GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp.ABC-50 hitos de nuestra historia: 25) L’Armada Invencible (1588)

Carles Camp.ABC-50 hitos de nuestra historia: 25) L’Armada Invencible (1588)


Aquesta entrega fa referència al desastre que va significar la pèrdua de la major part de la flota de Felip II.
 
Així ho explica García de Cortázar:
 
“Felipe II aparcó su tradicional prudencia y se aprestó a la invasión de las Islas Britànicas: quiso reunir uns potente escuadra en Lisboa, trasladaría al Canal de la Mancha y recoger el ejército de Alejandro de Farnesio.”
 
La potente escuadra havia de ser forçosament catalana, reforçada amb la portuguesa, les úniques que tenia a la seva disposició Felip II de Castella. ‘Armada Invencible’ és el nom burlesc que van donar els anglesos a la flota que Felip II de Castella va organitzar per intentar envair Anglaterra, el 1588. Malgrat el seu to mofeta, ja que l’expedició va ser un fracàs total, és el nom que ha quedat per a la història.
Continua el nostre historiador explicant que:
 
“La realidad no resultó tan halgüeña como la idea”.
 
García de Cortázar expressa d’una forma eufemística i excessivament suau el que va ser un absolut i complet desastre.
 
El motiu del fracàs s’ha d’atribuir al fet que la flota estava comandada per un castellà amb poca experiència marinera. Alonso Pérez de Guzmán, duc de Medina Sidonia, home que veus malicioses deien que mai havia vist el mar. Segurament exageraven, però el que és segur és que no en tenia ni idea, com ho demostraria que va ordenar moviments i va començar atacs en contra dels consells dels seus capitans que l’avisaven del mal temps que ells sabien que venia i que, de ben segur, perjudicaria enormement la flota, com així va ser. La supèrbia castellana va poder més que la prudència i la intel·ligència. Els anglesos van creure que la seva victòria era mèrit propi i no demèrit d’un almirall inepte, cregut i cretí, juntament amb el pitjor temporal que hi havia hagut en segles.
 
La flota de Felip de Castella va patir unes pèrdues enormes. Malgrat tot, i contra el que diu l’imaginari històric anglès, aquesta estrepitosa derrota no va significar l’inici del domini marítim dels anglesos. En poc més de deu anys, Anglaterra va sofrir tres sonades derrotes: al Carib, a les Açores i davant la costa portuguesa. Aquestes tres derrotes i la mort de Drake van fer tornar les coses al seu lloc. No se sap si és a això que es refereix el nostre historiador quan acaba el seu escrit dient:
 
“Pero hubo otros tres intento”s.
 
No ens aclareix a quins intens es refereix. De debò van haver-hi tres intents més d’envair Anglaterra? Si hi van ser van ser pretensions gens realistes.
 
Durant el segle XVII, totes les ‘proeses’ marítimes angleses van ser actes de mera pirateria, de covards robatoris i assassinats comesos per criminals, com Morgan i els seus sequaços, entre d’altres. Només els intents de començar a treure el nas per la zona de la Índia i de Indoxina van ser activitats d’una marina com cal. En realitat, Anglaterra va començar a dominar els mars a partir de les concessions fetes per Felip V de Castella en els Tractats d’Utrecht de 1713, com a premi a la traïció anglesa feta els catalans.
 
En qualsevol cas, l’expedició de l’anomenada Armada Invencible sempre s’ha presentat com una empresa castellana, cosa increïble tenint en compte que Castella tenia una marina molt poc potent.
 
Hi ha un document gràfic que demostra qui va organitzar aquesta enorme empresa marítima. Es tracta d’un quadre, fet poc després de l’expedició, en què s’hi pot veure clarament una bandera catalana a la popa de la nau que està en primer pla i com els homes que ja han desembarcat, a l’esquerra de la imatge, duen també la bandera catalana.
 
L’autor de la pintura és l’anglès Nicholas Hilliard, pintor de cort de la reina Isabel I d’Anglaterra. Va ser la mateixa reina qui li va encarregar un quadre que recordés la suposada proesa anglesa. A Hilliard li eren indiferents les banderes de la flota enemiga. Ell va pintar el que va veure. I va veure que la flota invasora duia la bandera catalana.
 
La marina de Felip de Castella era, per tant, la marina catalana que, després de la desfeta de la Invencible, es va refer ràpidament i, com hem explicat més amunt, va contraatacar amb èxit total. Una prova més de la gran potència de la marina catalana del segle XVI..
 
 
Després d’aquest desastre, només la flota catalana, potser amb l’ajut de la portuguesa, tenia la capacitat material, tècnica i humana de refer-se amb la rapidesa i amb l’eficiència que ho va fer la flota de Felip II de Castella i de tornar a posar la flota anglesa al lloc que li corresponia.
 
La batalla de Lepant
 
És molt estrany, i extremadament curiós, que García de Cortázar no parli d’un del fet més positiu ocorregut durant el regnat de Felip II: la victòria a la batalla de Lepant, el 1571. Va ser la primera derrota militar seriosa soferta per l’imperi turc que, des de feia més d’un cent cinquanta anys, encadenava victòries i va suposar un important fre a les seves ànsies expansionistes.
 
En efecte, l’imperi turc, en plena expansió pel Mediterrani, semblava invencible, i no es veia com la manera d’aturar-la. La flota espanyola, amb l’ajut dels venecians i d’una flota finançada pel Papa, va aconseguir una important victòria militar naval contra els turcs a Lepant, a la península hel·lènica, on la flota turca va ser contundentment derrotada.
 
Si bé l’imperi turc va continuar essent poderós durant unes quantes dècades més, ja no va tornar a ser el que era. La victòria va donar als europeus molta força moral, i s’hi va voler veure una intervenció gairebé directa de Jesucrist i de la Mare de Déu del Roser, ja que el dia de la victòria, el 7 d’octubre, és el dia en que es celebra aquesta advocació mariana. La importància de l’aportació espanyola –castellana per a la historiografia- en aquesta batalla va ser fonamental.
 
Tanmateix, la iconografia de l’època reflecteix una realitat molt diferent. Un quadre de Paolo Veronese, de 169 x 137 cm, conservat a la Gallerie de l’Accademia, de Venècia, on s’hi representa una al·legoria de la batalla de Lepant, i el que predomina són naus amb banderes catalanes. El quadre va ser pintat el 1572, un any després de la batalla, pel que la memòria de tothom, en un fet tan important, estava molt fresca. Algun altre quadre de l’època representa el mateix aspecte.
 
Va ser la flota catalana, sota el comandament de Lluís de Requesens, la que aconseguir la victòria sobre la flota turca a Lepant. Els italians es van limitar a ajudar i els castellans ni hi eren. És lamentable un reportatge de National Geographic on s’atribueixen tots els mèrits de la victòria als venecians seguint el corrent de la historiografia oficial, inclosa l’espanyola, que prefereix que el mèrit se l’enduguin els venecians abans que els catalans.
 
Les proves iconogràfiques demostren, en canvi, el protagonisme català de la contesa. Però no sols les proves iconogràfiques, n’hi ha moltes més. Per exemple, on van anar a parar els símbols arrabassats als turcs.
 
Així, veiem com és al Museu Marítim de Barcelona on es conserva la reproducció de la galera capitana de la flota cristiana. Igualment, el famós Crist de Lepant, el que es va torçar, segons la llegenda, per evitar que una bala de canó otomana el destruís, es conserva a la catedral de Barcelona, i no a cap església ni catedral castellana. O el fanal -conegut com la ‘llàntia del rei moro’- de la nau on anava l’almirall de la flota turca, que va ser dipositat a Montserrat, i no en una catedral, església o monestir castellà, però que va desaparèixer durant el saqueig del monestir pels napoleònics el 1809.
 
El penó de la nau almirall turca de la batalla de Lepant avui en dia és al Museu Diocesà de Girona, després d’haver estat molt de temps a la parròquia de Sant Feliu de Guíxols. I en aquesta població molta gent va guardar fins no fa gaire estendards turcs que feien servir de domassos, i posaven al balcó quan hi havia alguna processó o altres esdeveniments solemnes.
 
Per altra banda, van ser dos capitans de Sant Feliu de Guíxols, Joan Casadó i Montserrat Guardiola els que van assaltar la nau almirall dels turcs i va ser el primer va ser qui va tallar el cap a l’almirall turc, fet que va acabar d’inclinar la victòria cap al cantó cristià.
 
Podem sospitar per què el nostre historiador no parla d’un fet com aquest, que va ser una autèntica proesa, un èxit espanyol, i un fet cabdal per a la història d’Europa: el fet de que hi hagi massa evidències que fos una victòria catalana fa que sigui millor no parlar-ne. 
 

 

 

 

 


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici