GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Albert Sánchez Piñol. Francesc de Carreras i el 1714

Albert Sánchez Piñol. Francesc de Carreras i el 1714


Albert Sánchez Piñol
 
 
El 9 de gener passat Francesc de Carreras va publicar l’article Elliott i el debat català, en què s’interrogava sobre l’11 de setembre del 1714 i el paper dels historiadors. Com que l’article feia servir el format de preguntes, em prenc la llibertat de contestar-les.
Per què els historiadors no expliquen que l’11 de setembre del 1714 va ser el final d’una guerra de successió a la corona d’Espanya provocada per l’enfrontament entre les grans potències europees? En efecte, la guerra va començar com un conflicte successori, però dins d’Espanya enfrontava dues concepcions del poder polític, la catalana i la castellana, radicalment oposades. Els
ideòlegs castellans resumien el seu pensament amb l’expressió “la palabra del rey és ley”. Aquests mateixos ideòlegs recriminaven als catalans que “para ellos el rey sólo lo es in abstracto”. Cada cop més, els historiadors consideren l’absolutisme borbònic com un parèntesi retrògrad de la història europea, no només en matèria de llibertats, sinó també pel desenvolupament econòmic. Per contra,
al constitucionalisme català se l’ha definit com a “republicanisme monàrquic”. Per què els historiadors no expliquen que en aquesta data els catalans no van perdre cap llibertat, sinó únicament els antics furs estamentals? Per començar, a Catalunya hi havia
Constitucions, no furs. I és lamentable que el senyor Carreras, que és jurista, no hagi experimentat cap mena d’inquietud per estudiar el corpus jurídic català de principis del segle XVIII. En aquest cas, hauria descobert el que saben tots els historiadors del període: que es tractava d’una legislació avançada, d’origen medieval però constantment modernitzada, i que afavoria les classes populars en la mesura que posava límits al poder absolut del rei i emparava beneficis socials en els àmbits de la fiscalitat, la justícia, la guerra i el control dels ministres reials. Un fet, per cert, que explica la desesperada resistència dels anys 1713 i 1714. El mateix Felip V es queixava amargament que “las últimas cortes los han dejado (als catalans) más repúblicos que a los ingleses”. El revisionisme tendeix a fer creure que el poble català va ser manipulat per unes classes dirigents que van forçar-lo al sacrifici, quan la realitat històrica és la inversa: el 1713 els patricis catalans van votar contra la defensa de Barcelona, però la pressió popular va obligar-los a organitzar la lluita. Per què els historiadors no expliquen que el segle XVIII, governant els Borbons, va començar la
prosperitat econòmica de Catalunya, després de segles de decadència, els dos últims sota govern dels Àustries? Vet aquí un mite semblant al que vinculava el desenvolupament econòmic al franquisme, una hipòtesi que avui dia té molt pocs partidaris. Per començar, és una falsedat manifesta que els anomenats “segles de decadència”, que, en efecte, ho van ser en els aspectes culturals, ho fossin també en l’àmbit econòmic. Les últimes investigacions demostren que el Principat tenia una economia productiva i comercial tan dinàmica com expansiva, orientada a l’Atlàntic nord i a la Mediterrània occidental. Aquest edifici només el va poder ensorrar una catàstrofe humana i financera absoluta: l’ocupació militar del territori per l’exèrcit borbònic. Els testimonis parlen d’una repressió “peor que la practicada por el duque de Alba en Holanda”. Al seu article, en fi, el senyor Carreras lamenta que els historiadors no vulguin contestar a les preguntes que planteja. En aquest punt podríem estar parcialment d’acord: jo crec que els
historiadors professionals haurien de donar un cop de puny sobre la taula i marcar les línies vermelles de veracitat que no poden ser traspassades. El problema és que els acadèmics experimenten certes reticències, molt lògiques d’altra banda, a l’hora d’enfangar-se en debats amb els neolerrouxistes, demagogs i histrions partidistes que tant sovintegen a les fileres dels revisionisme històric espanyolista. En qualsevol cas, el senyor Carreras pot estar ben tranquil: estic segur que, tingui els dubtes que tingui, sempre trobarà entusiastes de la història disposats a aclarir-los.


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici