Antoni Sant. 1414. A jocs de daus vos acompararé

Veles e vents han mos desigs complir / faent camins dubtosos per la mar:/ mestre i ponent contra d'ells veig armar / xaloc, llevant, los deuen subvenir, / llurs amics lo grec e lo migjorn, / fent humils precs al vent tramuntanal / que en son bufar los sia parcial / que tots cinc complesquen mon retorn." ('Veles e vents'. Ausiàs March)

Dins l’allau d’interès sobtat per la història de Catalunya escrivia fa pocs dies  Juan José López Burniol en l'article Catalunya 1414: "És curiosa la cadència tricentenària de la història catalana, que carrega en l'acabament 14. Perquè va ser a Saragossa, el dia 11 de febrer del 1414, ara fa sis-cents anys, quan Ferran d'Antequera va ser coronat com a Ferran I, rei d'Aragó. Pertanyia a la família castellana dels Trastàmara, el primer monarca de la qual va ser En­ric II, fill bastard d'Alfons XI de Castella i de Leonor de Guzman, la seva favorita. Quatre anys abans, maig del 1410, les despulles del rei Martí l'Humà havien estat enterrades a la catedral de Barcelona. La Corona d'Aragó no tenia rei. Els quatre fills legítims de Martí -Martí, Jaume, Joan i Margarida- havien mort."

L'autor, després d'adonar-se, no és el primer, que la historia catalana "carrega en l'acabament 14", destaca un dels episodis d'aquell any 1414: la coronació del príncep castellà Ferran d'Antequera com a monarca de la Corona catalanoaragonesa. Al meu entendre, per al futur del país, fou més decisiu un fet esdevingut mesos després amb el mateix protagonista. Ferran I presideix les Corts celebrades a Montblanc i després de confirmar l'oficialitat del català enfront del castellà i l'atribució a la Generalitat de la funció de vetllar pel compliment de les lleis, fins i tot davant del rei i dels seus oficials, li van prohibir el nomenament de castellans per a càrrecs públics. A Ferran d'Antequera, educat en la manera castellana de governar, no li va agradar gaire la imposició del parlament, però tant ell com els seus successors, no van tenir altre remei (aleshores Catalunya era un estat com Déu mana) que entendre ràpidament que si volien governar el Principat s'havien de sotmetre a les seves lleis, les seves institucions i la seva llengua.

En aquest punt haurem de recular quatre anys, concretament fins 1410, any en què el rei Martí l'Humà va morir sense hereu (posant fi a una dinastia reial de més de cinc-cents anys, la que tenia més longevitat d'Europa) després d'un combinat d'atzaroses adversitats (fins quatre hereus el van premorir). Els daus giraven de nou contra Catalunya prosseguint tossuts les desventures calamitoses (persistent visita dels quatre genets de l'Apocalipsi) que l'estaven deixant exhausta demogràficament i econòmicament. Ara, a més, era un estat sense cap. La puixant Castella ho va aprofitar i envaeix l'Aragó per emperxar el seu candidat a la corona vacant (que a més tenia decisius aliats interiors com el Papa Lluna o sant Vicent Ferrer).

Ateses les circumstàncies no és estrany que la majoria dels nou delegats de la confederació reunits a Casp (també un dels tres representants del Principat) es decantessin pel germà del rei de Castella i nebot del rei Martí com a pretenent de sang reial més apropiat per apaivagar els afanys castellans i així fer front als tradicionals enemics (França, Gènova, els otomans) en peu de guerra contra els catalans.

(La mateixa raó, i no altra, d'autodefensa contra les ànsies castellanes d'intervenció en les afers de la Confederació i contra l'enemic exterior de l'imperi van aconsellar a Joan II l'enllaç matrimonial, seixanta anys més tard, del seu fill Ferran II amb Isabel de Castella).

Com recorda l'historiador Enric Pujol, el Compromís de Casp ha estat un dels fets històrics més instrumentalitzats pel Minotaure per intentar demostrar la suposada vocació d'unitat espanyola del Principat. Pujol posa com a exemple els actes commemoratius celebrats a Casp sota la presidència dels reis d'Espanya i amb l'eslògan Caspe: Fundamento de la futura unidad de España. El diari Avui va reflectir-ho en un titular ben contundent "Els reis presideixen la commemoració de la unitat d'Espanya a Casp" (22-X-93). La significació del compromís de Casp ha fet córrer molts rius de tinta. Una part de la historiografia catalana (Ferran Soldevila, Rovira Virgili) l'ha considerat com una "claudicació de Catalunya i accelerador de la seva decadència nacional". A l'altre extrem la historiografia nacionalista espanyola l'ha jutjat directament com a la prova de "l'autodeterminació d'un poble" cap a la unitat peninsular (Menéndez Pidal, Sánchez Albornoz, opinió que en els temps que corren ha tingut molt d'èxit en alguns intel·lectuals adversaris de la Via Catalana. Veieu els darrers escrits de Ramon Tamames sobre el particular).

Seria inútil negar la transcendència del veredicte de Casp. És innegable que a les portes de l'absolutisme reial de l’època la substitució d'una dinastia nacional per un altre de matriu espanyola podia comportar serioses dificultats d'acomodació de dues tradicions polítiques tan dispars i àd­huc oposades. Però el príncep castellà es va trobar amb una institucionalització consolidada de l'Estat català (Corts, Generalitat, Consell de Cent, Audiència reial...) que va impedir l’èxit de qualsevol procés de castellanització. Els successius Trastàmara, de més o menys bon grau, des del 1414 ho van haver d'acceptar fins al punt que al final de la dinastia cent anys més tard, Catalunya perdia per segona vegada un casal reial plenament nacional. Per tant, ni el Compromís de Casp fou una claudicació nacional, ni encara menys, significà una suposada autodeterminació catalana a favor de la unitat espanyola. Ben al contrari.

Això no treu que la Gran Crisi del Segle XV català, enllaçada amb la del final de la centúria precedent, fos molt seriosa, però precisament ho va ésser per la decidida defensa de les institucions enfront d'un Minotaure que començava a treure la banya. La crisi fou plenament catalana sobretot en el seu desenllaç (la Guerra dels Remences) en què durant més de deu anys es va barrejar la lluita entre la monarquia i la Generalitat pel repartiment del poder i l'esclat del camp català. Aquests greus conflictes van acabar amb una transacció del rei i la Generalitat per la qual es reforçava el pacte de la monarquia amb les institucions polítiques nacionals i amb un arbitratge reial (sentència arbitral de Guadalupe) que posava fi als mals usos feudals i fundava una estructura jurídica de la propietat agrària del camp basada en la propietat directa de les terres per part dels remences (com diu Pierre Vilar: "Una revolució agrària que posa la seva classe pagesa a l'altura de les més lliures i pròsperes d'Europa"). Per cert, a Espanya encara avui tenen la revolució agrària pendent, cabal demostració de la tesi del mateix Vi­lar (seguida per altres historiadors com Antoni Jutglar) en el sentit que la fractura de Catalunya amb Espanya té molt a veure amb el diferent estadi d'evolució assolit per les estructures socioeconòmiques d'ambdues nacions.

El fet paradoxal, és que la Gran Crisi va coincidir amb la màxima expansió territo­rial de l'imperi catalanoaragonès. A la mort d'Alfons el Magnànim, l'any 1458, ajuntava els títols de rei de Catalunya i Aragó, rei de València i Mallorca, rei de Sicilià, Còrcega i Sardenya, rei de Nàpols, rei d'Hongria, rei de Jerusalem, duc d'Atenes i comte del Rosselló i la Cerdanya. Des de l'empera­dor Adrià, i mai després, no va existir un imperi mediterrani d'aquestes dimensions. La primera estrofa del poema d'Ausiàs March Veles i vents simbolitza l'abast de poder marítim català al segle XV. El poeta arriba d'un llarg viatge per la Mediterrània resguardat per tota la rosa dels vents (l'im­peri): Mestral (les possessions ultrapirenaiques), Ponent (Aragó), Llevant i Xaloc (dominis italians insulars i peninsulars) Migjorn (València) i Gregal (dominis hel·lènics), tots ells fent humils precs al vent Tramuntanal (l'hegemonia de Catalunya com a cap de l'imperi).

A més, com més tard va passar a l'Espanya del segle XVII, la gran crisi coincideix amb el Segle d'Or de l'art català. Mai Catalunya no fornirà la cultura euro­pea d'un estol d'artistes semblant: començant, com no podria ser d'altra manera, per Ausiàs March, que amb Petrarca i Dant formen la trilogia canònica de la poesia tardomedieval; seguint amb Joanot Martorell, precursor de la novel·la moder­na amb Tirant lo Blanc (únic llibre de la biblioteca del Quixot que salva Miguel Cervantes); continuant amb pintors de la categoria de Jaume Huguet, que prefigura el renaixement italià i flamenc, o escultors de la talla de Pere Joan (amb escultures al Louvre) i arquitectes com Guillem Sagrera, que revoluciona l'art gòtic amb les naus civils de la Llotja de Mallorca (síntesi magna d'arquitectura i escultura) o la co­lossal sala dels barons del castell reial de Nàpols (com diu un cronista italià de l’època "In questa città fino al tempo presente non avemo avuto edificio degno di no- minarsi. La sala grande del Castelnuovo è pur grande opera; ma è cosa catalana."

Per tant, al segle XV català: crisi política, social i econòmica, sí, però zenit es­plendorós del seu imperi i de seva cultura, també.

 

Presència. 13/04/2014