GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials

Editorials

Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Editorial juny 2014. Rei nou, ocupació militar antiga

Editorial juny 2014. Rei nou, ocupació militar antiga


El gener de 2014 el rei Juan Carlos de Borbón va decidir presentar la dimissió i proposar la substitució de les seves responsabilitats en la persona del seu fill Felipe. Fins al dia d'ahir, 2 de juny de 2014, el govern no va fer pública aquesta informació. Les causes d'aquest endarreriment obeeixen sens dubte a la celebració de les eleccions europees i la proximitat del procés independentista català.
 
El resultat d'aquestes eleccions europees han posat de manifest la crisi dels partits polítics, PP i PSOE, que durant els últims anys han gaudit d'un domini inqüestionable en el conjunt de les institucions més importants de l'estat. La persistència de la crisi els ha obligat a aplicar mesures de control financer molt dures que ells han decidit repercutir en l'economia dels més febles: persones, famílies i empreses petites i mitjanes. La crisi també ha fet emergir els múltiples casos de corrupció generats en una època anterior en què el diner fluïa amb gran abundància.
 
La gran amenaça, però, prové de la celebració al novembre d'eleccions a Catalunya en què el govern català preguntarà als ciutadans si volen la independència. Les enquestes, les votacions i l'èxit de les manifestacions dels últims anys enuncien amb tota seguretat que la majoria de la ciutadania catalana vol la independència, de manera que a la crisi financera de l'estat espanyol se sumarà una crisi institucional molt profunda.
 
La publicació ara de l'abdicació del rei servirà per assegurar una transició monàrquica tranquil·la (que farà deixar enrere els escàndols de la imputació de la infanta i el seu marit, etc.) però també potenciarà el nacionalisme espanyol enfront l'aposta catalana per la independència. La maquinària de propaganda de l'estat s'encarregarà de cantar durant molts mesos les virtuts de Juan Carlos i de fer-nos recordar com, gràcies a ell, avui gaudim de democràcia. Aquesta mateixa democràcia ha de ser la que contraresti el pretès extremisme català.
 
Tanmateix, la crisi institucional de l'estat és molt més profunda del que ens volen fer creure. No es tracta d'una crisi financera, que com totes les crisis financeres són cícliques i recorrents, arriben i se'n van. Tampoc no es tracta d'una crisi institucional de la monarquia que, efectivament, se solucionaria amb una substitució del titular corresponent. Finalment, tampoc no es tracta d'una crisi del bipartidisme, que en si mateixa no ha de preocupar ningú perquè, com observem en altres països i ja hem viscut a Espanya quan CiU gaudia de molta més influència, no ofereix més maldecaps que arribar a pactes entre les parts.
 
L'autèntica crisi arribarà per causa del repte català que posarà en qüestió l'autèntica essència de l'estat espanyol. Com sabem, Espanya va néixer a començaments del segle XVIII a partir de l'ocupació militar castellana dels estats de Catalunya, Aragó, València i Mallorca. Aquesta ocupació militar va donar pas a la destrucció dels estats corresponents i la implantació d'estructures de domini estrangeres castellanes que perduren fins al dia d'avui. Des de llavors, els castellans han exercit violència sobre Catalunya sempre que ha calgut assegurar el domini en qüestió però, ara, en el si d'una democràcia arrelada al conjunt d'Occident, la violència només es pot exercir per vies dialèctiques. El discurs de dominació castellà parla constantment de la supremacia de la llei i la constitució, però què passa amb les constitucions catalanes que ells van abolir? També parlen d'una història comuna antiquíssima que uneix castellans i catalans des de temps immemorials (celtíbers, hispània, visigots, àrabs, els reis catòlics, els àustries, etc.), sense detallar mai en cap cas la realitat de les estructures polítiques i nacionals diferenciades: celtes i ibers, hispània citerior i hispània ulterior, les constants revoltes dels ducs visigots de la Tarraconensis i la Narbonensis, l'estat català a l'edat mitjana, l'imperi mediterrani i atlàntic dels catalans, etc.etc.
 
La possibilitat d'una Catalunya independent en els propers anys posaria fi a l'ocupació castellana de l'estat català que va produir-se el 1714. Aquest fet implicaria un greu transtorn financer que alteraria encara més la malmesa economia espanyola, però el transtorn seria encara més profund en l'àmbit de la identitat nacional d'uns espanyols que, llavors, es veurien a si mateixos com el que són en realitat: només castellans. Uns castellans perduts allà amunt en una meseta en l'extrem d'una Europa que els imposa com han de viure i com han de pensar, uns castellans despullats i petits, sense imperi.
 
En aquest nou panorama trist i desolat, el canvi de rei es visualitza com una solució desesperada per a intentar recuperar la il·lusió col·lectiva per part d'uns castellans que cada cop més apareixen al món com un poble més entre altres, sense les antigues glòries militars (proporcionades, això sí, sempre per estrangers). Els castellans s'han cregut llur pròpia mentida que els fa aparentar ser espanyols quan en realitat només són castellans. Ara, com el Quixot a l'entrada a Barcelona, estan recuperant la raó, estan obrint els ulls a la realitat que els envolta. I no els agrada, no la volen acceptar. Qui voldria ser capità quan ha estat exercint funcions de general? Malgrat que no volen acceptar la nova realitat, no tindran més remei. Les eleccions europees han deixat molt clar quina és la voluntat majoritària dels catalans. Un nou rei per a una ocupació militar antiga, però Catalunya se'n va.
 
 
3 de juny de 2014
 
 
 
 
 
 
 
 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici