GOOGLE TRANSLATE        Benvingut      Bienvenido   English  Welcome     Bienvenue     Willkommen     Bem-vindo     عربي     中文     日本語  
Inicio  
Si vols rebre el nostre Butlletí setmanal
Fes-te soci Col•labora amb la Fundació
Fundació: info@histocat.cat
EMAIL : Inicio
CLAU:  
  RSS   |   PUBLICITAT   |  CARRET DE LA COMPRA   |   COMANDES
Inicio
Portada          La Fundació          Enllaços          Serveis          Botiga Histocat          Club Histocat

Les investigacions
Art català
Descoberta catalana d'Amèrica
Els Àustries i Catalunya
Filosofia de la nació
Ibers. Fonament nacional
Memòria històrica

Articles i documents

Autors
1714
Canàries i Catalunya
Cap a la independència de Catalunya
Catalunya medieval
El franquisme avui
Els ibers i la Corona d'Aragó avui
Emblecat
Espanya contra l'estat i el regne de Catalunya
Etimologia de la paraula "Catalunya"
Heràldica catalana a Espanya i el món
Independències americanes
Palestra
Segle d'Or
1808

Seccions especials

Actualitat
Editorials
Qui és...?
Sabies que...?
Recomanacions
Club Histocat
Registra't

Edicions FEHC

Seleccions Histocat




  usuaris conectats ara mateix

Ruta El Laberint d'Horta. 16.09.12
Fruit de la col·laboració amb l'associació Emblecat, la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya us ofereix una ruta cultural pel Laberint d'Horta de...


COMPARTIR
Carles Camp. Espanya sí que paga els traïdors: el cas dels bancs bascos Bilbao i Vizcaya.

Carles Camp. Espanya sí que paga els traïdors: el cas dels bancs bascos Bilbao i Vizcaya.


Els bascos es caracteritzen per ser o uns grans defensors de la seva nació i de les seves llibertats o tot el contrari, ser uns magnífics i destacats nacionalistes espanyols i ser uns grans defensors de la nació espanyola i de la seva supremacia sobre les altres nacions ibèriques.
 
Totes les aparences donen a entendre que els directius dels dos bancs bascos, el Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya, des de sempre, havien format i formen part d’aquest segon grup. És a dir, que han actuat i actuen com a bancs espanyols, i no com a bancs bascos.
 
L’assalt a Catalunya dels bancs bascos amb el suport de l’estat espanyol ja ve de lluny.
 
A primeries de la dècada del 1980, hi havia a Catalunya un grup bancari molt potent, Banca Catalana. En efecte, el 1981 era el desè grup bancari espanyol i el primer grup bancari català, amb uns dipòsits de 262.226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5.256 empleats. Mantenia posicions de control sobre el Banc d’Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions i tenia delegacions a Londres, París i Mèxic, després d’haver absorbit el Banc de Girona, el 1975, i el Banc Industrial del Mediterrani, que passaven per greus dificultats. Van ser absorcions no desitjades, fetes no per voluntat pròpia sinó a “petició” del Banco de España, i que van debilitar l’entitat. S’anava preparant el terreny.
 
El 1982, Banca Catalana, com tot el sistema bancari espanyol,  estava malament. El Banco de Santander, per exemple, no estava millor. Però Banca Catalana estava dirigida per Jordi Pujol, l’únic líder polític en tot l’estat que derrotava al PSOE i altres persones molt implicades o involucrades en el món catalanista. Aquest partit va usar el seu pamflet publicitari ( EL PAÍS ) per anunciar la falsa notícia de la suspensió de pagaments de Banca Catalana. El pànic generat va provocar la retirada del 38 % dels dipòsits, fet que ni el banc més sòlid del món aguantaria, ni llavors ni ara. El Banco de España va agafar ràpidament el control del banc que s’havia fet arruïnar i el va regalar al Banco de Vizcaya. Gràcies a aquesta operació mafiosa el banc basc nacionalista espanyol va eixamplar molt la seva quota de mercat sense gaire cost, especialment a Catalunya.
 
A finals de la dècada del 1980, els bancs espanyols van començar a fusionar-se. El 1988, es van fusionar el Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya. Al nou banc li hauria escaigut un nom com Banco del País Vasco o similar. Doncs no, li van posar l’anodí nom de Banco de Bilbao y Vizcaya o BBV.
 
El 1991, el govern de Felipe González fusiona tots els bancs públics espanyols en un sol banc, anomenat Argentaria. Entre 1993 i 1998, es va procedir a la seva privatització. En temps del govern de José María Aznar, el 1999, el BBV es va fusionar amb Argentaria, i en va sorgir el BBVA. La nova entitat tenia dos copresidents, Emilio Ybarra, antic president de BBV, i Francisco González, militant del PSOE i antic president d’Argentaria, encara que, a la pràctica, aquest va ser l’únic president efectiu de l’entitat, fins a la seva jubilació. Sorprèn molt com José María Aznar no va posar cap problema a posar com a màxim dirigent de facto de la nova poderosa i influent entitat a un conegut i destacat home del partit rival, el PSOE. Sense dubtar en cap moment de la categoria i del nivell, tant personal com professional, de Francisco González, potser va ser la manera de premiar aquest darrer partit el fet d’haver destruït el primer banc de Catalunya que, a més, estava dirigit per nacionalistes catalans. Costa molt de creure que, entre els directius que venien dels bancs de Bilbao i Vizcaya, tinguts com els millor de l’estat, no n’hi hagués cap de capacitat per ocupar aquest càrrec
 
Argentaria no tenia un futur gaire clar. Incorporar-lo al grup BBV va significar salvar una complicada situació del sector bancari espanyol. El nou grup, batejat també amb grans dosis d’imaginació amb l’anodí nom Banco de Bilbao Vizcaya Argentaria o BBVA, va mantenir la seu social on la tenia el BBV, a Bilbao. Tot té un límit.
 
Ara bé, la seu efectiva de les operacions i dels negocis de la nova entitat es va instal·lar a Madrid. D’aquesta manera, el BBVA ajudava significativament a impulsar la Villa y Corte com a centre financer. A Madrid, una ciutat feble econòmicament però poderosa políticament, aquest múscul bancari li va anar molt bé i, de retruc, va significar un gran reforç al nacionalisme espanyol, necessitat de mostrar alguna mena de força que no fos la simple força bruta que, des de feia segles era i és, la única que pot exhibir. Encara que, a nivell mundial, la potència financera de Madrid s’acosta al zero, aquests gestos -salvar Argentaria i potenciar Madrid-, d’aquells bascos tan espanyols bé prou mereixia un premi. Era qüestió d’esperar el moment, d’esperar l’ocasió.
 
La dècada següent, el sistema bancari català estava dominat per entitats catalanes. El Banc de Sabadell i les caixes, sobretot la de Pensions i la de Catalunya, dominaven clarament el mercat català pel que fa a les pimes i a particulars. Les altres caixes, Manresa, Manlleu, Terrassa, Sabadell, Girona, Penedès, Laietana i Tarragona, tenien forta implantació a les seves comarques respectives, les més poblades, riques i industrialitzades de Catalunya. La banca amb seu a Madrid o a Bilbao, incloent-hi el regal de Banca Catalana, no arribava a la quarta part del mercat. Els centres decisors del negoci financer català eren a Catalunya, i a Catalunya pagaven els seus impostos. Això era absolutament intolerable per a l’estat espanyol. Ja ho vam explicar en el seu moment
 
 
També ho resumeix molt bé Ferran Falcó, en el seu article del 17 de setembre de 2013 [1]:
 
“errors de gestió a banda, que més enllà d’una excessiva exposició al sector immobiliari i d’un millorable control dels riscos per part dels equips directius, la desaparició de les caixes d’estalvi petites per la seva obligada fusió podria haver format part d’una estratègia de desmantellament d’unes entitats que per a la banca espanyola constituïen, sense cap mena de dubte, una dura competència al mercat català, i en el cas d’algunes entitats també a l’espanyol.
 
És a dir: aquesta banca, la gran banca espanyola, tenia 10 caixes que li limitaven la quota de mercat a Catalunya, on hi ha el 25% del PIB industrial espanyol. Molestaven, també perquè, a més a més, algunes gosaven expandir-se fora del territori català. Especialment “molestes” eren les dues grans (Caixa de Catalunya i La Caixa) i, per tant, calia fer alguna cosa per debilitar-les i, per què no, eliminar-les.
 
Una manera de fer-les desaparèixer era obligar-les a fusionar-se, argumentant que la fusió era clau per a la seva supervivència. Així, van quedar 3 caixes importants -La Caixa (La Caixa+Caixa Girona), Catalunya Caixa (Caixa Catalunya+Caixa Tarragona+Caixa Manresa), i Unnim (Caixa Terrassa+Caixa Sabadell+Caixa Manlleu).
 
Aconseguit aquest escenari, la banca espanyola ja havia guanyat alguna cosa. Tenia 7 marques competidores menys a Catalunya i menys oficines a disposició del públic perquè les fusions comportaven tancament d’oficines.
 
I el que és més important, com que hi havia crisi econòmica, unes caixes contaminaven les altres quan s’unien, amb la qual cosa al final el conjunt del model català acabava patint una malaltia sistèmica que feia necessària la seva bancarització.
 
En aquells moments, entre l’any 2010 i el 2012, una de les tres grans caixes que queden resultants de les fusions, La Caixa, es converteix en un banc privat convencional, CaixaBank, mentre que les altres dues, Catalunya Caixa i Unim Caixa, es converteixen en bancs (Catalunya Banc i Unnim Banc) que acaben intervinguts per l’Estat amb recursos públics i posats a la venda. Un d’ells, Unnim Banc, serà per a un gran banc espanyol, el BBVA, al preu d’1 euro. L’altre, Catalunya Banc, encara no té comprador.
 
Resultat: s’han deconstruit les caixes catalanes, aconseguint que desaparegui un model tot fent que 10 caixes (La Caixa, Catalunya, Tarragona, Girona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Manlleu, Laietana, Penedès) es bancaritzin en 3 grans unitats, una de les quals és competitiva, l’altra és ja propietat d’un banc espanyol, i l’altra encara ho és de l’Estat i amb un ERO obert.”
 
La crisi financera endegada el 2008 havia fet molt mal al sistema bancari. És curiós però, o no ho és gens, que a les caixes se’ls exigís unes ràtios de solvència significativament més rigoroses i difícils de complir que als bancs. Només Caixa de Pensions les va poder complir.
 
Aquesta es va quedar amb Caixa Girona i el Banc de Sabadell es va quedar amb Caixa Laietana. La resta han anat a parar en mans dels bancs bascos.
 
El BBVA, després d’haver-se quedat Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu per 1 euro, es va quedar, per 1.187 milions, ajustat després a 1.165, el grup que era de l’estat després d’una ‘subhasta’, amb la qual cosa s’han quedat la quota de mercat de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa, amb uns actius d’uns 20.000 milions d’euros, sanejats amb els nostres impostos, amb un cost de prop de 13 mil milions d’euros.
 
D’aquesta manera, i sense esforçar-s’hi gaire, els bancs bascos han passat de ser uns d’entre molts, amb quotes de mercat poc significatives, a dominar el 23 % del mercat català. Pas malament.
 
El resultat ha estat, doncs, que Caixa Catalunya, Caixa Tarragona, Caixa Manresa, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Manlleu ara paguen els seus impostos al País Basc via BBVA i tenen la seva seu operativa a Madrid per la mateixa via.
 
Magnífica jugada. L’estat, amb la col·laboració del Banc d’Espanya i altres còmplices ha destruït el sistema de caixes català, el sistema financer català ha rebut un mal irreversible. Fa tot l’efecte que la raó per la qual els bancs bascos s’hagin quedat amb la major part del botí sigui el premi pels seus favors a l’estat espanyol.
 
Les recents [desembre 2016] depriments, servils i arrossegades paraules de l’indigne lehendakari Urkullu renunciant a fer res per a la independència del País Basc i aliant-se amb el PSOE per formar govern potser podrien formar part del preu pagat per l’augment de recaptació de la hisenda basca.
 
Sí, en efecte, Madrid paga als traïdors.
 
 
Carles Camp
22/12/2016


11 de Maig de 1258
Tractat de Corbeil
 dies d'ocupació francesa.

7 de novembre de 1659
Tractat dels Pirineus
 dies d'ocupació francesa.

11 de setembre de 1714
Capitulació de Barcelona
 dies d'ocupació espanyola.
 
Inici