los no resisteixen una anàlisi seriosa i rigorosa.

 

 

Conquesta de l’illa de La Palma

 

La conquesta d’aquesta illa es va produir el 1493.

 

Prèviament, Alonso de Lugo havia firmat unes capitulacions amb els Reis Catòlics sobre aquesta conquesta. El text d’aquestes capitulacions s’ha perdut, com ha passat amb la majoria de la documentació de la conquesta de les Canàries. Tot el que se’n sap, es coneix per fonts indirectes, segons les quals els reis li van donar 700.000 maravedisos i els cinquens que li corresponien a la corona de la conquesta de l’esmentada illa i de la meitat dels cinquens de les incursions que es fessin a Tenerife i a Berberia durant la mateixa expedició, i l’altra meitat dels dits cinquens servirien per tornar el diner rebut.

 

Costa de creure que, en aquell any de 1492, tot just acabada la ruïnosa guerra de Granada i amb una guerra més que latent amb França amb el doble front del Rosselló i de Nàpols, sobressin diners per a aventures tan llunyanes. Així ho devia entendre un censor un xic més espavilat que va recollir a les actes d’un judici fet a Alonso de Lugo sobre un suposat repartiment injust del botí la declaració d’un testimoni que assegurava que els reis no van avançar diners, sinó que simplement es van limitar a cedir els cinquens.

 

Fos com fos, el cas és que Alonso de Lugo va haver d’afegir diners de la seva butxaca, però com que no disposava de prou liquiditat, els va haver de manllevar. La tercera part del finançament i, per tant, del botí va anar a càrrec del banquer “florentí” Juanotto Berardi i del banquer “genovès” Francisco de Riberol.

 

Sobre aquest Riberol se sap que va deixar diners a Colom per finançar el seu quart viatge i que va ser fiador d’un Jaume (Diego) de Cabrera per un tribut que aquest havia de pagar per uns béns que tenia a Canàries. També comerciava amb blat des de Sicília (estat de la Monarquia Catalana) cap a les Índies i tenia tractes, com altres “genovesos amb interessos a Canàries, amb l’aragonès Lope de Conchillos, secretari dels Reis Catòlics.

 

Hi ha una carta firmada a Granada pels Reis Catòlics en què es diu de Francisco Riberol:“que el seu pare fou natural dels nostres Regnes, per mercè del senyor Rei don Joan, el nostre pare”. És a dir que, encara que fos cert un hipotètic  origen genovès de la família, es pot afirmar que, com a mínim, el pare del finançador de la conquesta de La Palma i amic d’en Colom, ja havia nascut en algun dels estats de la Monarquia Catalana, molt probablement al Principat o al País Valencià. Però malgrat aquesta prova tan explícita, la historiografia oficial continua qualificant com a “genovès” Riberol i tots els seus familiars.

 

Pel que fa al “florentí” Berardi, finançador de l’expedició de conquesta de l’illa de La Palma, crec que, en realitat es tracta d’un banquer mallorquí de nom Berard, membre d’una important família illenca que va comptar amb uns Joan i Nicolau Berard entre els membres del Consell de Mallorca, el 1462.

 

Berardi/Berard va tenir com a soci un membre de la cort de Ferran II anomenat Fernando/Hernando o Alonso de Hoyos o de Hoyo o del Hoyo, del qual ningú no sap qui era, ni on havia nascut ni quina era la seva família ni el seu origen. No se sap si era de Castella, d’Andalusia o de Cantàbria. Sospitem molt que no era de cap d’aquests llocs. Ara veurem per què.

 

Se sap que del Hoyo al servei directe, com ajudant o criat de confiança, del mateix rei Ferran II, a qui sembla que va acompanyar durant la campanya de Granada, ja que en un document de la cancelleria aragonesa surt esmentat un Fernando del Hoyo en el “real sobre Málaga”, el 15 de maig de 1487. Hi ha també un Fernando del Hoyo que el 1486 combat com a mercenari “amb les seves naus i gent” a favor de Maximilià d’Àustria contra Carles VIII de França.

 

Segons ens explica la historiografia aquest del Hoyo o Hoyos hauria derrotat a la marina de guerra francesa utilitzant vaixells de pesca bascos. Es molt poc versemblant i gens plausible que vaixells de pesca puguin assolir amb èxit una victòria de primer nivell com aquella. Resulta inversemblant per a unes embarcacions tan fràgils carregar canons amb tota la munició i resistir el fort retruc que sofreix l’embarcació que dispara i tenir, alhora, una tripulació preparada per a tals escomeses. És cert que més d’un cop, almenys en el segle XVII, quan Barcelona i potser altres poblacions costaneres de Catalunya, rebien un atac pirata des del mar es proporcionava canons als pesquers per sortir a defensar la costa. Però una cosa és sortir a fer fora a una o diverses embarcacions pirates en una escaramussa de curta durada al costat mateix del propi port i l’altra enfrontar-se en una guerra oberta contra una poderosa marina de guerra com era ja la francesa d’aquells temps.

 

Malauradament, però, per a l’historiografia oficial, la primera guerra entre Carles VIII de França i Maximilià I d’Àustria no va tenir lloc fins el 1492. I una segona, el 1495, quan l’emperador es va aliar amb Venècia, Milà, el Papat, Castella i Catalunya per fer fora de Nàpols el rei francès, el 1495.

 

L’exèrcit naval utilitzat per Maximilià en aquest conflicte de 1492, el va contractar a súbdits dels Reis Catòlics i va ser, en realitat, una esquadra catalana. Així ho explica en Rovira i Virgili: “Miquel Joan de Gralla, cabdill de les forces – un miler d’homes- amb navilis que va enviar el senyor d’Albret amb destinació a la guerra de Bretanya contra Carles VIII” com a reforços que l’Alà d’Albret li va demanar en una entrevista que va tenir amb Ferran II el 1488 a València, segons l’Enciclopèdia Catalana, any en què va partir l’expedició. Catalunya sí que disposava d’una flota preparada per a la guerra naval com va demostrar durant la conquesta de Granada, en bloquejar els ports granadins per impedir que rebessin ajuda del nord d’Àfrica.

 

Aquest Miquel Joan de Gralla era un alt funcionari reial, mestre-sala reial, diputat de la Generalitat i mestre racional de Catalunya. És un personatge d’alt nivell que és nomenat “mosso d’esperons” del rei Ferran II, un càrrec relativament modest, encara que, segons en Gonzalo Fernández de Oviedo de gran confiança ja que implicava un alt grau de “conbersación y familiaridad” amb el monarca.

 

Quina és la causa d’aquesta confusió de dates i de personatges? L’esquadra que va vèncer els francesos no va ser un estol de pesquers bascos sota el comandament d’un personatge fosc anomenat de Hoyos sinó una esquadra catalana comandada per un ben documentat Miquel de Gralla. És versemblant pensar, per tant, que l’Alonso de Hoyos de la conquesta de La Palma era, en realitat, Miquel de Gralla? No és el primer cas que la censura, per amagar la participació catalana en una empresa que s’acabaria adjudicant a Castella, atribueix fets o empreses realitzades per catalans o súbdits de la monarquia catalana a personatges castellans reals o inventats.

 

Aquest fet indica que de Hoyos, sigui o no l’alter ego de Miquel Joan de Gralla o un fill seu, era present a Barcelona el desembre del 1492 a Barcelona. El febrer de 1493 va firmar les capitulacions de la conquesta de La Palma i al llarg d’aquell mateix any va formar l’esmentada associació amb Riberol i Berardi. Sabem que el rei va quedar malferit per l’atemptat i que es va recuperar al monestir badaloní de Sant Jeroni de la Murtra. Per tant és molt versemblant que la conquesta de La Palma va ser una empresa catalana, gestada en territori català i en un marc de ressonàncies americanes, el monestir de Sant Jeroni, amb finançadors catalans –Riberol i Berardi/Berard- i amb uns protagonistes, inclòs de Hoyos, del quals caldria esbrinar el seu autèntic origen.

 

Protagonisme català que no escapa a Rumeu de Armas quan afirma que “pot donar-se com a segur que des de la mateixa Barcelona sortís per mar el capità Hernando de Hoyos, dies o mesos més tard, al front d’una petita host per a prendre part en la conquesta de l’illa de La Palma, i així tindria explicació l’estranya (sic) presència de cognoms catalans en la conquesta de l’esmentada illa”.

 

 

Conquesta de l’illa de Tenerife

 

Ja hem vist com en el seu llibre sobre Alonso de Lugo, Rumeu de Armas comença estranyant-se i mostrant la seva perplexitat perquè les dades sobre la cronologia de les activitats d’aquest home que ara veurem, conqueridor i colonitzador a les Canàries, governador de Tenerife, està “farcida de contradiccions i misteris” que impedeixen fixar “el començament, desenvolupament i termini de la campanya militar” que va dur a la conquesta de Tenerife. Ens diu l’autor que si es vol fer “la seva localització en el temps, la confusió és llavors extraordinària”.

 

Per començar, i és una qüestió clau, hi ha el problema de l’any del’inici de la conquesta. Alguns cronistes com Alonso de Espinosa, Juan Abreu Galindo, Juan Núñez de la Peña, Tomás Marín y Cubas i Pedro Agustín del Castillo donen l’any 1493; d’altres com Andrés Bernáldez, Antonio de Viana i José de Viera y Clavijo, es decanten pel 1494 (). Els historiadors s’inclinen, però, pel 1494, a partir de la “pròpia confessió” de l’Alonso de Lugo que la campanya militar es va iniciar el 1493.

 

Així, Rumeu de Armas, seguint aquest fil, descriu la campanya en tres períodes: la primera campanya (maig-juny del 1494) que acaba en fracàs, l’èxode (juny del 1494–octubre 1495) i la segona campanya (novembre de 1495–abril/maig de 1496) que va suposar la conquesta definitiva. No se sap la data de la segona i definitiva batalla. Les cròniques endarrereixen la rendició definitiva fins a l’abril del 1496, que és un lapse de temps excessiu ja que, cal tenir en compte, que el clima de la zona no obliga a fer hivernades i l’illa és relativament petita. El mateix Rumeu de Armas denuncia el fet que “els cronistes peninsulars [estaven] preocupats per a reomplir de fets i d’esdeveniments mesos i mesos d’inacció, donada l’excessiva amplitud cronològica de la conquesta”.

 

Els qui estaven tan preocupats no eren els cronistes, sinó els seus censors, obsessionats en endarrerir la fi de la campanya militar. José Rodríguez Moure dóna per fet que la segona batalla, la definitiva, va tenir lloc pel desembre del mateix any 1495 (635) .

 

Tots els cronistes estan d’acord en què, immediatament després de consolidada la conquesta amb els menceys guantxes rendits del tot, Alonso de Lugo es va afanyar a anar a la Cort a presentar els seus respectes a “Sa Altesa”. Està inequívocament i abundantent documentat que els reis van residir a Catalunya des del novembre del 1495 (en què se celebraren Corts a Tortosa) fins a les primeries d’abril del 1496 i van residir a Almazán, vila castellana fronterera amb Aragó des del 20 d’abril al 12 de juliol del 1496.

 

Com que tota la documentació oficial ens diu que els reis van rebre en de Lugo a Almazán, el primer poble castellà on van sojornar després de deixar Catalunya, calia, era imprescindible, endarrerir artificiosament, la data de la fi de la conquesta per ser coherents amb la mentida d’una empresa que no tingués res a veure amb Catalunya.

 

En aquesta ocasió els finançadors de la conquesta van ser, segons la història oficial, Francisco Palomar, Nicolás Angelate, Mateo Viña i Guillermo Blanco. No cal dir que el contracte entre en Lugo i els seus finançadors també ha desaparegut. No se’n sap tampoc la data, que s’especula va ser a l’estiu o tardor del 1494.

 

El primer d’ells, genovès segons la historiografia oficial, era el valencià Francesc Palomar. Tot i que d’origen genovès, els Palomar estaven profundament arrelats a València on, des de primeries del segle XV, els trobem documentats com a membres del Consell de la Ciutat de València, síndics i canonges.

 

El segon soci, Nicolás Angelate, ha estat considerat genovès durant molt de temps (620). Rumeu de Armas, però, va trobar uns documents a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que ho desmenteixen. Es tracta de dues cartes, en una de les quals el rei Ferran II demana al papa Alexandre VI, Roderic de Borja, una canongia a Mallorca a favor de “Nicolas Angelate, natural de nuestra ysla de Mallorcas” com a premi a serveis efectuats i, en l’altra, el mateix rei “ordena i encarrega” al seu ambaixador García Lasso de la Vega que tingui cura que la súplica anterior sigui corresposta. El torna a anomenar “Nicolas Angelate, natural de la ysla de Mallorcas”. Angelate era, en realitat, mallorquí.

 

També fan genovès el tercer soci, Mateo Viña o Viñas. Goso suposar que pertanyia a la família florentina dels Vinyo, uns importants comerciants i financers establerts a València des del 1460 aproximadament. Un dels seus membres més destacats, Joan del Vinyo, va ser home de confiança dels Sanxís, tresorers de Ferran II.

 

Finalment del quart soci, l’anomenat Guillermo Blanco, no se’n sap gairebé res. Tan sols que era estranger al regne de Castella i que s’especula que podria estar emparentat amb uns genovesos anomenats Blanquetto, afincats al Puerto de Santa María, a les primeries del segle XVI. Seguint, però, la lògica dels paràgrafs precedents, m’atreveixo a suposar que era un membre de la família Blanch de València. En efecte, està documentat que, entre la dècada dels 1440 i la dels 1460, hi havia a la ciutat de València un Lluís Blanch que, des del seu càrrec de jurat, es va fer cèlebre perquè va promocionar el comerç marítim a la ciutat. Era, a més, ell mateix comerciant i armador i finançava expedicions comercials.

 

Novament, com en el cas de la illa de La Palma, ens trobem amb una empresa de conquesta farcida de fets i de personatges naturals o relacionats amb les terres de la monarquia catalana, però que han estat tergiversats, com és el cas de les dates de la conquesta o de la trobada amb els reis d’Alonso de Lugo, o falsejats, com en el cas de la nacionalitat dels finançadors, amb l’objectiu d’atorgar l’exclusiva de la conquesta canària al regne de Castella.

 

 

Carles Camp 

8 d'agost de 2011

 

 

 

Bibliografia

 

Antonio Rumeu de Armas, El Obispado de Telde, Misioneros mallorquines y catalanes en el Atlántico. Madrid, 1986.

 

Antonio Rumeu de Armas, Alonso de Lugo en la Corte de los Reyes Católicos, Consejo. Madrid, 1952.

 

Leopoldo de la Rosa Olivera, “Francisco de Riberol y la colonia genovesa en Canarias”. Anuario de Estudios Históricos, núm. 18, 1972, p. 115.

 

Antonio de la Torra (Ed.), Documentos sobre relaciones internacionales de los Reyes Católicos. Barcelona, 1950, vol. II, p.431.

 

 

 

 

 

 

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici