GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 40) Primera piedra de la Sagrada Familia (1882) (1)

Carles Camp. ABC-50 hitos de nuestra historia: 40) Primera piedra de la Sagrada Familia (1882) (1)


En aquest capítol García de Cortázar ens parla d’una fita que fa referència a Barcelona, sense esmentar-la. És de suposar que se n’adona que cal fer referència a alguna fet català destacat, però sense esmentar a Catalunya ni a la seva capital.
 
Comença així García de Cortázar:
 
“Una catedral nunca es la obra de la generación que la inicia”, respondía Gaudí a quien le preguntava por el final de la Catedral de la Sagrada Familia.
 
Es refereix, així, a l’inici i la posterior continuació d’una de les poques basíliques, almenys a Europa, iniciades en el segle XIX. D’entrada, ja s’equivoca en qualificar-la com a catedral, terme reservat a aquelles esglésies on hi té la seu un bisbe, i aquest no és el cas. De fet, fins que no ha estat convertida en basílica la denominació correcta era la de Temple Expiatori de la Sagrada Família’.
 
I, com veiem, obvia detalls com el fet que Gaudí era català o que la Sagrada Família és a Barcelona, segurament perquè suposa que el lector ja ho ha de saber i no perquè li costi fer servir paraules com “Catalunya” o “català”. Tampoc creu interessant informar el lector que aquestes paraules de Gaudí devien ser pronunciades en català, ja que mai usava el castellà. Un cop, amb uns setanta anys d’edat, va rebre una forta bufetada d’un policia espanyol perquè es negava respondre en castellà a les seves preguntes. Aquest és un fet que s’hauria d’explicar a tos els visitants, propis i forans, del temple de la Sagrada Família i altres obres d’aquest arquitecte.
 
I conclou:
 
“El tiempo le dio la razóna él y a su fe. El majestuosos suelo de piedra del último gran constructor sigue adelante y asombra al mundo.”
 
En efecte, la Catalunya del seu temps es va veure capacitada per endegar una obra de colossals dimensions i acabar-la a través dels segles, una obra única i admirada arreu per la genialitat del seu disseny.
 
Vint anys després del començament de la construcció del temple, el 1902, l’organització empresarial barcelonina Fomento del Trabajo Nacional va encarregar al seu secretari general, Guillem Graell, l’elaboració d’un informe sobre les relacions de Catalunya amb l’Estat espanyol. El resultat va dur per títol de La cuestión catalana. És una obra que hauria de ser d’obligada lectura per a tots els catalans. S’hi repassen els problemes que ofegaven i oprimien l’economia de Catalunya i el seu desenvolupament social, als quals caldria afegir-hi la constant i obsessiva persecució de la llengua catalana. Malgrat això
el llibre acaba amb un estrany i servil Viva España!, aclamació que contrasta absolutament amb el que l’autor descriu. Sens dubte, Graell, com alguns catalans encara ara, devia creure en què la relació entre Espanya i Catalunya es podia arreglar d’alguna manera.
Repassem els problemes que recull La cuestión catalana:
 
1. La pervivència del dèficit fiscal
 
Graell va calcular el dèficit fiscal de Catalunya en aquells temps i el va xifrar en més de 131 milions de pessetes per any, una quantitat desorbitada. Evidentment, aquesta no era una xifra aïllada, sinó que l’extrapolava sense massa variacions cada any al llarg de tot el segle XIX fins on ell va poder obtenir les dades. L’espoli fiscal ja era vergonyós i insostenible, com ara.
 
2. La manca d’inversions públiques
 
Comparades amb la resta de l’Estat, les inversions en camins, carreteres i ferrocarrils i les despeses per al seu manteniment eren totalment insuficients quan no eren nul·les a gran part de Catalunya. La major part del territori estava aïllat de la resta i, pel que explica, era millor en els temps de l’imperi romà que el 1900. Els perjudicis econòmics que això provocava eren incalculables, especialment a les comarques que estaven lluny dels grans (i escassos) eixos de comunicació. Tot i això, el 1900, l’estat es va gastar 100 milions de pessetes per dur aigua a Madrid i omplir de carreteres, camins i ferrocarrils àmplies zones molt menys necessitades. Res no ha canviat.
 
3. El fet de pagar més impostos que la resta de l’Estat
 
Si Catalunya volia tenir i mantenir carreteres i camins, se’ls havia de pagar ella mateixa. El govern d’Espanya deia de forma explícita que, a Catalunya, no les pagaria, que hauria de trobar el finançament pels seus propis mitjans. Així de clars havien estat alguns ministres espanyols del ram. Ajuntaments i diputacions creaven impostos nous anomenats arbitris, una mena d’IVA del moment, que carregaven sobre diverses mercaderies: cereals, farina, carn, cacau, sucre, aus, material de construcció o correu postal i recàrrecs sobre la contribució territorial: un total de 5.775.000 rals que els catalans havien de pagar de més. Així, a l’espoli fiscal, calia sumar aquests recàrrecs en els productes de consum i l’endeutament de les administracions locals i provincials catalanes. Val a dir, a més, que qualsevol innovació a la xarxa viària catalana necessitava l’aprovació del capità general de Catalunya. Catalunya era (i és) territori ocupat, i calia vigilar que no es desenvolupés excessivament per evitar-ne la revolta.
 
4. La negació de les evidències anteriors
 
Les autoritats governamentals espanyoles d’aquells temps també tenien la barra de negar aquestes injustícies i aquest espoli, amagant dades o tergiversant-les. Guillem Graell va suar tinta i va haver de fer servir tota la seva xarxa de contactes a Madrid per aconseguir les dades davant l’opacitat i la negligència de l’administració pública espanyola
 
5. Un nombre excessiu d’inspeccions d’Hisenda a Catalunya, en una proporció molt exagerada respecte a la resta de l’Estat
 
Un cop acabades les guerres colonials de la pitjor manera, l’Estat va quedar en una delicada situació econòmica, ja que s’havien de pagar els interessos i tornar el principal dels bons de guerra emesos, els principals beneficiaris dels quals eren la família reial i les elits castellanes. D’una banda, es van crear una sèrie d’impostos fets a mida perquè els pagués només Catalunya, fet que provocaria amb el tancament de caixes del 1899. I de l’altra, es va iniciar una massiva campanya d’inspeccions d’Hisenda, la major part absolutament arbitràries, a part del fet que les que eren menors de 500 pessetes no tenien dret a cap mena de recurs judicial.
 
El nombre d’inspeccions realitzades en aquesta campanya a tot l’estat va ser de 240.000, de les quals 18.000 van correspondre a la província de Lleida. És a dir, el 7’5 % de les inspeccions es van fer al 1’51 % de la població, cinc vegades més que la mitjana. Si aquesta s’extrapola a tota Catalunya, això voldria dir que, amb el 10’5 % de la població, es van rebre cap el 50 % de les inspeccions, és a dir, el quíntuple del que tocava per població. Actualment, rebem també la meitat de les inspeccions d’Hisenda de tot l’estat amb el 16 % de la població, “només” més del triple del que ens correspondria per població. Res no ha canviat.
 
6. L’existència de xarxes de corrupció massiva al voltant dels centres de poder i els partits
 
L’autor també denuncia l’existència, tolerada i fomentada pels partits del moment, de sistemes organitzats de corrupció destinats a premiar a la gent fidel a cada partit, col·laboradors i gent propera amb sous i prebendes absolutament injustificables, especialment al voltant de les diputacions. Posa el cas, per exemple, de la desamortització dels béns municipals que, igual que la desamortització de l’Església feta unes dècades abans, només va beneficiar l’oligarquia propera al poder madrileny, tot i deixant sense recursos i sense fonts d’ingressos els ajuntaments (transports públics, subministraments, etc.), fet insòlit a l’Europa de l’època.


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici