GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. ABC-47 Hitos de nuestra historia: 47) Guerra Civil (1936)

Carles Camp. ABC-47 Hitos de nuestra historia: 47) Guerra Civil (1936)


Seguim amb el repàs dels articles que amb el títol ABC 50 hitos destacables de nuestra historia va publicar l’historiador Fernando García de Cortázar el 21 d’octubre del 2012. En aquest cas el dedicat a l’anomenada Guerra Civil espanyola (1936-1939).
 
D’entrada, cal remarcar que, per als catalans, aquesta denominació és incorrecta. La generació que la va patir i que ja va desapareixent l’anomenava Guerra d’Espanya. Des de l’estat espanyol, amb la col·laboració dels mitjans de comunicació, dels historiadors oficials i dels intel·lectuals espanyols s’ha anat imposant el nom impropi de ‘Guerra Civil’ per designar aquell conflicte. D’aquesta manera, dient que va ser culpa de tots, volen diluir-ne la responsabilitat i desnaturalitzar les seves causes i les seves conseqüències. L’excusa per a aquesta manipulació és dir que hi havia catalans i espanyols a ambdós bàndols. Però, amb aquest criteri, hauríem de dir que les guerres d’independència de Cuba també van ser guerres civils, ja que sempre van haver-hi cubans i espanyols a ambdós bàndols. I el mateix podríem dir de la resta de guerres d’ independència de les diverses nacions hispanoamericanes.
 
García de Cortázar ho explica de la següent manera:
 
“Desde la primavera de 1934, la deriva revolucionaria de la izquierda y la represión de la revolución de Asturias ensayan un lienzo que cobra dimensión aterradora con la Guerra Civil.”
 
Aquesta és la cínica explicació que els historiadors a sou dels vencedors d’aquella guerra o que en són ideològicament propers donen d’aquell conflicte: les esquerres feien plantejaments tan revolucionaris i tan extremistes que van crear un clima i unes tensions socials tan greus que van fer inevitable una guerra que posés pau en aquell desgavell. És a dir, que van caldre uns 900.000 morts, més de 200.000 exiliats i una destrucció i uns patiments inimaginables a la població per a portar la pau social a l’estat espanyol. No calen comentaris.
 
El que realment va passar és que certs estaments socials i les forces reaccionàries i feixistes veien perillar el seu status quo. Van actuar i van promoure i endegar un cop d’estat en forma de revolta militar per liquidar així la democràcia i aconseguir, al preu que fos, continuar mantenint els seus privilegis. Si calia destruir el país i que hi haguessin centenars de milers de morts i exiliats no els era cap problema.
 
L’entrada en vigor de la llei del divorci, el previsible desenvolupament de diversos estatuts d’autonomia i el fet de l’evidència que Catalunya, i potser altres nacions hispàniques, no es conformaven amb això i aspiraven a crear els seus estats propis va fer intervenir les forces reaccionàries (España se rompe!) amb tota la violència possible i necessària per complir el seu sinistre objectiu.
 
Continuem amb la visió de l’historiador nacionalista espanyol:
 
“Toda nuestra geografía fue cementerio agrandado además por las potencias extranjeras a punto de entrar en conflicto mundial.”
 
De nou, García de Cortázar es torna a burlar del lector, ja que deixa entendre que totes les potències que van participar en la Segona Guerra Mundial van intervenir també en la Guerra d’Espanya, la qual cosa és mentida. Les úniques potències que van intervenir a la guerra espanyola van ser l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Itàlia va enviar 50.000 soldats a ajudar als feixistes espanyols, i Alemanya hi va enviar 5.000 soldats i aviadors.
 
El principal suport va ser de subministrament, sobretot armament d’artilleria i especialment d’aviació. Aviació de guerra que es va fer servir de forma gairebé exclusiva per assassinar i atacar a la indefensa població civil, inclosos els atacs de les columnes de refugiats que al gener i febrer de 1939 fugien cap a l’exili. L’ajuda de les marines alemanya i italiana va ser vital per a dur a temps cap a la península els soldats i armament necessaris per impedir que l’exèrcit lleial a la República pogués reaccionar a temps.
 
Les potències democràtiques europees, bàsicament França i Gran Bretanya, es van arronsar davant dels feixistes, amb la mateixa covardia que havien tingut amb les invasions alemanyes a Àustria i Txecoslovàquia i d’Itàlia a Etiòpia. Es van desentendre de la democràcia espanyola i van declarar la seva neutralitat deixant-la a la seva sort davant de Hitler i Mussolini, en contra de part de la seva opinió pública.
 
De França, Gran Bretanya, dels Estats Units i d’altres països van venir desenes de milers de voluntaris per donar suport al govern de la República, les conegudes com a Brigades Internacionals, posant en risc la seva vida per lluitar contra el feixisme i a favor de la llibertat i de la democràcia. El seu esforç i sacrifici, però, va ser endebades, ja que no van poder contrarestar les aviacions alemanya i italiana, la maquinària de guerra aportada per aquests règims feixistes i les forces de xoc formades per mercenaris marroquins que, enganyats, Franco feia servir com a carn de canó.
 
El nom de Guerra d’Espanya, que és el nom que els catalans hem de donar a aquesta guerra ve perquè, de fet, va ser una guerra contra Catalunya.
 
És totalment cert que, a altres zones de l’estat, també va haver-hi diversos col·lectius que també van ser víctimes del fanatisme feixista: anarquistes, sindicalistes, socialistes, republicans, maçons, demòcrates i d’altres grups ideològics que el règim franquista considerava enemics, que van ser reprimits a base de tortures, presons i assassinats. Per aquesta raó la malaltissa ment dels feixistes va fer que el seu exèrcit s’autoanomenés Ejército de Liberación.
 
Però quan van entrar en territori català, el van canviar pel de Ejército de Ocupación. Cal agrair una tal mostra de sinceritat a l’hora de manifestar les seves veritables intencions: a Catalunya, no venien a combatre i a destruir els col·lectius enemics esmentats, sinó que venien a envair i ocupar militarment Catalunya, igual que el 1714. Així ho va manifestar públicament un dels esbirros de Franco, Queipo de Llano: “echaremos los catalanes al mar”. No als rojos catalans, no als separatistes o nacionalistes catalans, sinó a tots els catalans, en una guerra que ells consideraven d’invasió i d’extermini de la nació catalana i de tots els catalans, fos quina fos la seva ideologia.
 
Fins al punt que si Hitler hagués guanyat la guerra, Franco tenia previst deportar tota la població catalana i enviar-la a Algèria i acabar així, per sempre més, el problema catalán.
 
Quan l’exèrcit va fer el seu cop d’estat el 18 de juliol de 1936, va ser derrotat a diferents llocs, un d’ells a Catalunya. La República va aconseguir parar-hi el cop, en una violenta batalla que va tenir Barcelona com a principal escenari. Per a ajudar a assolir aquest objectiu es va armar els activistes del sindicat anarquista CNT-FAI. Ara bé, un cop sufocada la revolta, es van negar a retornar les armes i, el 19 de juliol de 1936, van començar a fer la seva pròpia revolució. Així, van ser covardament assassinats milers de clergues, capellans, frares i monges, i moltes persones pel fet de ser empresaris, catòlics practicants, gent considerada ‘de dretes’ o ‘reaccionaris’. Catalunya va patir, a banda, la destrucció d’esglésies, de nombrós art religiós i d’arxius de tota mena, eclesiàstics i seculars, fent un mal irreparable al país. Es van posar en marxa les terribles checas, cases de tortura de disseny estalinista on molts catalans, irònicament bastants d’ells comunistes dissidents, van rebre terribles maltractaments. Hi ha qui diu que el 19 de juliol de 1936 va ser el dia en què Catalunya va perdre la guerra, ja que això va donar una terrible mala imatge de la República. I a Catalunya, molta gent de nivell que no va ser assassinada va haver de fugir, afeblint la capacitat de victòria del govern legítim.
 
Quan la Generalitat i el president Companys van poder posar ordre a aquest caos ja s’havia fet tard, i el mal irreparable ja estava fet. D’altra banda hi ha altres opinions que diuen que, sense l’ajut dels milicians de la CNT-FAI, el cop d’estat hauria triomfat a Catalunya i les conseqüències encara haurien estat pitjor. El debat està obert i possiblement mai hi haurà una conclusió definitiva sobre aquest tema.
 
D’altra banda, malgrat la situació tan greu que es vivia, la mentalitat anticatalana multisecular de l’estat espanyol va continuar funcionant instal·lada al govern de la República. Així doncs grups d’esquerres anticatalanistes violents van intentar un cop d’estat contra el govern de la Generalitat durant el maig de 1937 , amb la presa de diversos edificis estratègics de la ciutat de Barcelona. Les forces lleials a la Generalitat començaven a controlar la situació quan van aparèixer, de sobte i sense que ningú ho hagués demanat, un fort contingent de guàrdies d’assalt enviats pel govern de la república espanyola per ‘ajudar a controlar’ la situació, quan no calia, perquè ja estava controlada. Aquest desembarcament militar va suposar la intervenció de la Generalitat pel govern de la República Espanyola.
 
A mesura que els feixistes anaven obtenint èxits militars i es veia venir que aviat començaria la invasió de Catalunya, es van endegar diferents accions diplomàtiques, fent servir el govern de la Gran Bretanya com a mitjancer, amb l’objectiu que Catalunya signés un tractat de pau amb l’exèrcit espanyol rebel i posar fi al conflicte, almenys a Catalunya, que conservaria un règim republicà dirigit per la Generalitat.
 
En assabentar-se d’aquests moviments, el govern de la República, en lloc de veure-hi una possible via de salvació que es podria anar estenent a altres territoris de l’estat, va esclatar d’indignació. El seu president, Juan Negrín, afiliat al PSOE, ens va etzibar, amb l’acostumat amor i respecte dels espanyols cap a Catalunya, que preferia veure Catalunya i tota Espanya sota el jou feixista i Barcelona arrasada i destruïda abans que una Catalunya democràtica i republicana però independent. El líder feixista Calvo Sotelo havia dit que Espanya havia de ser antes roja que rota, o sigui, que preferia un govern comunista en una Espanya unificada abans que una sense esquerres però amb Catalunya independent. Són les dues cares d’una mateixa moneda.
 
La maquinària de guerra i l’aviació de Hitler i Mussolini i les tropes de xoc marroquines van aconseguir la victòria del invicto ejército español, que guanya guerres quan té ajuda d’alguna potència. L’1 d’abril de 1939 va acabar la guerra, amb la incontestable victòria feixista. Començaven llargues i tenebroses dècades de pèrdua de llibertats, endarreriment econòmic i social, especialment a Catalunya on, a més, va continuar la persecució del nostre idioma i de la nostra cultura.
 
 
Carles Camp
14/07/2015


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici