GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Antoni Sant. 1114.  És molt senzill digueu Catalunya

Antoni Sant. 1114. És molt senzill digueu Catalunya


Potser l'ideal fóra adoptar, no ja la forma 'Catalunya Gran', sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula 'Catalunya'. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-li en el futur aquella amplitud integral." (Joan Fuster)

Cap a les 7 del matí del dia 6 de juny de 1114 Ramon Berenguer III el Gran, sobirà de Catalunya i de Provença, va donar l'ordre d'atac sobre Eivissa. En aquell moment un exèrcit de 75.000 homes i 900 cavalls, transportats per més de 500 vaixells ("el mar era blanc", diu el cronista) procedents del port de Blanes (i en gran part sufragats per la incipient burgesia en la que serà principi d'una col•laboració constant entre els poders polític i econòmic catalans), va iniciar el més gran desembarcament militar de la història, només superat pel de Normandia justament 860 anys d'ençà. Aquesta gegantina operació militar també fou protagonitzat per un exèrcit aliat. En aquest cas el que van confegir dues de les potències mediterrànies del moment: Pisa i Catalunya.

L'hora H del dia D del 1114 fou descrita per la crònica Liber maiorquinus de mossèn Enric, capellà del bisbat de Pisa i precursor dels corresponsals de guerra:

"Quan reneix el dia, com els esquadrons demanaven armes, es construeix una màquina que maniobrava per la força d'experimentats treballadors, abat a cops les altres torres... S'encén un anguniós desig de lluita i les naus amb altres torres d'assalt avancen contra les defenses mura des... Els homes de la flota ataquen la murada que pega damunt la mar i les tropes envaeixen les altes torres." (Traducció de Mireia Mulet)

L'aliança durant anys amb un estat essencialment marítim com Pisa esdevingué clau per a la projecció mediterrània de Catalunya i, conseqüentment, en el progrés de les tècniques de navegació, de construcció naval i de compilació dels usos mariners amb vocació d'instaurar un dret internacional marítim.

(Aquest costum tan precoç de deixar constància per escrit dels drets i deures (Usatges, Consolat de Mar, Constitucions...) esdevindrà una marca pròpia del dret català (només cal advertir la importància que de seguida té el notariat en l'activitat juridicoeconòmica del país) que segurament té a veure amb la desconfiança inveterada dels catalans cap a veïns frontereres tan cobdiciosos. (Desgraciadament, segons ens ensenya la història passada i recent, per molt que hom garanteixi els drets per escrit, se'n poden anar en orris si el Minotaure envesteix).

Tanmateix, la crònica pisana de mossèn Enric ha passat a la historia no només per ser un dels reportatges bèl•lics més acabats de l'edat mitjana, sinó sobretot per ser la primera vegada que apareixen escrits els noms de Catalunya i el dels catalans. (Així podem llegir les expressions de catalanicus heros, aplicada als soldats, rector catalanicus i dux catalanensis, aplicats a Ramon Berenguer III, i el nom de Catalonia, aplicat a Catalunya.)

A partir d'aquest moment començaran els entrebancs que ha tingut en tots els temps el nom Catalunya com a denominació genuïna de la nació dels catalans.

Aquest capítol manlleva el seu nom del llibre de més èxit del professor valencià Josep Guia: És molt senzill, digueu-li Catalunya. Evidentment si l'autor l'anomena així és per denotar que en segons quines àrees de parla catalana, allò que el professor Josep Gifreu anomena "espai comunicacional català", l'ús de la denominació "Catalunya" ho ha estat tot menys senzill. Tal com va escriure Joan i es pot llegir en el requadre introductori d'aquest capítol. (Exemple d'ara mateix dels entrebancs per a l'ús del nom, el tenim en el vet del president Fabra a la definició com a variant del català que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua fa de l'idioma que es parla al País Valencià o els curiosos noms que rep l'idioma (lapao, xapurreao, llengo baléà...) per elidir el seu nom propi. Aquesta aprensió al nom de la pròpia llengua no passa a cap altre lloc del món occidental).

MOLTS ANYS ENRERE

Però la maledicció del nom de la nació comença molt abans dels atacs a la ciència filològica dels nostres polítics veïns.

Durant els segles X-XII, malgrat el territori català esdevé successivament nació, estat de dret i potència internacional, mai no va proclamar-se com a regne segurament per uns exacerbats sentits de legalitat i juridicitat (fins al tractat de Corbeil -1258- Catalunya pertanyia formalment al rei de França) que aniran brollant en diferents episodis decisius de la nostra història. (A diferència dels comtats molt menys evolucionats en aquell moment, com els de Castella i d'Aragó que no van gaires manies a autodenominar-se reialmes de seguida).

Això es fa ben palès quan a l'any 1137 el rei aragonès Ramir el Monjo se sotmet a Ramon Berenguer IV el Sant, lliurant-li la mà de la seva filla Peronella i amb ella tot el regne d'Aragó en els següents termes: Yo Ramiro, hijo del rey Sancho, rey de los aragoneses, doy a tí Ramón, conde barcelonès mi reino de Aragón, con mi hija, todo íntegramente.

Malgrat aquesta clara submissió (mercantilment seria una absorció) d'Aragó envers Catalunya, Ramon Berenguer IV mai no s'intitulà com a rei per considerar el prestigi internacional del títol de comte de Barcelona molt superior al de rei d'Aragó: "Aitant com jo vivia no vull ser apel•lat rei, jo son ara un dels millors comtes del món e, si era apel•lat rei, no seria gens dels majors." Aquest orgull comtal del Sant (que a efectes pràctics significarà una priorització del nom Aragó) és una paradoxa per l'hegemonia política, econòmica, demogràfica i simbòlica de Catalunya en la corona catalanoaragonesa, ja que ni ell, ni el seu fill Alfons el Cast (sobrenom conferit irònicament) o el Trobador (sembla que aquest s'ajustava més a la veritat), ni els seus successors substituiran mai el títol de comte de Barcelona pel de rei de Catalunya.

És a dir, només vint anys després que la marca Catalunya fos coneguda internacionalment per gestes com el desembarcament d'Eivissa, el seu propi rei la posterga com a denominació oficial, segurament per exagerats escrúpols legalistes respecte a França i conciliadors respecte a Aragó. (Aquesta circumstància contrària a la lògica política, com a mínim des d'una concepció actual, no és una qüestió de nom sinó de renom, i encara avui l'hem de patir. Ho aprofiten interessadament els altaveus pseudohistoricistes del Minotaure -llegiu si no els informes diplomàtics de Margallo- per denigrar internacionalment la legitimitat històrica de les nostres aspiracions nacionals: "A diferencia de Escòcia, Cataluña nunca fue reino"). I per esquarterar la nació: "Cataluña fue un simple condado mientras que Valencia y Mallorca fueron reinos."

I no és cosa d'ara. En un article de Ferran Soldevila a La Publicitat del 20 de març de 1923 (a pocs mesos que el Minotaure anorreï la Mancomunitat amb un cop d'estat) podem llegir: "Els historiadors espanyols, en llur dèria de rebaixament i d'ocultació de la nostra grandesa passada, van trobar un procediment massa senzill perquè no s'usessin i n'abusessin. Des que les corones de Catalunya i d'Aragó s'unien, ja no calia parlar més ni de Catalunya ni del català... El poble que de fet sustentava l'hegemonia dins els estats catalano-aragonesos desapareixia de la història política d'aquests estats. La gesta dels historiadors espanyols transcendí: els historiadors estrangers van seguir la via per ells marcada, sense adonar- se'n sinó molt excepcional-ment de la injustícia i la inexactitud que cometien." Aquesta impostura històrica ha provocat contrafurs tals com que Ramon Muntaner, el cronista català més gran de tots els temps, sigui anomenat per un historiador francès com "vieux chevalier aragonais"; que el magnífic arc del triomf coronat per les quatre barres del Palau Nou de Nàpols vingui a les guies com Arco Aragoni o que l'historiador Giménez Soler, en la seva obra editada a Barcelona La edad media en la Corona de Aragón, només esmenti una sola vegada el nom de Catalunya (mai el dels catalans) en més de sis- centes pàgines.

Deixem constància de l'amarga queixa de Ferran Soldevila quan confronta la catalanitat inqüestionable dels successors de Ramon Berenguer IV (sempre tindran el català com a llengua familiar, Barcelona com a la seu principal de la seva cúria i les quatre barres com a divisa nacional) amb la postergació del nom Catalunya en el títol oficial dels seus caps d'estat.

Aquesta amargor encara ens dura. Tanmateix, per no acabar amb mal gust de boca permeteu-me cloure amb la visió del país que Pierre Bonassie ens presenta al final de la seva monumental obra Catalunya mil anys enrere: "A la diversitat dels comtats de l'Alta Edat Mitjana succeeix un sol país: Catalunya. A principis del segle XII adquireix el seu nom com a signe de la seva realitat. I ja té una llengua que els escrivans no dubten pas a utilitzar per a redactar convencions i juraments."

 

Presència 23/03/2014



11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici