GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Antoni Sant. 1014. Cap a un estat

Antoni Sant. 1014. Cap a un estat


"Existeixen tres maneres per dominar un estat -de la seva conquesta ja n'hem parlat- habituat a viure en llibertat i amb lleis pròpies: la primera, aniquilar-lo; la segona, residir-hi; i la tercera, deixar que visqui amb les seves lleis, obtenint d'ell tributs i creant al seu interior una oligarquia que faci perdurar la seva fidelitat." (El príncep, de Maquiavel)

En el darrer lliurament de la sèrie vam presenciar el naixement de la nació. En aquest assistirem a com posa proa decidida cap a un estat propi sorprenentment precoç fins al punt que historiadors tan poc sospitosos de romanticisme nacionalista com Pierre Bonassie, Vicens Vives o Pierre Vilar no dubten a afirmar que Catalunya és el primer territori europeu en què parlar d'Estat no representa un anacronisme. De la mateixa opinió és l'historiador anglès John Elliot (sí, aquell que el PP volia fer venir per presidir el Fòrum de la Veritat com a antídot del simposi Espanya contra Catalunya), que a més considera que "l'Estat català medieval havia fet durant molt de temps del Principat un model d'ordre i de bon govern".

Però què és un estat? Max Weber formula una definició que ha esdevingut canònica: és una organització institucionalitzada que reclama per a si -amb èxit- el monopoli de la violència legítima i la defensa i representació exterior de la nació.

Així doncs podrem parlar d'estat quan una col•lectivitat nacional accepti una autoritat sobirana per garantir la seguretat dels nacionals enfront de les agressions interiors o exteriors. Direm que l'estat és de dret si el poder del sobirà està legitimitat i condicionat a l'acord amb una institució representativa dels seus súbdits (o de determinades classes).

Doncs bé, l'any 1014 tenim indicis que la nació catalana ja és en el camí de construir el que serà el primer estat de dret a Europa.

Abans de continuar permeteu-me un resset. En el capítol anterior veiem com el comte Borrell II denegava el vassallatge al rei de França confirmant de fet la independència de la nació. Doncs bé, anys abans d'aquest episodi, en concret pels volts del Nadal de 970, brolla una indiscutible voluntat de projecció exterior del comte de Barcelona (indici precoç d'una voluntat d' Estat propi) quan acompanya el nostre conegut monjo Gerbert (futur pontífex) a Roma per tal d'aconseguir la independència eclesiàstica del país. Es tractava que el Papa autoritzés la creació d'un arquebisbat a Vic emancipat de la tutela de la metròpoli de Narbona. El projecte fou frustrat (per no gaire temps) pel misteriós assassinat del bisbe Ató, justament l'home que havia de encapçalar la nova església catalana. Aquest crim polític mai aclarit, però lògicament atribuït als serveis secrets del rei de França (qui prodest), es pot considerar, seguint l'historiador López Gifreu, com el primer assassinat d'un dirigent català per raons d'estat, (les clavegueres d'un estat veí operant en l'ombra per evitar l'Estat català. Oi que us sona?)

Ara ja podem tornar a l'any 1014.

És en aquest any quan Ramon Borrell aconsegueix posar sota les seves ordres la majoria dels barons per aprovisionar un potent exèrcit. La novetat és que aquest exercit català no tenia per objectiu una ràtzia contra Còrdova per pur enriquiment material (com a les anteriors cam-panyes militars), sinó que, a més, tenia un objectiu clarament nacional: l'eixamplament cap al sud i el ponent de les fronteres de Catalunya (pràcticament inamovibles des de Carlemany). La victòria somriu l'estol català i consolida el prestigi del comte de Barcelona com a sobirà per sobre els altres nobles (primum interpares).

Només haurem d'esperar deu anys per tal que el seu successor Berenguer Ramon promulgui el primer privilegi polític a favor dels súbdits: els dóna garantia com a sobirà sobre els seus drets i els eximeix de tota jurisdicció que no sigui la seva i la dels jutges per ell anomenats. Com conclou D' Abadal, ens trobem davant d'un acte jurídic de plena sobirania política, amb el jurament de fidelitat, no al senyor, sinó al sobirà, amb la implantació del règim paccionat per l'obligat jurament de les potestats. Sobta que aquesta primera declaració de sobirania del comte tingui referències als tres poders d'un estat modern. És manifest, doncs, que aquest encara incipient Estat català de l'any mil ja prefigura institucions que responen als tres poders (l'executiu: el mateix comte; el judicial: els jutges per ell nomenats; i el legislatiu: jurament paccionat), que molts segles després l'il•lustrat baró de Montesquieu va considerar l'essència de l'estat de dret.

Pensem que en aquest mateix moment nacions veïnes com l'espanyola (regne castellanolleonès) encara estan sotmeses a l'anarquia de guerres fratricides pel poder (fratricides en el sentit literal, ja que era d'ús comú a Castella que el senyor que es proclamava rei fos occit pel seu propi germà).

Tanmateix, el salt definitiu cap al primer estat de dret de la història política d'Europa el devem a la monumental obra política de dos grans homes d'estat: l'abat Òliba i el comte Ramon Berenguer el Vell.

L’obra pràcticament consecutiva d'aquests dos líders avançats al seu temps posa fi a la revolta dels barons contra l'autoritat del comte estesa per tot el territori com un veritable flagell pels pagesos i menestrals del país. La pacificació va començar pel moviment de Pau i Treva, l'èxit del qual permetrà més tard la promulgació per part del sobirà, ja detentor del monopoli de la violència, de les primeres disposicions amb caràcter constitucional que als pocs anys es codificaren en els Usatges de Barcelona.

PAU I TREVA

La primera assemblea de Pau i Treva es va celebrar l'any 1027 a Toluges (Rosselló) sota l’ègida d'Oliba, bisbe de Vic i primer abat de Montserrat, per tal de prohibir, sota pena d'excomunió, la violència dels senyors feudals sobre els clergues i pagesos durant els caps de setmana. (Sens dubte aquí va començar la mala fama del dilluns que encara avui dura.)

Posteriorment l'abat Òliba, decidit capdavanter d'aquest primer moviment pacifista de la història europea, va ampliar la Pau i Treva a altres territoris del Principat. Així, als pocs anys, en l'assemblea de Vic es va eixamplar la treva de dijous a dilluns i es va estendre als comerciants, traginers i a tota persona que anés o tornés del mercat (Amb el benefici que per a l'economia diària del país això va suposar).

Com afirma Sobrequés Vidal, les assemblees de Pau i Treva són el precedent immediat de la gran aportació catalana a la història del dret polític universal: el constitucionalisme. (Que en prengui nota el Minotaure quan gosa donar lliçons de constitucionalisme al poble que l'ha in-ventat i l'ha defensat al llarg del temps fins inocular-lo al seu ADN més pregon).

Serà, però, Ramon Berenguer I, primer monarca europeu a encunyar l'or com a moneda i precursor en tantes altres disciplines (àdhuc en les amatòries: el segrest passional de la comtessa Almodis de Tolosa és el primer rapte polític per amor des del d'Helena de Tròia) qui, un cop dominades les revoltes dels barons i pacificat el territori nacional sota la seva sobirania, funda el primer estat feudal a Europa fonamentat en un projecte constitucional (els Usatges) que el sacralitza sobirà d'autoritat indiscutida, però moderada per la incipient divisió de poders que conformaran els mateixos Usatges, "la carta constitucional de la nostra terra, i el monument més antic i essencial del dret públic català" (Valls Taberner).

És doncs l'obra legislativa de Ramon Berenguer el Vell la que aporta les bases a la primera constitució europea (l'anglesa Carta Magna Libertarium de Joan Sense Terra es molt posterior als Usatges de Barcelona) instauradora d'un poder executiu legitimat i condicionat pel pacte amb les corts i separat formalment d'un poder judicial constituït per un cos de jutges del màxim prestigi social i jurídic. Les seves sentències (amb la jurisprudència que se'n derivà) eren un fre a l'espoli il·legal -no cal dir que n'existia un altre de legal que els mateixos jutges solien emparar- dels humils per part dels poderosos. (Per cert, els jutges catalans dictaven les sentències en el si de procediments amb garanties d'igualtat, prova i defensa remarcables i en tot cas molt superiors -com destaca Bonassie- als sistemes judicials veïns en què encara es solia resoldre el plet per ordalies (judici de Déu) fregint el pobre demandat en oli bullent).

En definitiva, en paraules del mateix historiador de Tolosa de Llenguadoc, una organització politicojudicial que dóna fe de l'existència a la Catalunya de l'any mil d'un estat de dret insòlit a l'Europa medieval.

(No s'adona el Minotaure de fins a quin punt ensenya el llautó en informes com el de la FAES o del ministre Margallo als ambaixadors espanyols. O és que no els importa fer el més espantós ridícul científic per tal d'amagar la veritat a favor dels seus interessos nacionalistes. En tot cas que se n'assabentin: no sols Catalunya ha sigut estat independent i de dret al llarg de la seva història, sinó que fou el primer a ser digne d'aquest nom dins la història política d'Europa).

 

Presència

16/03/2014



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici