GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. La indústria sucrera i les Canàries (1)

Carles Camp. La indústria sucrera i les Canàries (1)


Antecedents

La canya de sucre va arribar al Mediterrani a través dels àrabs. Aquest cultiu i la tècnica d’extracció del sucre havien arribat a les valls del Tigris i l’Èufrates des de l’Índia. Des d’aquelles valls, es van estendre cap al Pròxim Orient, Egipte i a la Sicília musulmana cap al segle X, on la producció va ser industrialitzada en època de Frederic II Hohenstaufen (1194-1250), de la mà d’experts musulmans. De Sicília hauria passat a Madeira el 1443, per obra d’Enric el Navegant; des de Madeira, Pedro de Vera l’hauria duta a les Canàries, durant la dècada de 1480. Les primeres dècades del segle XVI, la canya de hauria passat de les Canàries al Carib i a l’Amèrica Central i de Madeira a les Açores i al Brasil (vegeu l’Annex 1)

A grans trets aquest és el recorregut que, segons la historiografia oficial, hauria dut la canya de sucre, primer des d’Àsia a Europa i, finalment, des d’Europa cap a Amèrica. Tanmateix, una mirada atenta a tot aquest procés revela detalls que modifiquen sensiblement el discurs oficial, com veurem tot seguit.

Ja hem dit que la canya era coneguda i conreada a la Sicília musulmana, però la producció de sucre tenia una dimensió artesanal, gairebé casolana, dirigida al consum domèstic. Durant el regnat de Frederic II Barbarroja (1) es comença a produir sucre a gran escala, mitjançant unes instal·lacions semiindustrials anomenades trapitjos (conegudes com a enginys, a partir dels segles XV i XVI), on es triturava la canya i es purificava el suc resultant fins a obtenir el sucre.

Aquesta producció industrialitzada requeria uns capitals relativament potents que poguessin suportar les inversions necessàries i, allò que era més difícil de trobar, mestres sucrers capaços de fer funcionar un procés tan complicat com el de convertir el líquid fosc i enganxós que s’obté del trinxat de la canya en sucre blanc i cristal·lí.

Era de preveure que la imminent caiguda de Palestina a mans dels musulmans dificultés seriosament la importació de sucre des del Pròxim Orient i deixés desabastits els mercats que italians i catalans havien obert a Europa, la qual cosa faria del cultiu de la canya a escala industrial en algun lloc proper als mercats europeus i sense problemes d’accés un negoci força rendible. Per això Frederic II, que volia augmentar els seus ingressos a Sicília, va demanar a Riccardo Filangeri, batlle del regne de Jerusalem, que li enviés a Palerm "dos homes que bé sàpiguen fer el sucre" (2), l’any 1239-40. Els ports de l’àrea catalana, sobretot els més potents (Barcelona, València i Mallorca ), tenien una importància cabdal en el comerç general del Mediterrani occidental i, en particular, en el del sucre en aquesta zona (3).

Seguint amb la versió oficial, tothom està d’acord que la introducció del cultiu de la canya de sucre a Madeira va ser obra de l’infant Enric el Navegant, el 1433. En el que ja no estan d’acord els investigadors és d’on va importar la tecnologia del cultiu i la seva industrialització. N’hi ha que diuen que ho va fer de Sicília (Cadamosto, 1944; Dias Leite, 1947; Fructuoso, 1873 ) o, com diu Gonzalo de Reparaz "Don Enrique va iniciar la política colonial de Portugal poblant l’illa amb colons i enviant canyes de sucre que va importar de Sicília, així com els tècnics especialistes d’aquest cultiu"(4). Altres, en canvi, diuen que ho va fer des del sud de Portugal o des de l’Espanya musulmana. Finalment, en Duarte Leite (1941) creu que va ser obra de mercaders italians (5). Com veiem la confusió és total.

Anem a pams. Si bé els mercaders italians coneixien perfectament els mercats del sucre (no menys que els catalans, com hem vist) i sens dubte disposaven de capitals suficients, és molt més difícil de creure que estiguessin familiaritzats amb la tecnologia de l’explotació agrícola d’aquesta planta i de la seva complicada manufactura, ja que provenien de zones (Gènova, Pisa, Venècia, Florència, Siena, etc.) el clima de les quals n’impossibilitava el conreu, llevat que sabessin on contractar mestres sucrers amb garanties, per exemple a Sicília.

Pel que fa a una possible procedència del sud de la península Ibèrica, tampoc no ens sembla versemblant pel fet que, ni a l’Algarve portuguès ni a les restes de l’Espanya musulmana, és a dir, al regne de Granada, no està documentada cap producció industrial de sucre. La canya de sucre era cultivada, com succeïa a la Sicília musulmana, en cultius petits, casolans, gairebé només per a l’autoconsum, amb uns petits excedents. No hi ha cap evidència, ni arqueològica ni documental, de producció de sucre a gran escala ni de l’existència de mestres sucrers fins entrat el segle XVI i, tot i així, era un conreu que, en gran part, estava en mans dels moriscos i dels conversos, dels quals no hi ha de la seva participació en l’expansió de la canya de sucre per l’Atlàntic (6).

Fins i tot, com constaten Carme Barceló i Antoni Labarta: "Si hagués existit a l’al-Andalus una indústria sucrera, tant sols incipient, en època islàmica, la seva nomenclatura tècnica s’hauria conservat. O, dit d’una altra manera, la indústria sucrera hauria heretat el seu vocabulari dels àrabs, si [el regne de València] hagués heretat les seves tècniques". Hi afegeixen: "Els testimonis cristians sobre aquest vocabulari difereixen molt de l’usat pels àrabs, mentre que s’acosten a l’usat pels sicilians". I ho rematen dient: "És important de ressenyar sobre això que en Pedro de Alcalá no recull en el seu Vocabulista cap paraula relacionada amb la indústria sucrera. Això resultaria especialment estrany si a la seva època haguessin existit a la zona granadina manufactures de sucre heretades dels nassarites, ja que l’obra fou composta a Granada el 1505"(7).

Veiem així com un diccionari de llengua castellana fet a Granada el 1505, és a dir, en una zona i en un temps en què teòricament existia una indústria sucrera, no recull cap paraula relacionada amb aquesta indústria en la llengua castellana del moment en aquella zona. L’explicació que Pedro de Alcalá, com molts dels erudits de la seva època que contradiuen els preceptes de la història oficial, no coneixia el vocabulari emprat a la –com hem vist- inexistent indústria sucrera de Motril, a 70 Km de Granada, és totalment inversemblant(8).

Per tant, de moment, l’única explicació creïble de la introducció de la indústria sucrera a Madeira és la que fa referència a l’origen sicilià. Però, per què Enric havia d’anar tan lluny si tenia més a prop, tant geogràficament com personalment, un altre lloc on la indústria del sucre era ja molt potent, com era el cas del regne de València. Cal recordar que Enric el Navegant era cunyat d’Isabel d’Urgell, filla de Jaume d’Urgell el Dissortat, casada amb Pere, duc de Coïmbra i regent de Portugal. Enric, per tant, hauria pogut tenir els contactes necessaris per accedir a la tecnologia sucrera valenciana.

A mitjan segle XIV, el conreu de la canya de sucre proporcionava molts ingressos via impostos(9) a l’estat sicilià. Sicília formava part de la Monarquia Catalana i, fins i tot, la mateixa família reial catalana hi havia tingut plantacions de canya. Sicília i València eren dos estats sota la mateixa corona i, per tant, l’intercanvi tecnològic es produïa de forma natural.

En efecte, ja el 21 de desembre de 1305, el rei Jaume II sol·licitava que li enviessin de Sicília un esclau sarraí mestre en cotó i, un altre, mestre en canya de sucre, a més de llavors de cotó i canya en quantitats suficients. Tot i que, ja en el segle XIII, la canya de sucre era un cultiu força important al regne de València, Jaume II es va proposar d’estimular-ne la producció a escala industrial, atesos els beneficis que donava aquesta activitat.

I amb força èxit. El 1395, consta un "molí de sucre" a Gandia, a Cullera el 1400. El 1408, el Consell Municipal de València contracta Nicolau Santafè com a "mestre sucrer". El 1415 està documentada la producció de sucre a la zona de Castelló; el 1415 a Gandia; el 1413 a Oliva, on el 1433 hi havia aquest cultiu a gran escala. El 1417, a Xeresa. El 1434 (com a mínim), a Beniarjó, entre molts altres llocs més. La noblesa de la zona: els Vic, els Cardona i sobretot els Borja van estimular l’extensió d’aquest cultiu lucratiu de forma extensiva i la seva producció a escala industrial (10). Només cal anar a Gandia i veure el palau ducal i la universitat que va finançar Francesc de Borja per comprovar com n’era de rendible aquesta indústria.

Així ho confirma Onofre Vaquer Bennasar qui, investigant el lloc de naixement del descobridor d’Amèrica diu: "El document Assereto ens presenta en Cristoforo Colombo com passatger mercader quan el descobridor duia 10 anys com a navegant. És estrany anar a cercar sucre a Madeira des de Gènova. Fins a finals del segle XV el sucre passava de la Mediterrània a l’Atlàntic. Es cultivava la canya de sucre a Xipre, Sicília, Mallorca i València"(11). Una persona que ha estudiat bé aquest tema confirma les meves sospites: la indústria a Madeira era incipient, escadussera, en el segle XV, ja que la canària no va començar a ser important fins a finals del segle XV, a la dècada del 1490, com veurem més avall. I ni una paraula sobre la suposada indústria sucrera granadina.

D’altra banda, això ho confirma un contemporani, el viatger i geògraf alemany Jerònim Münzer, que va visitar València l’octubre de 1494, que escriu: "s’hi cria abundantíssima canya de sucre, que vaig veure coure en quantitat innombrable a certa casa. Oh, quants motlles vaig veure, en els que posen el sucre i formen masses piramidals ! Era una labor enorme, amb molts criats. Vam veure clarificar-la, coure-la, escollir el més delicat, elaborar sucre candi. Era per a nosaltres un espectacle enlluernador. Vam veure igualment les canyes tal i com es crien i vam provar el seu suc, extraient-lo de les canyes. Em va dir el patró de la fàbrica –home honrat i digne de crèdit– que en les de regions de València s’hi produeixen anualment unes sis mil càrregues " (12)

Tant és així, que es coneixen casos de famílies catalanes que tenien cultius de sucre fora de la península i, fins i tot, fora de l’àrea dominada per la Monarquia Catalana. Un exemple són els Ferrer, que tenien a Limasol (Xipre) una gran plantació de canya de sucre, en el temps dels venecians(13). No sabem si això pot tenir a veure amb el fet que Elionor d’Aragó i Arenós, descendent directe d’Alfons III, també coneguda com a Elionor de Gandia, es va casar amb el rei Pere I de Xipre, el 1353, país del qual va ser coregent des del gener del 1369. Provenint ella d’una zona del país on la indústria sucrera era prou potent, no seria gens d’estranyar que ella, o algú del seu seguici, introduïssin aquesta indústria en aquella illa.

I, com que tot el que és català, a partir dels Reis Catòlics ( a vegades fins i tot abans ) és menystingut o, la majoria de vegades, simplement desapareix, la indústria sucrera valenciana ha estat tradicionalment menysvalorada. Fins al punt que, pels voltants del 1500, els historiadors oficials no han reconegut el fet que hi havia gran consum de sucre a la península d’origen valencià, fet no reconegut pels historiadors oficials. Diu l’Ángel Barrios: "No acabo de comprendre com tants pocs marjals de canyes dolces a la Vall del Guadalfeo i Río Verde poden abastir el consum internacional o si volem [només] el consum de la part peninsular europea. Potser hi ha un problema de fonts..."(14). I tant que hi ha un problema de fonts!: ignorar la gran producció que hi havia al País Valencià per aquestes dates, pel 1500 i primeries del segle XVI i suposar que el sucre consumit a la península i totes les exportacions registrades eren degudes als moriscos de l’antic regne de Granada.

 Carles Camp

16/09/2011

 

 

Bibliografia

(1) Henri Bresc, "La canne de sucre dans la Sicile Medievale". Actas del Segundo Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1990, p. 43-57.

(2) Henri Bresc, op.cit., p.45.

(3) Ángel Barrios García, "Precios de mercado y niveles de precios en Europa Bajomedieval". Actas del Tercer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1991, p. 9-28.

(4) Gonzalo de Reparaz (fill), La época de los grandes descubrimientos españoles y portugueses. Colección Labor, Secció VII, Geografia, Nº 75, Editorial Labor, S.A. Barcelona-Buenos Aires, 1931.

(5) Sidney M. Greenfield, "Sugar cane in the Atlantic Islands". Actas del Primer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1989, p.67.

(6) G. Rosselló Bordoy, "Cerámica y azúcar en época medieval". Actas del Cuarto Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1994, p.89-90.

(7) Carme Barceló, Antoni Labarta, "La industria azucarera valenciana y su léxico (siglos XV-XVI)". Actas del Segundo Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1990, p.77, 96-7.

(8) Carme Barceló, Antoni Labarta, op.cit., p.98.

(9) Henri Bresc, op.cit., p.51.

(10) Santiago Laparra López, "Un paisaje singular: Borjas, azúcar y moriscos en la Huerta de Gandía". Actas del Quinto Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar; Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1993, p.130-1.

(11) Onofre Vaquer Bennasar, "¿Dónde nació Cristóbal Colón?" El Calaix d’El Tall-4, El Tall Editorial, Palma de Mallorca, 1991, p. 38.

(12) Jerónimo Münzer, Viaje por España y Portugal. Ediciones Polifemo; Madrid, 2002, p. 47-8.

(13) Eugeni Casanova, Almogàvers, monjos i pirates. Viatge a l’orient català. Ed. Proa; Barcelona, 2001, p.225.

(14) Ángel Barrios, Actas del Tercer Seminario Internacional sobre la Caña de Azúcar. Casa de la Palma, Motril (Granada), Junta de Andalucía, setembre 1991, p.141.

 

 



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici