GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
ABC-50 hitos de nuestra historia: 34) Desamortització de Mendizábal (1836)

ABC-50 hitos de nuestra historia: 34) Desamortització de Mendizábal (1836)


La ‘desamortització’, si més no en teoria, pretenia la confiscació dels béns de l’Església i dels ordes religiosos que -es deia- en gran part eren terres incultes (anomenades “de mans mortes”) per posar-les a disposició dels pagesos pobres, els quals veurien incrementat el seu nivell de vida al mateix temps que, allunyant-los de la seva vinculació a l’Església, els insensibilitzava dels missatges antiliberals i reaccionaris del clergat i els guanyava per a la causa del liberalisme.
 
A la pràctica, però, la desamortització només va servir per omplir les arques de l’estat i per beneficiar els grups socials fidels a la Villa y Corte. Per una banda, la venda dels béns confiscats es var usar per amortitzar deute impagat de l’Estat espanyol i així evitar-ne la fallida, tot i que, de fet, l’únic que es va aconseguir va ser endarrerir-la. Per l’altra, els únics que podien comprar els béns confiscats, com va passar en les desamortitzacions del Trienni Liberal (1820-1823) eren les classes acomodades, bàsicament la casta extractiva domiciliada a Madrid i la burgesia urbana, d’ideologia liberal.
 
Així ho explica el García de Cortázar:
 
“La venta de los bienes de la Iglesia trató de inyectar liquidez a las arcas del Estado, agotadas con las Guerras Carlistas, y ganar el apoyo del campesinado al liberalismo”.
 
García de Cortázar no ens explica quina és la veritable motivació que s’amaga darrera del que acabaria sent una iniquitat per al pagesos pobres i que no és cap altra que la pèrdua de gairebé tot l’imperi colonial espanyol que va fer que es deixessin de rebre els enormes carregaments d’or i, sobretot, de plata que regularment arribaven per engreixar la cort espanyola, bàsicament des de Mèxic i Perú. Així se sap, per exemple, que només el galeó Nuestra Señora de las Mercedes, enfonsat per pirates anglesos el 1804, duia un carregament d’or i plata valorat en 500 milions de dòlars de l’any 2007. Pels nivells econòmics d’aquells temps, això era una immensa quantitat de diners. I, de vaixells, n’arribaven un bon grapat cada any.
 
La cort s’havia acostumat a usar aquest, aparentment interminable, manà sense desenvolupar ni invertir res que pogués beneficiar el poble: ni incentivar l’economia productiva ni tampoc va muntar cap reserva de recursos de cap mena. Des de feia segles, senzillament, eren uns recursos que, o bé es malbarataven o bé acabaven engruixint alguna fortuna personal
 
Ja des dels temps de Carles III s’havia plantejat la qüestió de la desamortització, tot i que, en aquest cas, només va afectar les propietats dels jesuïtes. N’hi va començar una altra durant el Trienni Liberal de 1820-23. Però la de Mendizábal del 1836, va ser la definitiva..
 
Li donarem la raó a García de Cortázar quan afirma que la desamortització de Mendizábal resultar ser una calamitat per a la pagesia de les Espanyes:
 
“Logró [la desamortització de Mendizábal] aumentar el latifundismo, perjudicó al campesinado y agravó la almoneda del imponente patrimonio histórico artístico de la Iglesia espanyola”.
 
Paral·lelament, en aquells anys, es va produir un fet cabdal que el nostre historiador només esmenta de passada: la Primera Guerra Carlina (1833-1840), també coneguda com a Guerra dels Set Anys. Ferran VII havia mort el 1833 sense un hereu mascle. Només tenia una filla, Isabel, que va ser capacitada per regnar mitjançant la publicació el 1830 de la Pragmàtica Sanció de Carles IV de 1789, que permetia regnar a les dones. Així Isabel, només amb tres anys d’edat, va poder heretar el tron, amb la seva mare Cristina com a regent. El germà baró de Ferran, Carles Maria Isidre, no va reconèixer aquesta entronització i va reclamar el tron.
 
Va trobar molts seguidors al País Basc, Navarra, Aragó, País Valencià i Catalunya, especialment a les zones rurals, on vivia la població més maltractada pel règim liberal, i en el baix clergat, preocupat pel laïcisme i sobretot per un anticlericalisme cada cop més violents que s’estava estenent a les estructures d’estat i de la societat, del qual l’esmentada desamortització en fou el fet més sagnant i evident.
 
Però el decantament cap al candidat carlí no era una simple preferència dinàstica. Aquests territoris s’havien vist perjudicats per les reformes fetes per Ferran VII d’acord amb els liberals, que pretenien uniformitzar les lleis i els costums en tot el territori del regne de les Espanyes, eliminant-ne furs i lleis particulars que tenien segles d’antiguitat i estaven profundament arrelades a les diverses societats hispàniques, la basca i la catalana especialment. La revolta també es va estendre a les dues Castelles, Extremadura, Astúries i Galícia.
 
La pretensió al tron de Carles Maria Isidre, coronat pels seus partidaris com a Carles V, va donar esperances a aquests territoris de recuperar furs i llibertats perdudes. Molts autors consideren la revolta basconavarresa merament foralista, encara que amb un important component religiós. Aragó, el País Valencià i Catalunya van veure l’oportunitat de recuperar els drets i fins i tot les institucions perdudes com a conseqüència del Decret de Nova Planta.
 
La revolta, que va ser molt potent (els carlins van estar a punt d’assetjar Madrid), es va convertir en una guerra que va implicar totes les potències europees. D’una banda, el govern espanyol va rebre ajut del Regne Unit, Portugal i França en forma de crèdits per al tresor i de forces militars. Els britànics van enviar la Legió Auxiliar Britànica, un cos de voluntaris, i la Royal Navy es va dedicar a fer funcions de bloqueig. Els portuguesos van enviar una divisió i els francesos voluntaris de la Legió Estrangera, a més de col·laborar en el control de la frontera i de les costes espanyoles encara que, a la pràctica, no van voler -o poder- dedicar gaires esforços per impedir el contraban, que beneficiava a l’economia francesa, especialment a Catalunya, on la frontera era totalment permeable i indefinida [1]. Els carlins, per la seva banda, van rebre ajut en forma de diners i armes, però no de soldats, de les potències conservadores europees: Àustria, Prússia, Rússia i Nàpols.
Durant la guerra, els liberals van tornar a les pràctiques de la revolta reialista del Trienni Liberal de 1820-1823: l’assassinat sistemàtic dels presoners de guerra i l’anorreament de les poblacions que acollissin o donessin suport –o que els ho semblés- als carlins. L’acte més covard i macabre efectuat pels liberals va ser l’afusellament de la mare de Ramon Cabrera a Tortosa el 16 de febrer de 1836.
 
Això va empènyer als carlins a fer servir les mateixes macabres tàctiques repressives. D’aquesta manera, la guerra va entrar en una dinàmica d’acció-reacció d’extremada crueltat que van provocar grans mortaldats i destruccions amb un gran patiment de la població que van anar molt més enllà de les que haurien generat les meres accions militars.
 
Els revoltats desitjaven, entre altres coses, com hem dit, la restauració de l’estat català i de la resta de drets i institucions perduts per la Corona de Catalunya el 1714. Tenien molt clar que s’enfrontaven amb colonitzadors. Així veiem com mentre que els liberals insultaven als carlins anomenant-los ‘servils’ els carlins s’hi tornaven anomenant-los ‘sipaios’ o ‘sipais’. Els sipais eren els homes que formaven l’exèrcit repressiu colonialista indi format per nadius del territori i manat per britànics al servei dels colonitzadors. L’Espanya enfrontada als carlins era vista com un país estranger i colonitzador. Així ho expressava, públicament i literal, el general carlí Ramon Cabrera, quan afirmava que calia ‘treure’s de sobre el jou de Madrid’. Si els carlins haguessin guanyat, Catalunya hauria recuperat el seu Estat.
 
La guerra va tenir dos finals ben diferents. El front basconavarrès va acabar amb una rendició pactada i tranquil·la, el Conveni de Bergara, més conegut com a  abraçada de Bergara que, a la pràctica, va acabar significant el reconeixement dels furs del País Basc i de Navarra, que s’ha mantingut fins a l’actual concert econòmic i d’altres privilegis de què avui gaudeixen ambdues nacions dins l’Estat espanyol.
 
La rendició basconavarresa va provocar de forma automàtica la rendició dels carlins a Extremadura, Galícia, Astúries i Castella, llavors localitzats a La Manxa.
 
Amb el País Valencià i Catalunya no van haver-hi tants miraments. La guerra va seguir fins al final. El Conveni de Bergara i les rendicions esmentades van permetre als liberals concentrar totes les seves forces, exèrcits estrangers inclosos. després d’una forta resistència, van caure en mans dels liberals el Maestrat i les zones carlines de Catalunya. Evidentment, l’exèrcit espanyol no va parar fins aconseguir la rendició incondicional dels carlins valencians i catalans i, òbviament, ni parlar-ne de respectar cap mena de fur o llei autòctona que els carlins pretenien restaurar.
 
Un altre important fet del període de la desamortització va ser la proclamació d’un nova constitució: la Constitució de 1837. Els liberals progressistes pressionaven la reina regent Cristina perquè restaurés la Constitució de 1812. L’agost del 1836, un motí dels sergents de La Granja va forçar la situació i la regent va accedir a realitzar la tan anhelada restauració. Però els progressistes  entenien que aquesta constitució no garantia una pacífica alternança de poders, i van voler consensuar amb els moderats (els conservadors reaccionaris partidaris del poder absolutista reial) un text que no s’hagués de canviar cada cop que hi hagués alternança en el poder.
 
Tot va canviar perquè tot seguís igual. Es va acceptar la sobirania compartida entre les corts i la corona, que mantindria el dret de vet. El rei presidiria el poder executiu, però no en tindria cap responsabilitat, al ser la seva persona inviolable. Hi hauria dues cambres: una escollida per votació popular i l’altra nomenada pel rei. Els tribunals de justícia exercirien la justícia en nom del monarca. La religió catòlica seria l’única acceptada i els seus ministres serien mantinguts per l’Estat. Evidentment, només s’hi reconeixia la nació espanyola inventada per les Corts de Cadis del 1812 i tampoc ni tant sols s’hi esmentaven les altres nacions hispàniques que composaven i composen l’Estat Espanyol.
 
Totes aquestes mesures es van fer perquè els absolutistes se sentissin còmodes si algun cop tornaven a tenir el poder i no haguessin de tornar a canviar la constitució. Els liberals espanyols tornaven a mostrar la seva incapacitat de dotar l’Estat d’una estructura de llibertats per al poble i continuaven mantenint els privilegis de la noblesa, de l’Església i de la corona i també continuaven mantenint una estructura de l’estat jacobina, centralista i uniformitzadora.
 
Ras i curt: un altre nyap que no garantia la separació de poders, que mantenia una corona amb un poder excessiu i sense reconèixer moltes llibertats individuals, com per exemple la de culte, i no reconeixia cap nació fora de la inventada espanyola.
 
La Constitució del 1812, tan magnificada, exaltada i lloada només havia aguantat 25 anys, dels quals només va estar set en vigor:de 1820-23 i 1833-1837.
 
Està bé que García de Cortázar parli de la Desamortització de Mendizábal com a fet important. El que ja costa més d’entendre és que esmenti la terrible i dolorosa Primera Guerra Carlina només de passada i, pitjor encara, que s’oblidi de parlar del canvi de Constitució després d’haver lloat tant la Constitució de 1812 com vam veure en el Capítol 32 d’aquesta sèrie.
 
Carles Camp
11/11/2014
 
Per saber-ne més:
 
Josep Maria Mundet i Guifré La Primera Guerra Carlina a Catalunya. Ed. Aedos. Barcelona 1972
 
Josep Maria Ollé Romeu Les bullangues de Barcelona durant la Primera Guerra Carlina (1835-1837). Tarragona, 1993
 

[1] Raymon Sala, Trabucaires i fronteres. De Barcelona a Perpinyà via Vallespir. Canet de Rosselló, 2012


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici