Memòria històrica > Articles i documents

Els jueus catalans

El dia 14 de març, Salvador García-Arbós va publicar un interessant article a la revista Presència (que es distribueix amb els diari El Punt i AVUI) amb el títol "Els jueus catalans. Ni tenien el nas de ganxo, ni van viure a Sefarad".

Salvador García-Arbós va escriure aquest article a propòsit del llibre Història de la Catalunya jueva. Vida i mort de les comunitats jueves de la Catalunya medieval dels historiadors Sílvia Planas i Manuel Forcano (Editorial Àmbit i Ajuntament de Girona).

Paral·lelament a la publicació d'aquest treball, dimarts 1 de desembre, a les 19:00 hores, a l’Àmbit Cultural d’El Corte Inglés (Portal de l’Àngel) es presentarà el llibre Els jueus catalans (PPU, 2009), de la professora del Departament de Filologia Semítica Maria Josep Estanyol. Presentarà l’acte la secretària general de la Federació de Comunitats Jueves d’Espanya Dalia Levinsohn. El llibre es proposa cobrir un buit historiogràfic sobre els personatges, banquers, metges, científics, filòsofs i poetes jueus que van conformar l’elit intel·lectual i política dels comtes i reis catalans fins a l’expulsió el 1492.

Els jueus constituïen una minoria ètnica que va estar al centre del desenvolupament de la política, l’economia, la societat, la ciència i les lletres catalanes durant tota l’edat mitjana. Aquest llibre és el primer que posa nom i cognoms a aquestes persones concretes que van ser la mà dreta de comtes i reis. Els jueus habitaven aquests territoris ja des de l’època romana i van esdevenir una part molt significativa en la formació del país durant l’alta edat mitjana, aportació que —en opinió de la professora Estanyol— ha estat força menystinguda fins avui.

La professora Estanyol, amb aquesta obra, trenca alguns tòpics historiogràfics i aporta algunes evidències sorprenents, com ara la que fa referència al mite de Sepharad. «Sepharad era el nom amb què els jueus que vivien sota dominació musulmana designaven Al-Andalus, explica Estanyol. Més tard, quan Castella conquereix Al-Andalus, aquesta denominació s’aplica a tots els territoris de la corona castellana. Els jueus catalans mai no van anomenar Sepharad els seus territoris d’origen. Ells eren súbdits de Catalunya, o dels regnes d’Aragó, València o Mallorca». En aquest sentit, la professora Estanyol precisa que la denominació Corona d’Aragó també és incorrecta històricament: «És una invenció de la historiografia espanyola del segle xviii. Existia el Regne d’Aragó i els regnes catalans, res més», afirma categòricament. «De la mateixa manera, la denominació Arxiu de la Corona d’Aragó és incorrecta; el seu nom original és Arxiu Reial de Barcelona».

«Després de l’expulsió —continua la professora Estanyol— els jueus provinents de la Península van fundar comunitats separades per llengua i cultura. Els que parlaven català van crear comunitats pròpies, sense barrejar-se amb les comunitats que parlaven castellà». Hi va haver comunitats de jueus catalans a Salònica, Constantinoble, Roma, etc.

Sobre les supervivències, Estanyol opina que hi ha restes de català en el sefardita, i en l’aspecte arqueològic posa com a exemple la Piazza delle cinque scole (no scuole, com seria correcte en italià), al call de Roma. Escola era el mot amb què els jueus catalans anomenaven la sinagoga. Precisament els banquers jueus catalans de Roma van donar suport financer als papes durant el segle xvi i van poder gaudir-ne de la protecció davant els sovintejats pogroms.

Maria Josep Estanyol i Fuentes (Barcelona, 1950) és llicenciada en Arqueologia del Pròxim Orient i doctora en Filologia Semítica per la UB. S’ha especialitzat en filologia i arqueologia fenícia i en història i cultura del poble jueu, matèries que imparteix des del 1974 a la UB. Entre les seves obres, destaquen El judaisme a Catalunya avui (Pòrtic, 2002) i el Diccionari abreujat fenici—català (PPU, 1997).

Accés al pdf de l'article de la revista Presència

Els jueus catalans

Política de cookies