Memòria històrica > Articles i documents

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia:39) Constitución Cánovas (1876)

Aquest hito ens parla d’un intent, fallit, de posar ordre al sistema polític espanyol.

El 3 de gener de 1874, el cop d’estat del general Pavía -que va entrar a cavall al Congrés de Diputats- va liquidar la República i va posar punt i final a l’anomenat Sexenni Democràtic, que havia començat el 1868 amb la revolta antiborbònica i democràtica coneguda com La Gloriosa.

El cop va donar lloc a la ‘República unitaria’. De fet, un règim dictatorial sota el comandament del general Francisco Serrano (la República de Serrano’). Després de diverses convocatòries a diversos diputats amb simulacres democràtics, el borbònic Antonio Cánovas del Castillo va fer valer la seva tesi que el millor era instaurar una monarquia liberal en la figura de l’hereu d’Isabel II, el futur Alfons XII. D’aquesta manera, es destruïa tot el que s’havia aconseguit des de La Gloriosa i es tiraven per terra les aspiracions democràtiques i igualitàries del poble espanyol.

Així ho explica el García de Cortázar:

“La estabilidad fue la mayor conquista del régimen que Cánovas del Castillo levantó con el patrocinio de Alfonso XII y la ayuda de la Constitución de 1876.”

L’autor demostra una gran perícia literària al suavitzar extraordinàriament tot de fets provocats per l’exèrcit i pels elements reaccionaris de la Villa y Corte per liquidar els avenços polítics i socials que s’havien assolit amb la Revolució de 1868 i la conseqüent Constitució de 1869.

Com veurem, un rei que havia aconseguit la corona d’una forma il·legítima i il·legal va sancionar una constitució retrògrada i reaccionària aprovada, per dir-ho suaument, de manera irregular.

A l’exili, Isabel II havia renunciat, el 25 de juny de 1870, als seus drets dinàstics (ja que no havia abdicat) a favor del seu fill Alfons. Els esdeveniments de Madrid del 1874 donaven moltes esperances als Borbons. L’1 de desembre d’aquell any, Alfons signava, per suggeriment de Cánovas, el Manifest de Sandhurst en què es presentava als espanyols com un príncep catòlic, constitucionalista, liberal, i desitjós de servir la nació espanyola. És clar que no aclaria a quina constitució es referia: si a la que estava en vigor, la de 1869, l’única que hi havia hagut realment democràtica, on s’hi preveia una monarquia parlamentària amb un rei escollit pel parlament; o alguna altra més favorable al monarca que, com veurem, seria el cas.

El 29 de desembre de 1874, va haver-hi un nou cop d’estat, un pronunciamiento en el vocabulari de l’època, en què el general Martínez Campos va nomenar rei d’Espanya Alfons de Borbó saltant-se, així, la llei encara en vigor que atorgava la potestat de nomenar el cap de l’estat exclusivament al parlament espanyol. Els militars tornaven a prescindir de la voluntat d’un poble que havia demostrat, només cinc anys abans, un gran entusiasme en aconseguir desempallegar-se dels Borbons.

Quan el novembre de 1870 les Cortes havien votat qui havia de ser el nou rei , Alfons de Borbó només havia obtingut dos vots. Gairebé quatre anys més tard, les maquinacions dels militars i d’altres elements reaccionaris van acabar capgirant la situació al fer triomfar una opinió absolutament minoritària a l’estat espanyol: que un Borbó tornés a ser el monarca hispànic.

Però ja s’havia perdut la vergonya del tot i Cánovas del Castillo, amb la complicitat d’altres polítics com Práxedes Mateo Sagasta i l’entusiasta col·laboració dels militars, va fer redactar una nova constitució molt reaccionària i que significava un fort retrocés respecte als avenços aconseguits, després de moltes lluites i patiments, amb la Constitució de 1869.

Aquesta nova Constitució va ser redactada i aprovada pel Congreso de los Diputados sorgit de les del 20 de gener de 1876. Els resultats fan un gran tuf de tupinada. D’un total de 391 escons, el partit del borbònic Antonio Cánovas va aconseguir-ne 329 i el del seu còmplice Sagasta, 48. Si bé és normal que els carlins no tinguessin escons (la Tercera Guerra carlina havia començat el 1872 i encara no havia acabat), sorprèn la poca representació dels anomenats ‘demòcrates’ i, encara més, la total desaparició dels republicans, tant els federalistes com els unitaristes. Com per art de màgia, els restauracionistes borbònics, que eren absolutament minoritaris el 1869, passaven a dominar el Congreso amb una majoria absolutament aclaparadora.

La nova constitució canovista establia que la sobirania era compartida entre el rei i les Cortes. Però això era en teoria ja que, a la pràctica, el rei podia vetar lleis, dissoldre les cambres i ostentava el poder executiu, ja que podia nomenar el cap de govern i els ministres. El parlament era bicameral: un congrés escollit pel poble i un senat de designació reial. Ras i curt, una monarquia gairebé absoluta.

Els ajuntaments i les diputacions van passar a estar sota el control directe del govern, perdent així qualsevol mena d’autonomia aconseguida fins llavors. Els drets i els deures del ciutadans van quedar limitats per les lleis ordinàries. Eufemisme que amagava una gran limitació de les llibertats de premsa, reunió i associació. L’estat era confessional i catòlic. Les altres religions eren tolerades, sempre que respectessin a la religió oficial; eina útil per prohibir qualsevol creença massa discrepant.

Un altre retrocés polític va ser la reducció i limitació dels furs bascos i navarresos, ja que es volia, com hem vist, tenir el màxim poder possible centralitzat en el govern de Madrid.

Però el pitjor de tot va ser la instauració d’un sistema caciquil que controlava els vots a cada districte, així com qui es presentava a cada lloc. A Catalunya, encara que sembli increïble, hi havia moltes poblacions, gairebé totes, on el candidat imposat no era ni tan sols català, ni mai hi havia residit o vingut a Catalunya. Cal suposar que a la resta de l’estat això també passava. Així, durant dècades, la gran majoria dels diputats eren madrilenys o residents a Madrid i mai visitaven el territori que en teoria representaven.

I per si això no fos prou, per damunt d’aquest sistema mafiós, hi havia el governador civil de cada província, que s’encarregava d’organitzar les tupinades que calgués per tal que sortís vencedor qui el govern desitjava, darrera l’aparença d’una alternança, de partits absolutament artificial que pretenia simular el sistema britànic.

Aquest esquema només es va començar a trencar a Catalunya amb les eleccions de 1907, quan una coalició de partits catalanistes va obtenir 40 dels 44 diputats possibles. Des d’aleshores, els cacics van perdre el seu poder a Catalunya. Com a conseqüència, el governador civil de Barcelona va ser destituït per haver permès que sortís un resultat tan en desacord amb els desitjos del govern.

Així ho resumeix, encertadament, García de Cortázar:

“La apatía social permitió la manipulación electoral hasta que los nacientes nacionalismos y los marginados del sistema lograron romper el artificio y el régimen se vino abajo.”

En efecte, tota aquesta artificiosa ficció de llibertat no podia aguantar gaire temps. Un règim així organitzat no tenia cap mena de capacitat de reacció davant dels nous reptes de l’època: els moviments obrers o a l’anhel d’autogovern de Catalunya.

Tot plegat, acabaria amb una nova fugida del rei, en aquest cas el nét d’Isabel II, Alfons XIII, una guerra cruenta que va deixar el país arrasat i unes dictadures feixistes de gairebé 50 anys de durada.

Carles Camp

28/04/2015

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia:39) Constitución Cánovas (1876)

Política de cookies