GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Toni Cruanyes. Merkel i Catalunya

Toni Cruanyes. Merkel i Catalunya


Toni Cruanyes

 

El problema del deute grec (i el contagi a Portugal, Espanya i potser Itàlia) és econòmic, polític i, sobretot, emocional. L'aparent indecisió d'Angela Merkel és reveladora dels difícils equilibris que comporta la interdependència Alemanya i Europa. No és còmode portar dos barrets a la vegada, i això és el que li passa a Merkel. No actua amb la mateixa lògica quan es posa al barret de cancellera alemanya i defensora dels interessos estrictament alemanys, o quan exerceix de líder natural d'Europa i la zona euro. A la Merkel alemanya la pressionen els seus bancs, que van comprar deute grec i ara demanen que el govern de Berlín els asseguri el retorn de les seves inversions. Però la cancellera també se sent captiva d'una opinió pública cada cop més nacionalista i que ha deixat de tenir vocació de mecenes de la resta d'Europa. Les classes baixes i mitjanes alemanyes –que també han patit la crisi– assisteixen indignades a l'espectacle d'uns assalariats grecs que fan més vacances i treballen menys hores a la setmana que els alemanys. A Berlín tenen la sensació que han pagat massa diners durant els últims 20 anys, primer per finançar la seva pròpia unificació, i després per estabilitzar la Unió Europea. És clar que, gràcies a les subvencions alemanyes, els països del sud d'Europa han tingut diners per comprar productes fabricats també a Alemanya. I, així, avui Alemanya és un del principals exportadors del món i els seus principals clients són, efectivament, la resta d'Europa. Per això té tota la lògica del món que l'Alemanya “fàbrica d'Europa” sigui la primera interessada que s'asseguri la viabilitat de l'euro. I això, a curt termini, vol dir posar més diners sobre la taula (ja ho han fet, amb l'anunci ahir d'un segon rescat a Grècia per valor de 109.000 milions d'euros). A llarg termini, cal bastir una estructura política que permeti governar l'economia de la zona euro de forma eficaç i estable. En resum: primer, els alemanys han de tornar a pagar i, després, han de cedir poder. Tots sabem que això és el que toca, però ¿algú pensa que això és popular a Alemanya? No. Per això Merkel té tants dubtes. És fàcil per a l'opinió pública de Londres, París o Barcelona denunciar la “irresponsabilitat” dels dubtes de Merkel. Fins i tot Helmut Kohl s'ha afegit a la crítica: “Estan destruint la meva Europa”. Però és Merkel qui ha de fer front a una societat alemanya que cada vegada mira més cap endins i que està perdent els llaços emocionals que l'unien amb la resta d'Europa.

Catalunya, millor que ningú, pot entendre el sentiment nacional alemany de recel cap a l'Europa meridional després d'anys d'ajudes i subvencions (quatre vegades un Pla Marshall és el que ha finançat Alemanya en el desenvolupament dels països del Sud i l'Est d'Europa). Catalunya veu com cada any el 9% dels seus diners van a parar a les arques de l'Estat espanyol i no tornen. Un grau de “solidaritat regional obligatòria” com no es coneix en cap altre país del nostre entorn. Quan després veiem que, en retorn, tot són acusacions d'insolidaritat i incomprensió respecte de les nostres demandes polítiques, la sensació de presa de pèl és bastant semblant a la que molts alemanys deuen tenir aquests dies. No els falta raó; com a nosaltres tampoc. Ara bé, el paral·lelisme s'acaba aquí. A Catalunya no li interessa una Espanya sense credibilitat en els mercats internacionals, i per això el president Artur Mas s'apressa a tranquil·litzar l'opinió pública internacional des del Wall Street Journal. I a Alemanya tampoc li interessa desestabilitzar la seva pròpia moneda, ni carregar-se el seu mercat més pròxim. Com, en el fons, tampoc no li interessa rentar-se les mans davant dels problemes d'Europa. Per Alemanya, Europa és l'única via de futur i és a través de la Unió Europea que Berlín podrà tenir la influència que li correspon en el món. Encara que en aquests moments a Angela Merkel li toqui fer gestos nacionalistes per no perdre la seva base electoral a Alemanya, és clar que serà ella també qui haurà de segellar –al costat de Nicolas Sarkozy– un nou sistema de governança financera europea. La federació econòmica –ergo, més integració política– és l'única alternativa a la dissolució de l'euro. I encara que ara vivim una conjuntura favorable electoralment a la dreta més xenòfoba i euroescèptica, el demà pertany a l'Europa que enderroca fronteres internes. I això ho sabem a Catalunya, i ho sap Merkel.



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici