GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Jordi Joan Baños. “El somni de les Índies va ser primer un somni català

Jordi Joan Baños. “El somni de les Índies va ser primer un somni català


Entrevista de Valèria Gallard per al suplement Cultura del PuntAvui
 
Fa quatre anys, a Delhi, llegint un llibre anglès sobre cronistes medievals de l’Índia, a Jordi Joan Baños li va fer un salt el cor quan va topar amb el nom de Jordanus Catalanus. Qui era aquell català del qual no n’havia sentit a parlar mai? Estirant el fil, va arribar a la seva crònica, traduïda a l’anglès fa un segle i mig, i que després va localitzar també en francès i en llatí. El resultat és l’edició –per primera vegada en català– de Meravelles descrites (Angle Editorial), del frare Jordà de Catalunya, una joia històrica i literària editada i prologada per Baños.
 
Què li va interessar d’entrada?
Vaig trobar el periple propi d’un aventurer i una mirada sobre l’Índia de fa set-cents anys encara fresca, amb alguna catalanada inclosa, que em va semblar que valia la pena de restituir al català. I dic restituir perquè és probable que en primera instància fos dictada en català.
 
Qui era Jordanus Catalanus?
Un frare dominicà que devia adoptar el nom de Jordà en entrar a l’orde i que, en ser destinat a convents a l’Àsia amb gent de procedència diversa, va passar a ser conegut també pel seu lloc d’origen, com era la tònica. En el cas dels monjos italians, era la ciutat; en el cas de nacions com la catalana, el gentilici, com per exemple el seu coetani Hieronymus Catalani o Jeroni de Catalunya, amb qui té punts de contacte. La seva particularitat és que va ingressar en una branca dels dominicans acabada de crear expressament per a les missions a Orient, després del concili de Viena del Delfinat. És important perquè va ser el primer bisbe catòlic al subcontinent indi, dos segles abans que els portuguesos establissin Goa com a Roma d’Orient.
 
Quin itinerari va seguir?
El seu viatge, que el portaria a travessar Armènia o Pèrsia, va començar a Messina, a Sicília, on regna el germà del rei d’Aragó, i per on desfilen, en aquells mateixos anys, Ramon Llull, Arnau de Vilanova o Ramon Muntaner, tots els quals subministren munició intel·lectual per a l’expansió a Orient. Jordà passa per Tebes, aleshores capital de la Neopàtria dels almogàvers, i probablement Cafa, l’actual Feodòsia, a Crimea –on hi ha un dels quatre convents de la branca dominicana dels frares pelegrins entre els pagans, a la qual pertany–. A Cafa el bisbe és el franciscà Jeroni de Catalunya –que apareix a El nom de la Rosa com a Girolamo di Caffa– que a finals de 1327 és a Avinyó i podria haver estat el confident de la seva crònica, com també ho podria haver estat Ferrer d’Abella, dominicà i futur bisbe de Barcelona.
 
Quin valor té la seva crònica, que ens ha arribat escapçada i en una traducció llatina?
És important perquè hi ha moltes primeres vegades. És el primer que identifica plausiblement el mític Preste Joan amb l’emperador Cristià d’Etiòpia. I l’únic, que jo sàpiga, que diu que els invasors musulmans de l’Índia no sols van destruir temples, sinó també esglésies; o el primer que descriu les torres del silenci a l’Índia, on els parsis abandonen els seus difunts als voltors.
 
Les seves anàlisis continuen d’actualitat?
Totalment. És el primer que identifica in situ l’avantatge estratègic que per a la Cristiandat llatina –aleshores sinònim d’Occident– suposaria disposar d’una flota al mar Aràbic. Aleshores, per controlar el flux d’espècies i escanyar les arques del sultà del Caire, a fi de reconquerir Jerusalem. Avui, per controlar el flux de petroli. També és vigent la seva insinuació d’una aliança estratègica amb els hindús davant dels musulmans. Segons ell, els hindús esperaven amb candeletes “l’arribada dels llatins, que hem de dominar el món” segons les seves profecies. I en la pràctica, la intervenció europea seria decisiva perquè la major part de l’Índia s’alliberés del jou musulmà, sis-cents anys més tard.
 
Quina és la diferència amb la crònica de Marco Polo?
Jordà fantasieja menys pel que fa a l’Índia. Les seves Meravelles descrites tenen menys valor mercantil –encara que també abunden les dades sobre espècies i pedres precioses– però més valor antropològic. Tot i que hi ha algunes coincidències que indiquen que fra Jordà havia llegit el Llibre de les Meravelles. En comparació amb l’Itinerari del frare Odoric de Pordenone, amb qui devia coincidir, hi surt guanyant. Aquest Itinerari, per cert, seria llibre de capçalera unes dècades després del rei d’Aragó Joan el Caçador, l’amador de la gentilesa, el que va encarregar als jueus Cresques el famós Atles Català, que reprodueix l’error de Jordà de Catalunya d’anomenar Jana a Java. Tot plegat recorda que el somni de les Índies, com és lògic des d’un punt de vista geogràfic, comercial i històric, va ser primer un somni català (a més de venecià i genovès) per bé que finalment el materialitzessin castellans i portuguesos.
 
Com és l’Índia que descriu? “En veritat, tot un altre món”, en paraules seves. Igual que per als hippies, l’Índia és el territori del meravellós, que a Europa el cristianisme havia eliminat en benefici del miraculós. L’interessant és que moltes de les coses que a ell l’impacten fa set-cents anys són coses que encara existeixen i sobre les quals encara he d’escriure. Des de la sacralitat de les vaques o l’existència de pàries, al vegetarianisme o els rituals hindús. M’alegro per això d’estalviar-me els satis, que ell encara va presenciar “moltes vegades”, és a dir, les vídues que es feien cremar a la pira del marit difunt. 
 
Jordanus és un cristià que va a Orient a evangelitzar la població.
La missió de Jordà s’enquadra en la reacció de la cristiandat llatina a la caiguda de sant Joan d’Acre el 1291. Per última vegada, hi ha esperit de croada, amb Ramon Llull com a un dels inspiradors intel·lectuals, amb un paper principal per a la Corona d’Aragó, encara que deixant més espai a França a mesura que passa el temps i, sobretot, després del trasllat del papat a Avinyó i de la dissolució dels templers. Es temptejava una aliança amb la rereguarda de l’islam, que incloïa els armenis, els tàrtars religiosament indecisos, potser els indis, nestorians o no… Els missioners eren i són excel·lents informadors geopolítics. Fins i tot el mític regne del Preste Joan, com una tribu perduda de cristians, ocupa aquest paper de potencial aliat. I Jordà simpatitza amb els hindús que han estat subjugats pels musulmans, cosa que li trenca el cor, i informa de les possibilitats d’evangelització.
 
La seva procedència no està clara. Per què defensa la seva catalanitat?
No hi ha res establert, excepte que el francès, amb tota seguretat, no era la seva llengua. De fet, els primers que se’l van apropiar van ser els portuguesos i fins i tot figura en una summa biogràfica d’autors hispànics en qualsevol llengua del segle XVII, la Bibliotheca Hispana Vetus de Nicolás Antonio. Al mateix segle, un historiador dominicà francès el va fer italià, mentre que un recull de personalitats de l’orde de sant Domènec elaborat a Itàlia el deixava com a català. Finalment, a partir de l’exhumació d’una còpia llatina de la seva crònica, que el fa oriundus de Severaco o de Severato –no està gaire clar–, se l’ha presentat més sovint com a occità de Severac, se suposa que Severac del Castèl. Però aquesta és una localitat molt historiada i aquest suposat fill il·lustre no ha aparegut mai per enlloc, ni abans ni després. Per tant, aquesta hipòtesi no ha pogut ser corroborada per cap altra font, tampoc pels registres dominicans de la província de Tolosa o de França. Així que el més prudent és seguir donant prioritat a les butlles papals, que si no infal·libles, sí que són més fiables, i en elles se l’anomena com a Jordanus Catalani, és a dir, Jordà el català o de Catalunya. En qualsevol cas, he documentat com a mínim un parell d’obres erudites, una de britànica i una d’americana, dels segles XIX i XX, que el continuen definint com a frare català.
 
Personalment, quin és l’aspecte de la crònica que més li ha agradat o sorprès?
Tot, perquè és el primer català que trepitja l’Índia i per tant, és com tenir accés a una mirada adàmica. Abans que ell l’Índia ja havia entrat en la literatura catalana a través de Ramon Llull. L’Índia entra en l’imaginari català des del primer minut de la nostra literatura, perquè el mar navegable que era l’islam ens acostava més a l’Índia que a Finlàndia, posem per cas. El que és meravellós és que l’indret al qual Jordà deu la seva fama, Tana –actualment Thane, al costat de Bombai–, sigui la capital del fenomen casteller indi, dels govindes, segurament per una apropiació hindú del que originalment devien ser processons catòliques culminades amb moixigangues o balls de valencians, com al nostre país entre els segles XVI i XVII, moment en què, encara que sembli mentida, Valls i el rodal de Bombai formen part de la mateixa monarquia.
 
Creu que hi ha altres relats per desempolsegar?
N’estic convençut, però la fixació amb Europa, des del noucentisme, si no d’abans, han estat unes orelleres pel que fa a les prioritats culturals i polítiques catalanes. Un cas de memòria selectiva que ara ens cal revisar. Personatges com Jordà de Catalunya ens serveixen per navegar la globalització amb confiança i no a la defensiva. A més, qualsevol cultura madura i equilibrada necessita un nord i un sud, que és una altra forma de dir un orient i un occident.
 
Punt Avui. Suplement Cultura. 23/01/2015


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici